La controvèrsia Heard / Depp, o Depp / Heard, o com vostès vulguin (la hipersusceptibilitat ambiental fa aconsellable perdre el temps amb aquests matisos) no s’ha explicat gaire bé, al meu modest entendre. Pel que he anat llegint, molts creuen que el procés judicial forma part d'un divorci, però no és així. Aquestes persones van estar casades entre el 2015 i el 2017. La cosa va acabar en una separació legal, no en el judici que estem veient ara. L’actual procés deriva d’una denúncia formulada per Depp el 2018 arran d'un article al Washington Post on Heard insinuava que durant el seu matrimoni s’havien produït fets encasellables en la categoria de l’abús o de l’agressió. L’actor va interposar una demanda judicial per difamació, i l’actriu va respondre amb una contrademanda. La primera era de 50 milions de dòlars i la segona de 100. El context en què es van produir els fets era, doncs, el del moment àlgid del Me Too, no el del moment àlgid d’una ruptura matrimonial. Sense aquesta precisió no es pot entendre la veritable naturalesa del sainet.

El resultat de l'enfrontament entre Emmanuel Macron i Marine Le Pen a la segona volta de les eleccions presidencials a França és lluny d'estar escrit. Moltes personalitats polítiques d'esquerres i de dretes, com la socialista Anne Hidalgo, el comunista Fabien Roussel, la candidata dels republicans Valérie Pécresse i el candidat ecologista Yannick Jadot, han cridat a votar el president actual. No obstant això, el candidat de dretes Éric Zemmour, malgrat els seus desacords amb Marine Le Pen, ha demanat el vot per ella. No oblidem, però, que segons el càlcul dels vots de la primera volta, els electors francesos semblen inclinar-se generalment pels sentiments antiestablishment representats per líders polítics com Jean-Luc Mélenchon i Marine Le Pen. Molts analistes i periodistes creuen que una gran part dels votants francesos acabaran votant Macron a la segona volta, pel mateix motiu que a les eleccions presidencials del 2017, perquè per a ells la victòria de l'extrema dreta és insuportable. Però cal tenir en compte tots els que s'abstindran, votaran en blanc o votaran Le Pen.

La idea flotava en l’ambient, però algú l’havia de verbalitzar, i ha estat el secretari general del Partit Popular, Teodoro García Egea. El dissabte 30 de maig, des de Múrcia, el número dos de Casado –que és també campió internacional de llançament de pinyols d’oliva [sic] i, pel que es veu, historiador a estones perdudes– ho va dir, categòric: la persecució de Pedro Sánchez “ha convertit Pérez de los Cobos en el capità Dreyfus espanyol”.

He de confessar que sempre havia envejat del dret el rigor i l’hermenèutica des dels principis de l’ordenament jurídic en què s’estructurava. Contraposava així el que estudiava en la llicenciatura en dret amb el que vivia en els meus altres estudis d’economia, en què, tot i desmarcar-se dels sociòlegs a qui consideraven fins i tot de bases de coneixement més espúries, els professors d’economia ens impartien àdhuc la teoria econòmica des de dues visions diferents i així de manuals. Sraffians i neoclàssics enfrontats, i amb textos complementaris de Rosa Luxemburg per si no teníem prou confusions. I ho feien en la teoria econòmica, fonament suposat de la nostra ciència! No diguem ja en els departaments d’estructura econòmica, dividits entre els ortodoxos i els marxistes (amb assignatures i perfils docents separats), o en la política econòmica, de la qual acabaves amb una visió o altra segons el professor i el grup que t’havia tocat, amb cátedros que no es podien veure entre ells per mor de la seva ideologia, incapaços d’articular un únic programa docent. En canvi, jo observava que en els estudis de dret no hi havia drets penals diversos, ni civils, ni mercantils separats. Hi havia càtedres diferents, però si quelcom feien era lluitar en favor dels seus despatxos professionals privats, que compatibilitzaven amb la universitat. Hi havia en tot cas una regulació única (els codis) i una jurisprudència que jeràrquicament acabava acotant les interpretacions dels articulats als casos concrets.

L’atzar ha volgut que l’estrena entre nosaltres de la darrera pel·lícula de Roman Polanski, J’accuse (exhibida aquí sota el desafortunat títol d'El oficial y el espía), coincidís gairebé dia per dia amb la penosa jornada –penosa per a qualsevol persona amb sensibilitat democràtica i algun sentit de l’equitat– del 3 de gener de 2020. Una data que restarà marcada en vermell com l’epifania del colpisme pseudojurídic de la Junta Electoral Central, esdevinguda l’instrument voluntari de la dreta més extrema i facciosa.

“Més endavant, quan expliquin la meva història, semblarà inversemblant”. Alfred Dreyfus (Mülhausen, 1859 - París, 1935) encarna en tots els seus replecs la figura del cap de turc. Aquestes paraules que escrivia a la seva dona des de la presó de l’illa de Ré el 14 de febrer del 1895, abans de ser traslladat a la del Diable, a la Guaiana Francesa, revelen que no s’imaginava el que li venia a sobre: onze anys de lluita per destapar la injustícia que s’havia comès al condemnar-lo per espionatge sense proves i recuperar el seu honor de militar. Però aquesta qüestió, la de la falta de proves, aleshores no importava: n'hi havia prou amb el fet que fos jueu, en un clima de profund antisemitisme, per creure a cegues en la seva culpabilitat, sobretot en una França ressentida que es refeia del cop de la guerra franco-prussiana del 1871, que s’havia endut un pessic de França, Alsàcia i la Lorena, d’on precisament era originari Dreyfus.