A la col·lecció de Comanegra Autories ja s'hi havia publicat la Capmany, la Marçal, la Roig... Ara s'hi suma Isabel-Clara Simó. És un pòquer d’asos, tal com diu Núria Cadenes al pròleg d’aquesta edició que recull part del seu periodisme, sempre sense embuts. L’autora alacantina (1943-2020) és un d’aquests casos de narradora-periodista hereva de les lletraferides de la Segona República que es van dedicar a tots dos oficis amb solvència i que van inocular en el debat públic la veu de les dones. Fa uns dies, Gloria Steinem, tot recollint el premi Princesa d’Astúries de comunicació i humanitats, recordava que els europeus vam ser uns genocides amb la població nativa americana, tota una gosadia davant la presència de la Corona a l'acte. Simó era de la mateixa corda, de les que no deixen les veritats sense dir.

Sartre, primer, i Edmon Vallès, i ara John Lennon i Sebastià Gasch i Llorenç Artigas. Una cadena de morts que inviten tothom a filosofar i parlar de l’acabament d’una època que, per cert, havia passat abans que els seus protagonistes. Una mena de nostàlgia que de sobte s’ha apoderat de la vida social: l’estètica, les modes, els costums, la vestimenta... Som capaços fins i tot de recordar amb nostàlgia el franquisme, si més no perquè ens reconforta saber que hi vam lluitar. Hem estat dècades parlant del futur, i ara, en un present que no ens agrada, parlem del passat. I no sols un sector, car és un fenomen de la televisió i d’un club juvenil, d’una conversa a la perruqueria i d’una lliçó magistral. Hem arribat fins i tot d’entendrir-nos escoltant l’inefable “Dúo Dinámico”...! Però Sartre, Lennon, Artigas, etc., tenien l’obra acabada i el que hi podien afegir no es podia esperar que fos massa significatiu. La seva mort, la de tots ells, però, ens ha sobtat com si, de cop, haguéssim perdut els camins segurs i inamovibles de la llar, on un sempre hi té el dret a retornar... O potser ens sentim culpables de no haver menat una “vida autèntica” com la que ens deia Sartre, o de no haver assumit el nostre “manifest groc” dels 80, seguint les petjades de Sebastià Gasch, o potser no hem estat capaços de superar el Love me do, que hem anat repetint i plagiant fins a l’impossible. O encara, també, potser és que ens hem passat algunes dècades projectant el nostre any 2000 i el pànic de veure’l acostar-se ens paralitza. Perquè el que és segur és que no serà gens ni mica com l’havíem somiat, quan tots crèiem en la medicina, en la física i confiàvem en l’electrònica més que en la pròpia mare... És clar que ens hem de plànyer. Per tot el que diu la televisió -només en el cas de Lennon, que els nostres personatges allà dalt els ignoren, deliberadament- i per moltes altres coses, que el sistema no va arribar a engolir. Som l’època de la nostàlgia. La nostàlgia de nosaltres mateixos, és clar. Encara tenim els mateixos problemes, potser agreujats. No hem resolt el famós problema de la família, que cau a trossos sense aturador i ningú no gosa confessar-ho prou fort perquè el sentim. No ens hem acostat gens ni mica al famós “socialisme en llibertat” de què tant parlàvem. No acabem de trobar l’estètica nostra, sòlida, formada i objectiva, encara que continuem cercant-la. No hem aconseguit consolidar de debò els Països Catalans com a única alternativa viable. Ni tan sols un partit i un sindicat que ultrapassi el període d’assaig. Ni tan sols hem aconseguit una rebel·lia substantiva. Només tenim la nostàlgia. I no de Lennon, Joan XXIII, Marilyn Monroe, o l’Assemblea de Catalunya. Nostàlgia de nosaltres mateixos. Del “projecte” sartrià que fórem, i que no hem aconseguit d’essencialitzar...