Dialogal és una revista d'humanitats i espiritualitat que, com descriuen els seus editors, "posa en valor la diversitat de creences religioses i l’arrelament de totes en aquest racó de món que és Catalunya". La meva secció preferida és la Guia espiritual de Catalunya, que firma l'escriptora, periodista, traductora i editora Anna Punsoda (i també directora de la revista des de fa un any): una sèrie de cròniques escrites després de passar un parell de dies en oratoris, monestirs o cases de retir, que acabarà sent un llibre de Fragmenta i que farà les delícies de tothom que hagi xalat amb la seva magnífica guia de la Segarra, La terra dura, publicada a Pòrtic el 2024. De moment, se n'han publicat dues: la del monestir de Montserrat (aviso que si la llegiu acabareu amb un crush amb la seva abadessa) i la de Casa Virupa, el centre budista mediterrani de Llinars del Vallès. Aquí, Punsoda aprèn les Quatre Nobles Veritats que va enunciar Buda: que viure comporta insatisfacció (la malaltia, l'envelliment, la pèrdua, la mort); que la causa d'aquesta és el desig o l'aferrament (al plaer, a les idees, a l'ego); que desfent-nos de l'aferrament podem extingir la insatisfacció; i que el Camí Òctuple és la via per aconseguir-ho (comprensió, intenció, paraula, acció, forma de vida, esforç, atenció plena i concentració).

Júlia Ojeda, Anna Punsoda i Marta Roqueta són les impulsores del matriotisme, un projecte intel·lectual que pretén repensar el nacionalisme català a través del feminisme, i viceversa. El 8 de març del 2023 van donar-se a conèixer amb el manifest Per un nacionalisme feminista, i uns mesos després van reunir trenta dones en una mateixa sala per fer créixer el projecte. D’aquesta trobada n'ha sortit l'assaig col·lectiu Màtria o barbàrie (Angle Editorial), que presentaran el 5 d'abril a la Llibreria Ona de Barcelona amb la periodista Tona Gusi. En parlem amb Júlia Ojeda (Sant Celoni, 1994), professora de la UOC, crítica literària, activista per la llengua i col·laboradora de l'ARA. "Parlaré només en nom meu", diu Ojeda abans de començar l'entrevista.

Quan vam instal·lar-nos a les Pallargues, a la Segarra, tenia por que els meus fills tinguessin menys horitzons i menys eines per funcionar en un futur urbà globalitzat. La meva filla, de cinc anys, distingeix perfectament un xoriguer d’un esparver, però no sap què és el Bicing ni Glovo. Naturalment que ho pot aprendre, i ho aprendrà, però ja li seran una realitat exterior, no el medi on es mourà.

L'escriptora, traductora i editora Anna Punsoda (Concabella, 1985) assegura que és difícil tenir una relació normal amb la terra on s'ha crescut. Mirar-se-la amb orgull o menyspreu és, per desgràcia, més habitual que conviure-hi des de l'estima o amb una visió crítica però no destructiva. Al seu últim llibre, La terra dura (Pòrtic), hi explica el retorn als Plans de Sió, municipi de la Segarra on viuen menys de 500 persones repartides en diversos nuclis urbans. Des d'allà recorda la nena que hi va créixer a finals dels 80 i principis dels 90, la noia que en va marxar per estudiar a Barcelona el 2003 i la dona que s'hi ha instal·lat de nou amb el marit, l'editor Ignasi Moreta, i els dos fills.

Dels inconvenients de ser una musa en vaig escriure fa un temps, quan jo mateixa em vaig trobar exercint el rol. No em va agradar ser musa, i ara m’adono que la relació musa-artista no pot acabar de funcionar si no és en equip. Potser com en tota la resta de relacions, per altra banda. Si la teva funció com a musa és estar a sobre d’un pedestal i prou, no deixes de ser un objecte passiu i anònim al servei de les necessitats d’un altre. I les teves necessitats, o desitjos, o opinions queden engolides per l’obra i pel geni (que, per descomptat, és l’altre i és home).

Coneguda pel seu vincle amb Friedrich Nietzsche, per la seva aventura amb Rainer Maria Rilke i per ser deixebla de Sigmund Freud, Lou Andreas-Salomé (Sant Petesburg, 1861 - Göttingen, 1937) hauria de significar molt més que aquests detalls biogràfics amb què se li ha construït un mite al voltant, perquè realment simbolitza el combat de les dones de tots els temps, i això no es pot dir de qualsevol. Escriptora, filòsofa i psicoanalista russa amb inclinacions liberals, va destacar com a figura central de la cultura de l’Europa de finals del segle XIX i començaments del XX. Va formar part del grup de Georg Simmel, el més exclusiu de Berlín, freqüentat pel poeta Stefan George, el dramaturg Paul Ernst, el teòric social i erudit Max Weber i Georg Lukács, entre d’altres. Dona independent i inconformista, va ser una pionera de la seva època: la defensa de la llibertat la va portar a fer miques el paper que la societat assignava a la dona, i no va parar de batallar contra la societat masclista del seu temps i, per extensió, del nostre. Per a ella, vida i obra sempre van ser dos termes sinònims.

A Petita faula, Franz Kafka (1883-1924) en té prou amb un paràgraf per explicar la desesperació d’un ratolí que, al final del seu periple, només té dues opcions: precipitar-se cap al parany que l’esclafarà o fer mitja volta i deixar que el gat que el persegueix se’l cruspeixi. L’angoixa existencial és un dels extrems de la literatura de Kafka. L’altre seria el sentit de l’humor -sovint retorçat- que impregna narracions com Un informe per a l’Acadèmia, protagonitzada per un mico que, un cop atrapat i engabiat pels homes, decideix rebaixar-se al seu nivell i comportar-se com ells -és a dir, com nosaltres-. Tot el conte és el discurs que el mico pronuncia davant de l’Acadèmia en què acaba d’ingressar.