La Fiscalia de Barcelona ha posat en marxa una unitat especialitzada en vulnerabilitat, la primera de l'Estat. Cinc fiscals es faran càrrec d'aquells casos en què les víctimes siguin menors d'edat o vulnerables per algun altre motiu, fent una lectura àmplia d’aquest concepte: atendran casos que afectin infants, persones grans o amb discapacitat, però també la "vulnerabilitat situacional", per exemple en casos de desigualtat de poder, o víctimes de casos greus com ara agressions sexuals en grup o de violadors en sèrie. Tot plegat centrant-se en no revictimitzar els afectats.

Catalunya ha recuperat part del pols del mercat laboral després de la pandèmia, però hi ha una bossa preocupant d'1,4 milions de treballadors als quals la feina no els deslliura de viure atrapats en una situació de pobresa i sense oportunitats d'ascens social. "La precarietat laboral és la nova normalitat per a una part de la societat”, segons Càritas, que en un informe sobre exclusió i desenvolupament social que ha elaborat amb la Fundació FOESSA a partir d'entrevistes a 140.000 llars de tot l'Estat i de totes condicions socioeconòmiques. El treball conclou que la millora global dels indicadors de la macroeconomia no es deixa notar en el dia a dia de moltes famílies. Fins i tot hi ha pobresa en famílies en què algun dels seus membres estan ocupats, i ni tan sols aconsegueixen arrodonir el mes els que tenen la sort d'accedir a prestacions socials.

No només són els preus desorbitats del mercat de l'habitatge lliure o la carestia de promocions públiques, les entitats socials també troben un mur difícil d'esquivar en les reticències dels propietaris a l'hora de llogar els pisos per destinar-los a col·lectius vulnerables. N'hi ha que expliquen que tot va bé fins que revelen que el pis es destinarà a acollir una dona maltractada amb els seus fills, un grup de persones amb discapacitat o amb patologia mental o una família amb pocs recursos econòmics.

Un any enrere, cap dels nou joves tenien idea de circuits ni tensions i avui ja han estat capaços, sota la tutela d’un mestre, de muntar plaques fotovoltaiques i punts de càrrega d’electricitat per a vehicles. A finals de maig, i després de 930 hores de formació i pràctiques, ja podran treballar com a auxiliars en el sector de les energies renovables. I si passen l’examen per al certificat verd fins i tot estaran capacitats per signar els butlletins elèctrics. Dayana González, de 28 anys i mare d’una criatura de dos, és l’única dona de l’equip, i amb el casc de seguretat a la mà explica que ja somia muntar la seva pròpia empresa i ser la cap.

L'estètica és la d'una presó. La porta, vermella i amb diversos grafitis, està feta a base de barrots. Al costat, el número del bloc –en aquest cas el 3– també està fet amb grafiti i la tipografia és industrial, com si fos l'entrada d'un mòdul penitenciari, d'una divisió militar o el número que marca un contenidor marítim. És l'entrada de l'edifici Venus, un monstre de ciment i plàstics al barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs on viuen 244 famílies. El José, de 83 anys, està fumant just darrere de la porta, mentre mira a l'horitzó a través dels barrots. És lliure, però l'edifici Venus, en certa manera, el té empresonat. "Si pogués me n'aniria", afirma.

Luis Beltran Herrera estava retirant les poques pertinences que podia carregar quan, de sobte, ha començat a sentir olor de cremat. “Venia de la barraca del costat, però no hi havia ningú”. El fum ha començat a emergir, donant pas a moments de pànic. Plorant, anava traient més i més objectes amb les flames de fons. Ara roba, ara una nevera, ara un patinet elèctric. “Surt ja”, li anaven dient els efectius de la Policia Local. "Deixa-ho", insistien. Però es resistia a deixar que es cremés res. Li importava l'hort i els últims pebrots i tomàquets que collirà. També una taula, que ha construït amb les seves pròpies mans. Però la barraca, ja tenia assumit que la perdria per sempre. Tres anys de feina, de clavar fustes i fer estructures amb deixalles, que al cap de poques hores una excavadora s'ha emportat. La mateixa excavadora ha tirat sorra a l'incendi perquè s'apagués. La seva era una de les últimes barraques desallotjades.

