Amb un PIB superior als 280.000 milions d’euros i més de vuit milions d’habitants, Catalunya se situaria ben bé al mig de la taula dels països de la Unió Europea. Les seves dimensions humana i econòmica conviden a aprofitar millor les capacitats distribuïdes al llarg del país, que presenta realitats internes amb una mida i un potencial comparables als de moltes regions europees que impulsen estratègies pròpies d’innovació i especialització intel·ligent (RIS3). Cal fer emergir les capacitats endògenes i diferenciades de cada regió catalana perquè, amb la implicació del seu teixit econòmic i el suport d’almenys una universitat, puguin esdevenir regions del coneixement responsables de les seves pròpies polítiques de desenvolupament.

"Potser no anem del tot bé", diu l'economista Modest Guinjoan (Riudoms, Baix Camp, 1954), sobre la situació de l'economia catalana. Sobre el paper, el govern espanyol, la Generalitat, els sindicats i les patronals estan contents: Espanya és un dels països líders en creixement econòmic i la creació de llocs de treball a Europa i a Catalunya fa dos anys que creix més que la mitjana estatal. El problema, segons Guinjoan, no està en el creixement concret, sinó en el progrés de l'economia i, sobretot, de la societat catalana.

Durant aquests darrers mesos, han tingut un paper important en la geopolítica mundial algunes persones que han estat molt presents en fets que hem conegut o també patit. Des de fa uns anys, Putin; des de fa uns mesos, Trump i el multimilionari Musk; des de fa ja uns dies el papa Francesc i, en la setmana actual, el nou papa Lleó XIV. Parlo de les persones perquè els actuals sistemes de distribució de la informació fan que les notícies ens arribin més a través d’elles que no pas a través de relats. Aprofito l'ocasió per insistir una vegada més que estem vivint un rotund canvi d’etapa en la nostra història, i vull posar de manifest que els canvis significaran revisar el significat d’un important nombre de paraules.

Comença un nou any, i és moment de veure què s’ha endut i què ens ha portat i, sobretot, quins reptes ens deixa el que s’acaba. Com sempre, hi ha coses molt positives; d’altres no ho són gens, sinó més aviat preocupants. I, fins i tot, a vegades, ambdues condicions estan entortolligades.

El contingut argumental de la recent pel·lícula està basat en bona part en fets reals de la vida del científic americà que va contribuir de forma destacada al desenvolupament de la física quàntica i dels processos de fissió i de fusió nuclears, origen de les noves bombes. Les converses i els debats de la pel·lícula segur que provocaran en els espectadors molts pensaments, i obligaran a reflexions importants per al procés de creixement de l’espècie humana. No us deu estranyar que a mi m’hagi interessat molt, sabent el meu convenciment que l’augment dels coneixements científics i el desenvolupament de les noves tecnologies són la base del nostre progrés i de l’augment del nostre benestar, però que és un convenciment que ha de tenir també en compte la preocupació sobre la necessitat de regular un ús adequat d’aquests coneixements i tecnologies, per evitar que tinguin conseqüències no desitjades, o fins i tot funestes, en les nostres vides personals o col·lectives. La pel·lícula reflecteix molt bé un cas extrem, i no pas resolt, d’aquesta dualitat entre l’impuls i el suport del progrés i la necessitat de regulació del seu ús.

Dia de vot i de reflexió. La idea de progrés en el sentit humanístic ha decaigut i el destí de la història està ple d’ombres i malsons. El progrés tecnològic ens desborda pels límits de la capacitat reguladora; el progrés econòmic, en termes de creixement global del món, genera molts interrogants, i el futur de les institucions liberals és problemàtic en un moment de concentració de gran poder econòmic (i no només) en poques mans. La potència dels instruments ha paralitzat l’imaginari de futur: forces de progrés i de destrucció a la vegada, ¿on són els límits? 

Les dades que publica el Cidob sobre les tendències polítiques dels governs europeus presenten, de moment, un cas únic: el d’Espanya, amb un govern d’esquerres. Tots els altres països basculen entre el centre i la dreta, en alguns casos molt extrema: Itàlia, Polònia o Hongria, sobretot; només en 5 països europeus l’extrema dreta no ha entrat al Parlament; per no parlar, esclar, del que passa més enllà d’Europa, amb els Trumps o Bolsonaros amb milions de seguidors. 

1. Novetats. L’edició genètica i la intel·ligència artificial són ara mateix les estrelles mediàtiques de la innovació científica. Les notícies es multipliquen i generen, a la vegada, admiració i inquietud. Els humans, desconfiats per naturalesa, veiem amb preocupació allò que ens depassa. Que els nostres gens (l’ADN que articula els cossos) puguin ser modificats espanta. En una tradició catòlica com la d’aquest país podria semblar que ens toquen l’ànima. I qui sap si és de l’ADN que l’ànima és metàfora.

