La mort de Jürgen Habermas (1929-2026), un dels pensadors més rellevants de la seva generació, ha coincidit amb un moment força delicat: un conflicte bèl·lic que, degut al seu rerefons real –que no és altre que el petroli–, afecta tot el món. Què poden aportar les idees de Habermas en un escenari tan tenebrós com aquest? La seva teoria de l'acció comunicativa va més enllà de l'estret d'Ormuz, per entendre'ns: permet interpretar globalment la política internacional dels nostres dies, marcada per tensions geopolítiques encapsulades i molt, molt velles, i també per guerres pures i dures acabades d'estrenar.

El ball trumpista de Laporta celebrant la victòria, i el rictus de Víctor Font fent veure que assumeix la derrota, ens recorda que el món del futbol d'alta competició està fet de personatges que no saben ni guanyar ni perdre. Ja que esmentem el trumpisme, la foto de fa uns dies de Leo Messi somrient al costat de Donald Trump diu tot el que cal dir sobre els valors que se suposa que transmet el futbol. La dreta catalana més trol es fa la il·lusió que ha guanyat alguna cosa i prorromp en càntics de taverna, perquè la seva debilitat sols li permet projectar els complexos damunt la gespa d'un estadi.

Va passar ara fa tot just vint anys, el 19 de gener del 2004, i és un dels esdeveniments intel·lectualment més rellevants del que portem de segle XXI. La trobada entre Jürgen Habermas i Joseph Ratzinger es va produir a l'Acadèmia Catòlica de Baviera a Múnic i tenia com a objectiu discutir “les bases morals prepolítiques de l'estat liberal”. No som precisament davant d'un tema qualsevol, sinó potser de la qüestió dels nostres dies: sota la voràgine de la política de partits, sota les estructures de la democràcia, sota les inèrcies de les institucions... hi ha realment alguna cosa? Tot just al cap de vint anys, el sociòleg Emmanuel Todd –el que va predir el 1976 amb pèls i senyals la caiguda de l'URSS– diu que, si més no a Occident, només queden conceptes zombis, grans buidors. És a dir, nihilisme. Ho explica en un llibre que va publicar Gallimard el desembre passat, i que crec que encara no s'ha traduït: La défaite de l'Occident. Després hi tornarem. 

Molts es pregunten què els ha passat a alguns d’aquells joves militants antifeixistes dels setanta, que ara de grans serien capaços de votar l'extrema dreta o que fins i tot no la reconeixen com a perillosa. La resposta no és senzilla perquè els perfils dels concernits són extraordinàriament diversos. Hi ha polítics, professors, literats, filòsofs, periodistes, cantants, actors i fins i tot antics esportistes d'elit. Alguns no tenen ni la més mínima autoritat intel·lectual per teoritzar sobre moviments polítics, però en parlen com si fossin Gramsci o Habermas. No és que només puguin parlar de política persones com aquests darrers, però tots ens hauríem d'adonar que són els únics que gaudeixen d'autèntica autoritat científica. 

Les plataformes estan posant contra les cordes la premsa tradicional, que fa anys que busca sense èxit el seu model de negoci i no recupera la influència perduda. Segueix sent la que bàsicament alimenta la resta de mitjans (teles, ràdios i les mateixes xarxes), però no té com finançar-se. Els lectors li arriben via xarxes, sense pagar, sense fidelitzar-los. L’esfera o àgora pública, com a pilar de la democràcia, se n’està ressentint. Els valors de la comunicació pública ja no eren ni de bon tros satisfactoris abans d’aquest canvi, però ara han empitjorat.