Sorpresa i decepció davant la convocatòria d’eleccions anticipades després que els partits hagin estat incapaços d’arribar a un acord per als pressupostos de la Generalitat. Sorpresa i decepció perquè el llistat de projectes, iniciatives i normatives de l’àmbit social que decauen, o que quedaran paralitzades durant mesos, és enorme. Sabem que les decisions polítiques afecten el conjunt de la ciutadania, però anar a les urnes al maig és una pèssima notícia sobretot per a les persones en situació de vulnerabilitat i les entitats socials que les acompanyen i els donen suport, gairebé dos milions de persones a tot Catalunya. Una vegada més, la inestabilitat política impactarà directament en qui menys ho mereix, una part de la població que necessita respostes polítiques decidides i fermes per sortir de la pobresa, l’exclusió i la desigualtat i que està cansada d’esperar.

"Aquests desallotjaments els hem aturat!", han celebrat a l'uníson una cinquantena de veïns i membres del Sindicat d’Habitatge del Raval després de conèixer la pròrroga de dos desnonaments previstos per a aquest dimarts al barri barceloní de Ciutat Vella. Un dels desallotjaments era el d'un pis del número 19 del carrer Argenter, que s'ha ajornat un parell de mesos, i afectava una família amb tres menors a càrrec. L'altre era el d'un immoble al número 48 del carrer Sant Pere Mitjà, que s'ha posposat indefinidament. Fonts del sindicat han explicat a l'ARA que les dues famílies tenen "informes de serveis socials, de vulnerabilitat i exclusió residencial" i que cap dels propietaris, que són grans tenidors, els havia ofert un lloguer social.

Fiesta és un dels programes més vils i cínics de Telecinco. Aquest dissabte feien servir com a esquer per a l’audiència unes imatges d’una actriu que ara viu al carrer. Mónica Cervera, que l’any 2004 va estar nominada als premis Goya per la seva actuació a Crimen ferpecto, ara dorm en un banc del carrer, al centre de Marbella. “Descubrimos la vida en la calle de una actriz”, anunciaven sobre les imatges de la dona en un petit requadre a la pantalla. “Algo cambió bruscamente en su vida y ahora vive en la calle”, deia la locució per anunciar el tema que tractarien més endavant. “Estas son las dolorosas imágenes de la vida de la actriz”, sentenciaven. I posaven imatges de Cervera rentant-se les dents en un banc o caminant amb totes les seves pertinences pel carrer. A sobre hi impressionaven el grafisme de l’objectiu d’una càmera amb un zoom, com si l’estiguessin espiant. “Hasta se la ha llegado a ver pidiendo en los semáforos”, anunciaven. Finalment van contactar amb el redactor que havien enviat a Marbella. El periodista estava sol, al costat d’un banc buit i l’assenyalava: “Este sería el banco en el que Mónica Cervera estaría comiendo, estaría durmiendo. Vamos, donde estaría viviendo”. Explicava que havia pogut parlar amb ella sense càmeres: “La hemos visto bastante entera y estaba aseada”. Aclaria que l’actriu no volia tenir res a veure amb la televisió. “Se ponía un poco nerviosa cuando le preguntábamos si le gustaría estar en algún proyecto”. I el reporter també es mostrava estranyat perquè Cervera no volgués viure amb els seus pares: “Ha dicho que era un tema personal del que no quería hablar”. Un fet habitual en aquest tipus de programes és que jutgen la vida de les persones en funció d’uns estereotips familiars que no tenen per què ajustar-se a la realitat de la gent. Definien les circumstàncies de Mónica Cervera com “en situación de calle” i insistien que només havia accedit a tenir una conversa si era sense la càmera. I aquí va venir el més greu. L’havien gravat d’amagat parlant amb aquell redactor. Ens van ensenyar unes imatges de Cervera dient-li educadament al periodista: “No quiero que sepáis a qué me dedico, ni a dónde voy ni de dónde vengo. Nada”. Mentrestant la càmera ho gravava des de darrere d’uns arbusts, desobeint la petició de l’actriu. Un cop van retornar la connexió al plató, Emma García, màster en cinisme, concloïa: “Hay que dejarla en paz con su vida y respetar su decisión”. Els tertulians van tenir la barra d’afirmar que gràcies a aquelles imatges potser l’administració li accelerava els tràmits del subsidi que havia demanat, com si li haguessin fet un favor.

"Això va de pobresa infantil i segregació escolar". Amb aquesta frase la consellera d'Educació, Anna Simó, intentava posar punt final a la gran polèmica oberta arran de la primera resposta que el departament d'Educació va donar davant els pitjors resultats als informes PISA de la història de Catalunya assegurant que hi havia hagut una "sobrerepresentació" de l'alumnat immigrant a la prova, una hipòtesi que el mateix departament va descartar l'endemà. Però realment entre els PISA del 2018 i els PISA del 2022 va canviar tant la situació a l'escola catalana? La resposta és que sí, però amb matisos importants.

