Un anarcocapitalista podria ser el pròxim president de l'Argentina. El líder de la coalició La Libertad Avanza, Javier Milei, ha guanyat contra tot pronòstic les eleccions primàries d'aquest diumenge i es perfila com a favorit a les generals del pròxim octubre. Els crits de “¡Libertad, libertad, libertad!” dels seus seguidors deixen clar l'afartament amb la política tradicional que ha elevat aquest economista i outsider de la política que ara posa rumb a la Casa Rosada. Però quina ideologia hi ha al darrere? Què és l'anarcocapitalisme i per què és extrema dreta?

Queda poc rastre documental del sindicalista Salvador Seguí (Tornabous, 1886 - Barcelona, 1923), el Noi del Sucre. Mai hi va haver un judici contra els seus assassins i han desaparegut els seus expedients de la presó. No escrivia gaire i, per tant, tot el que es conserven de les seves paraules ho van redactar col·laboradors o són transcripcions més o menys acurades dels seus discursos. Tanmateix, la seva memòria ha sobreviscut al llarg d’un segle.

Els anarquistes sabien molt bé què volien explicar a través de les fotografies que encarregaven i pagaven a fotògrafs professionals i a militants que captaven la revolució que es va propagar pels carrers de Barcelona entre el juliol del 1936 i el maig del 1937. Però aquest episodi de la memòria recent era poc conegut, perquè les fotografies, algunes envoltades encara de molts interrogants, havien sortit poc dels arxius.

Un llibre, Lletres de soldats. Cartes del front de l’Ebre (Fundació Carles Pi i Sunyer), dedicat per l’autora, Clara Capdevila, i tres cartes escrites el març del 1958, el desembre del 1970 i el febrer del 1971, amagades a les primeres pàgines. Totes firmades des de la població francesa de Sevran amb el nom de Josep i adreçades a un tal Enric. Llegint-les podem saber que s’estimaven molt, que van lluitar junts a la guerra, que van passar pels camps francesos i l’exili, que eren idealistes, que van compartir moltíssimes coses, que van ser fidels a les seves idees anarquistes fins al final, que creien en la igualtat i en la cultura, que tenien ganes de retrobar-se i abraçar-se. A les cartes el Josep explica que estava molt content perquè a França la seva filla Núria havia pogut estudiar a la Universitat, havia estat a les barricades del Maig del 68 i era una dona lliure “com les heroïnes del 36”.