L'arc va ser una tecnologia meravellosa, però inútil per a un manc. Les tecnologies eren pròtesis antropològiques que amplificàvem el que ja érem. Amplificaven la capacitat de visió per mitjà d'ulleres, telescopis i microscopis. Però quan semblava que un cec mai no podria conduir un cotxe (no es pot amplificar la ceguesa), va aparèixer el cotxe sense conductor, que anuncia la gran substitució (no només ampliació) tecnològica de les nostres capacitats.

La primera persona oficialment reconeguda com a cíborg, el Neil Harbisson, que es va implantar una antena al cap, és de Mataró. La mateixa ciutat on va créixer la Moon Ribas, artista cíborg. Pioners i impulsors d'aquesta pràctica al nostre país, també exerceixen de mentors d'en Kai Landre, el protagonista de Cyborg generation, un documental que ens apropa a una cultura en què s'expandeixen els límits de la identitat i de la percepció humana a partir de la fusió amb la tecnologia.

El món es dessagna per les ferides d’una geopolítica molt enverinada on cada vegada hi ha més violència, més morts i menys esperança. Els conflictes geopolítics seguen una vida darrera l’altra, com si la vida ja no tingués cap valor. Les guerres són tan terrorífiques, tan brutals, tan plenes de maldat, que viure pot arribar a fer més por que morir. Malgrat això, el que realment sorprèn de l’ésser humà és que, per damunt de tot, desitja viure. Anhela ser-hi abans que morir.

A la sèrie Years and years un personatge anuncia als pares que vol ser transhumà. La família reacciona oposant-s’hi. Transhumanisme, transespècie, cíborg… són termes que no signifiquen ben bé el mateix, però tots poden implicar la incorporació de tecnologia al cos humà. Això que per a molts només és ficció ja és una realitat. De fet, el primer artista a fer-ho sorgeix als anys 70, el performer Stelarc, tot un referent de l’art cíborg encara que llavors no existia el terme. Són els cofundadors de la Cyborg Foundation i la Transpecie Society, amb seu a Barcelona, els que el van concebre.