Al carrer de Teodora Lamadrid, a Sarrià-Sant Gervasi, s'amaga una història de resistència. Al número 50 hi viuen en tres pisos 15 persones d'entre 40 i 79 anys que s'han vist obligades a compartir habitatge. Expliquen que han creat una comunitat regida per "la tranquil·litat, l'educació i la dignitat", però també la precarietat. Ara, però, la seva situació perilla. Un conflicte entre la llogatera que els rellogava els tres pisos on vivien i l'empresa propietària de l'edifici ha fet que ara estiguin en risc de ser desnonats.

L'estalvi de les famílies estava una mica millor el 2021 en relació amb el 2016. És a dir, el percentatge de famílies que al conjunt de l'Estat podrien aguantar almenys una setmana sense endeutar-se si perdien la seva principal font d'ingressos, generalment el seu sou, ha augmentat un punt, del 6% al 7%, i la que podria aguantar fins a sis mesos és del 57% ara, en relació amb el 52% del 2016. Això, en l'àmbit estatal. A Catalunya aquestes dades són pitjors, i per la banda més vulnerable no sols no s'ha millorat sinó que fins i tot s'ha empitjorat. En comparació amb el 2016, el percentatge de llars que aguantarien tot just una setmana ha passat del 7% al 8%, el mateix percentatge que Andalusia i només dos punts menys que la comunitat més mal situada, les Illes Canàries. Això sí, a Catalunya han augmentat una mica les que podrien aguantar fins a sis mesos, que ara és del 52%, quatre punts més que el 2016. Aquestes són dades de l'Enquesta de Competències Financeres 2021, un informe que es va publicar per primer cop l’any 2018 amb xifres corresponents al 2016 i que ahir va fer públiques el Banc d'Espanya. La mostra d'enquestats, que és de més de 20.000 persones d’entre 18 i 79 anys, la proporciona l’Institut Nacional d'Estadística (INE), i l'interès rau en el fet que permet fer la comparativa entre anys, tot i que en aquest cas el confinament de la pandèmia, que en general va fer augmentar els estalvis de les famílies, pot haver influït en les dades.

Les Illes Canàries, Andalusia i Catalunya són les tres comunitats autònomes on hi ha un percentatge de població més alt que si d’un dia per l’altre es queda sense la seva principal font d’ingressos només podria fer front a les despeses durant una setmana. Al cap de set dies, la persona afectada s’hauria d’endeutar o bé es veuria obligada a canviar de llar. En el cas canari aquesta situació de vulnerabilitat econòmica afecta al 10% de la població, mentre que a Andalusia i Catalunya el percentatge és del 8%.

Assegura sentir-se com una David que ha vençut Goliat. “La lluita ha valgut la pena”, diu satisfeta Yolanda Peregrín, al conèixer que un jutjat penal de Barcelona ha condemnat dos directius i una treballadora de DPS Consulting (ara Pares Seixa), un despatx jurídic contractat per Endesa per reclamar els deutes de clients fent servir mètodes que, segons la sentència, inclouen la “intimidació” i “coaccions”. Una mena de cobradors de frac dels deutes a la gran elèctrica. En el cas de Peregrín, en una trucada del juliol del 2020, una operària de l’empresa es va fer passar per funcionària dels jutjats i la va amenaçar dient-li que si no pagava els 2.300 euros que devia li embargarien tots els béns i comptes al seu nom. La dona va aconseguir enregistrar la conversa, que ha estat clau per a la condemna, que encara es pot recórrer a l’Audiència de Barcelona i, per tant, no és ferma.

El curs 2021-2022 l'escola pública tenia un 14,6% d'alumnat amb necessitats específiques de suport educatiu (NESE). El mateix curs, l'escola concertada tenia gairebé la mateixa proporció, un 14,1%. Amb aquesta comparació, extreta de les últimes dades que ofereix el mateix departament d'Educació, les quatre patronals de les escoles concertades de Catalunya volen posar en relleu la contribució que fan al sistema educatiu català per "trencar estereotips i canviar la imatge que la societat pot tenir de l'escola concertada". Per fer-ho, la Confederació de Centres Autònoms d'Ensenyament de Catalunya, l'Agrupació Escolar Catalana, la Federació Catalana de Centres d'Ensenyament i la Fundació Escola Cristina de Catalunya, que plegades representen les més de 600 escoles concertades de Catalunya, han presentat aquest dimarts la campanya “L'escola de la gent”.