Hi ha moltes maneres de concebre la història, però, desafortunadament, la concepció que domina el pensament comuner i que encara s’ensenya a l’escola és aquella que la percep de forma lineal i evolutiva. Segons aquesta definició, els éssers humans avancem pel temps assolint un seguit de millores tan significatives que el període actual sempre resulta millor que qualsevol dels anteriors. D’aquesta concepció històrica en diem progrés i, en els últims anys, s’ha associat a la tècnica i a l’abundància material. De fet, aquesta exuberància tangible que, en efecte, ha erradicat molta fam al món, és un dels arguments bàsics que empren els neoliberals per justificar aquest modus de vida capitalista. De totes maneres, hauríem d’analitzar si aquest excés de materialitat que ha derivat en un consumisme voraç de masses és tan indispensable i propici com molts d’ells defensen. A més a més, els neoliberals topen amb un problema molt gros i difícil de resoldre: el desastre ambiental que amenaça amb enderrocar-ho tot i que està provocat per aquesta ànsia material que gorreja amb gola els elements de la terra. 

Que Emmanuel Macron hagi dit que “és el final de l’era de l’abundància” la mateixa setmana que han assassinat la filla d’Alexander Dugin podria ser un missatge xifrat que ens envia l’àngel de la Història. Personatge tèrbol i fascinant que ningú sap del cert com ni quant influeix en el Kremlin, però que tothom està d’acord que és dels ideòlegs cabdals de l’extrema dreta global, si Dugin hagués de resumir el seu projecte polític diria: “Accelerar el final d’aquesta era”.

S’està dient molt, i crec que amb raó, que aquestes primeres dècades del segle XXI han estat ja, estan sent ara, i segur que seguiran sent, uns temps de crisi. Les crisis tenen gairebé sempre una doble dimensió: causes diverses, volgudes o no, provoquen problemes però alhora obren noves oportunitats que, si se saben aprofitar, empenyen el progrés i porten a un canvi d’època. Comento aspectes de la situació actual, enfocant-lo en canvis en el món del treball i la seva importància en les nostres vides.

La confiança en el progrés i la millora de la humanitat té dos grans adversaris. El primer és que no tothom entén el mateix per progrés. Per dir-ho amb una exageració: uns troben que el progrés passa per ampliar un aeroport i fer possible el creixement i benestar econòmic del país, i els altres que cal defensar la flora i fauna d’un aiguamoll com a expressió de la resistència a un creixement que consideren destructiu. El segon adversari de la confiança en el progrés és que aquesta millora, sigui quina sigui, sempre topa amb una condició humana tossudament inalterable i limitada. Per entendre’ns: les passions humanes no canvien per molt que ho faci el món sencer, com demostra la seva obstinada presència a les tragèdies gregues, al teatre de Shakespeare i fins al cinema més actual. El món canvia, però nosaltres no.

En un article anterior em referia al nou índex de progrés social (IPS) europeu com una mina d’informació per avaluar les polítiques públiques que aspiren a millorar el que la Unió Europea anomena “progrés social”. Catalunya no en surt ben parada. Passa de ser la comunitat 76 sobre 240 en PIB per càpita a ser la comunitat 135 de 240 en IPS. Dit ràpidament, això és un reflex del dèficit fiscal que pateix Catalunya, que pesa durament sobre les polítiques socials -les polítiques redistributives i de promoció de qualitat de vida-, responsabilitat de les administracions públiques.

Amb aquest títol vaig presentar el meu “treball de torn” a la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, ara fa vuit dies. Vaig preparar, per llegir-los al final, dotze punts que sintetitzaven, en forma molt simplificada, tot el que havia dit; però la manca de temps no va permetre llegir-los. Amb gust els reprodueixo, per si a algú li poden ser útils.

Després d’una llarga espera, finalment tenim la segona edició de l’índex de progrés social (IPS) per a totes les regions europees (NUTS2). La primera versió, publicada el 2016, donava dades per a quaranta-dues variables que bàsicament es referien a l’any 2012. Era un enorme esforç per obtenir indicadors comparables de benestar regional sense recórrer a dades econòmiques. O sigui, no els diners que costen les polítiques sinó els resultats que se n’obtenen. Ara en donen per a cinquanta-cinc, i la data de referència és la mitjana dels anys 2016-2018, tot i que algunes variables ofereixen dades més recents.

Ens hem passat la vida veient com el cotxe no era, només, un mitjà de transport, sinó també un símbol de llibertat, de modernitat i d’estatus familiar. Ara tot aquest model trontolla. L’entrada en funcionament de la zona de baixes emissions a Barcelona és un pas més cap a la fi d’una expansió que semblava imparable.