“La moda sempre respira l’època. No hi ha un moment en el qual no participi en el que passa en l’àmbit històric”. Silvia Rosés, teòrica i docent de la història de la moda, sintetitza amb aquesta afirmació la relació que s’estableix entre el cos, la indumentària i el context social des del moment de l’aparició de la moda a mitjans del segle XIV fins a l’actualitat. Amb la caiguda de l’Antic Règim, el triomf de les revolucions liberals i l’ascens al poder de la burgesia, la moda moderna s’organitza en sintonia amb la competència de classes i la lògica de beneficis. L’auge del capitalisme i l’arribada del consum de masses es tradueixen en un nou model d’indústria del vestit, l’alta costura, que arriba al seu apogeu amb l’entrada del segle XX. És precisament en aquest context en què s’inspira l’exposició virtual que ofereix el FIT Museum de Nova York, titulada The roaring 20s and the swinging 60s, la qual compara els esdeveniments socials, les revoltes polítiques i els discursos artístics que van delimitar la indumentària dels feliços anys 20 i la de la dècada dels 60.

Els anys 20 a Catalunya no van ser ni gaire pacífics ni gaire feliços. El 4 de febrer del 1919 va començar la vaga de la Canadenca, l’empresa que produïa i subministrava el 70% de l’electricitat que consumia Catalunya. El 26 de febrer s’afegien a la vaga els treballadors de totes les companyies d’electricitat, gas i aigua. El 13 de març es va declarar l’estat de guerra i el 25 de març Barcelona era ocupada militarment. Fins i tot Cambó va sortir amb el fusell de sometent a l’esquena. La Federació Patronal va decretar un locaut que va deixar molts obrers sense feina. La repressió contra sindicats i obrers va ser terrible i la violència es va instal·lar als carrers de Barcelona: el 1920, en un sol mes, van morir a trets o per culpa de les bombes 49 persones. Però s’havia aconseguit una fita històrica: Espanya va ser el segon país del món a instaurar la jornada laboral de vuit hores.

La dècada dels anys 20 del segle passat va ser coneguda com la dels feliços o bojos anys 20, un sobrenom que remet una època d’alegria que encara es recorda avui. Però l’etiqueta és com una poma d’aquelles perfectes per fora que quan la mossegues resulta que té un cuc al cor. Perquè no tot va ser felicitat suprema durant aquella dècada, que amagava les llavors de la tragèdia que només una dècada després sumiria al món en el conflicte més devastador de la seva història.

“El va acabar avorrint, el va afalagar i li va donar més diners dels que havia somiat, simplement per explicar-li a la gent que ell se sentia com ells, que alguna cosa s’havia de fer amb tota l’energia nerviosa acumulada i no gastada durant la guerra”. La citació és d’ Ecos de l’era del jazz, una antologia d’escrits de Francis Scott Fitzgerald en què es refereix a si mateix en tercera persona. L’escriptor nord-americà va descriure magistralment i va viure intensament una vida de postguerra en què tot anava tan ràpid com els vehicles que començaven a omplir les carreteres. Eren els anys 20 i tot es transformava: les dones havien aconseguit, a la fi del 1918, l’aprovació definitiva del sufragi femení al Regne Unit. No va ser fàcil: més de 1.300 dones britàniques van ser condemnades a presó pel seu activisme.

El 1974 un grup de prestigiosos escriptors de ciència-ficció nord-americans publicaven un llibre titulat '2020 vision'. L’obra, de voluntat futurista, intentava augurar com seria el món del demà, concretament el de l’any 2020. Els autors imaginaven un planeta ple de cotxes voladors, de cases intel·ligents que calculaven les calories que ingerien els seus hostes o de persones infinitament interconnectades a través d’un immens cervell mundial que relacionava tothom a tota hora. Avui hi ha polseres que ens calculen les calories i vivim efectivament interconnectats a tota hora, però encara no hi ha un sol cervell mundial que ens controli.