La Mina, la Salut, Sant Roc, Sant Cosme, Ca n'Espinós o la Florida són noms de barris amb un denominador comú: són algunes de les zones més vulnerables de l'àrea metropolitana de Barcelona. Per intentar capgirar aquesta etiqueta, l'Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) ha engegat un nou pla de barris que finança, amb 10 milions d'euros, fins a una vintena de projectes socials en els barris més desfavorits dels diferents municipis que conformen el cinturó de Barcelona. L'objectiu d'aquest nou programa social és millorar l'equitat territorial, combatre situacions de pobresa extrema i atendre els col·lectius més vulnerables, segons han explicat aquest matí els representants de l'AMB.

Agendes bloquejades durant dies. Factures, carpetes, excels. Taules senceres plenes de papers. Aplicatius informàtics que es pengen. Desesperació. Trucades de telèfon constants als tècnics de l’administració, auditories i mil dubtes. Aquesta és l’escena que es repeteix a la majoria d’entitats socials quan s’obre una convocatòria de subvencions pública a la qual volen optar. “És un infern”, resumeix una directiva, que afegeix: “La burocràcia se’ns menja”. Aquest panorama es multiplica per les més de 3.000 entitats socials que hi ha a Catalunya i, alhora, per cada un dels projectes per als quals es presenta una subvenció. Però és que, a més, un cop feta tota la paperassa, sovint l’ajuda no arriba a temps. 

És una de les zones més oblidades de Girona: no surt mai a les postals i pocs gironins hi han anat. L’origen de la Font de la Pòlvora, el Mas Ramada, Vila-Roja i el Grup Sant Daniel es remunta segles enrera: antigament era un espai de festes i trobades al voltant dels brolladors d’aigua natural que hi havia. Però la imatge ídilica va fer un tomb de 180 graus a partir de la dècada dels 50 i 60. En diferents fases, el règim franquista va començar a construir-hi blocs d’edificis per allotjar-hi les persones immigrades del sud d’Espanya que malvivien en barraques. La majoria dels nous veïns eren d’origen humil i es dedicaven a la venda ambulant i la ferralla. Tot i que, davant la impossibilitat de guanyar-se la vida de manera legal, alguns van optar pel tràfic de drogues, aprofitant la distància amb la resta de la ciutat (la zona està situat a tres quilòmetres del centre, rodejada de boscos i sense formar part de cap ruta de pas). Tot plegat ha originat que el mal anomenat sector Est s’hagi convertit en un dels barris més vulnerables i marginals de Girona, amb diferències flagrants respecte a altres zones de la ciutat, tal com denuncien els representants des de les quatre associacions de veïns: Pamela Heredia de la Font de la Pólvora, Miquel Àngel Garcia del Mas Ramada, Jorge Ruiz de Vila-Roja i Carmen Martil del Grup Sant Daniel. 

L’estat del benestar s’ha construït en les últimes dècades gràcies a l’aportació del tercer sector social. L’atenció a les persones no es pot concebre sense la tasca essencial de les 3.000 associacions, fundacions, cooperatives i centres especials de treball d’iniciativa social, empreses d’inserció i entitats singulars que gestionem serveis socials en diversos àmbits: pobresa i exclusió, inserció laboral, lleure, educació, salut o justícia. Serveis en forma d’acompanyament i suport a col·lectius en situació de vulnerabilitat, com infants, joves, dones, gent gran, migrants, refugiats o persones amb discapacitats, problemes de salut mental, addiccions, que pertanyen al poble gitano, del col·lectiu LGTBIQ+, que no tenen llar o que tenen problemes per trobar feina.

Les estadístiques es queden curtes i el problema de l'accés a l'habitatge no s'està dimensionant correctament. Aquest és el missatge que ha volgut traslladar aquest dimarts al matí Entitats Catalanes d'Acció Social, ECAS, que assegura que a Catalunya hi ha com a mínim 25.000 persones que viuen al carrer o bé en pisos d'emergència, en albergs per a persones sense llar o migrades, que surten d'institucions penitenciàries sense cap alternativa o bé que reben ajuda a llarg termini per la seva situació de sensellarisme. "Les xifres oficials estan totalment infraestimades; cal obrir la mirada sobre què és el sensellarisme", ha dit Ferran Busquets, vocal de pobresa d'ECAS i director de la Fundació Arrels.