Hi ha, d'uns anys ençà, un auge del cinema de terror i fantàstic, tant de la producció de Hollywood com de la de diverses cinematografies europees i asiàtiques. L'any 2024 va acabar amb una nova revisió del clàssic de F.W. Murnau, Nosferatu (que a la vegada no deixava de ser el Dràcula de Bram Stoker en una versió que bàsicament canviava els noms dels personatges i alguns detalls, per no haver de pagar drets d'autor), a càrrec del director Robert Eggers, i el 2025 ha començat amb l'estrena d'Heretic, una proposta que té l'al·licient de comptar amb Hugh Grant en el paper d'un psicòpata fanàtic religiós que fa la guitza a unes joves monges mormones. Heretic encara no l'he vista; el nou Nosferatu és cert que queda notablement per sota dels films sobre vampirs de Murnau, Fritz Lang, Werner Herzog o Francis Ford Coppola, però també és veritat que no és tan dolenta com ara diuen els que l'aplaudien abans de veure-la (el personal vol consumir tan de pressa que s'entusiasma abans d'hora i després es decep perquè no es troba amb allò que havia imaginat). En tot cas, cap dels esmentats iguala la inventiva artística (ni la capacitat de fer por) del Vampyr de C. Th. Dreyer.

"Hi ha pocs crims que tinguin un càstig pitjor que donar-se totalment a algú altre", va escriure Simone de Beauvoir a El segon sexe (1949). Aquest procés de donar-se a l'altre en què consisteix l'amor ha marcat la novel·la durant més de dos mil·lennis. L'exploració d'aquest sentiment –sigui romàntic, fraternal, tràgic, impossible o fins i tot tòxic– ha anat sovint acompanyat del càstig cap a la dona, segons recordava la filòsofa i escriptora francesa al seu assaig.

A Renfield, Nicolas Cage converteix Dràcula en una figura decadent i alhora icònica, en un ens anacrònic on conflueixen estranyament el passat mitificat i el present un xic ridícul, com l’Elvis dels casinos de Las Vegas. Però el protagonista de la pel·lícula no és el vampir, sinó un serf que pateix problemes de consciència després d’un segle de subministrar víctimes al seu senyor. Per complicar la trama, aquest binomi en problemes s'immisceix en el xoc entre una família mafiosa i una agent policial.

De tots els monstres que han perseguit l’home des del principi dels temps, cap ha estat tan insistent com el comte Dràcula. Des que Bram Stoker (presumptament) va recollir la llegenda de Vlad l’empalador, un senyor de la guerra que tractava els seus enemics amb la mateixa delicadesa que Godzilla es passeja per Tòquio, el príncep de les tenebres ha mossegat amb insistència a tots els racons possibles, amb mirada transversal, sense prejudicis ni manies: a Dràcula li agraden tots els colls. 

La novel·la hauria estat llegida per molt pocs, probablement, sense l’ajuda del cinema. Sense que Murnau, en ple inici de la cinematografia, rodés Nosferatu, i sense les incomptables versions posteriors. Bram Stoker tampoc va poder preveure el futur èxit del seu llibre i, de fet, quan va morir era un autor perfectament desconegut. Tanmateix, Dràcula és una gran novel·la gòtica que mereix llegir-se més enllà de les adaptacions cinematogràfiques. Crec que el mateix Oscar Wilde, compatriota i amic de Stoker, el tenia com un dels millors relats de terror que s’havien escrit mai.

Valentine Penrose va formar part de l’epicentre francès surrealista, intimant amb Paul Éluard, Man Ray, Max Ernst, André Masson i Luis Buñuel –fins i tot se la pot veure en una de les seves pel·lícules més inquietants, L’âge d’or–. La seva amistat amb Pablo Picasso i Joan Miró va fer que alguns dels seus llibres de poemes anessin acompanyats de creacions dels dos pintors. Recuperada ara en dos volums, la seva obra, pràcticament desconeguda fora de França, és una mirada poderosa, singular i d’un valor remarcable entre els noms que van marcar les avantguardes de la primera meitat del segle XX.