A vegades, quan no tinc res millor a fer, penso en les eleccions d'uns altres temps: per exemple, quan Mitt Romney va competir amb Barack Obama o John Kerry amb George W. Bush. Intento esbrinar per què aleshores la política i la societat en general ens semblaven tan diferents.

La por és un producte social. Per crear-ne és fonamental que circulin els discursos. La por es propaga a partir d’imatges, relats, estereotips i fake news. No hi ha por sense històries. El cultiu de la por depèn dels imaginaris, sobretot dels que elaboren prejudicis. Pensem en el racisme i la creació d’imatges d’uns “altres” sempre perillosos. Pensem en els discursos misògins i les moltes pors que alimenten. Aquesta associació de simbolisme i por és inseparable de les institucions que tenen el poder d’articular discursos públics. Els grups religiosos sempre han tingut un paper especial en la manipulació de la por. El mateix passa amb els diaris, la ràdio i la televisió i la seva participació en la creació de pànics morals i de por a la delinqüència. Avui dia, però, les xarxes socials han portat la generació de pors a noves dimensions. Els rumors i les xafarderies han arribat a uns nivells sense precedents, mentre les fake news es difonen i alimenten noves pors. Contrarestar la por també depèn de les històries, les que trencaran o invalidaran els relats que fan proliferar la por.

L’ARA té un compromís clar amb l’art i els artistes i, per això, de manera periòdica, hi col·labora per aportar una altra mirada a la informació del dia, cosa que fomenta un diàleg crític entre el periodisme i l’art. Aquest diumenge presentem una altra edició especial d’artista que trobareu al quiosc i ho fem de la mà d’Antoni Muntadas (Barcelona, 1942), un dels creadors més rellevants del nostre país, que ha escollit com a fil conductor i tema del dossier La construcció de la por.

Probablement, el projecte més antic de Muntadas, i que ha tingut una vida més àmplia, no sigui cap de les seves sèries més àrdues i recognoscibles, algunes d’elles encara obertes en l’actualitat, com Political advertisements, iniciada amb Marshall Reese el 1984; On Translation, que va arrencar fa tres dècades, o Between the Frames, que es va estendre des del 1983 fins al 1993. Possiblement, el projecte de més envergadura realitzat per Muntadas és la construcció d’una xarxa d’interlocucions que va anar creixent de manera exponencial a mesura que les seves propostes es desenvolupaven en contextos diversos al llarg d’una geografia sociopolítica que, vista avui, sembla inabastable, gairebé ubiqua.

Tot artista representatiu aporta una singularitat pròpia i diferenciada a través del seu llenguatge. A la corrua dominant d'artistes visuals i filològics d'arrel progressista, construïda ideològicament a Catalunya en la llarga Dictadura, cadascú hi contribuïa amb una poètica de l’ultralocal universal feta de signes identificables en el que és personal que es vol, alhora, col·lectiu. L'especificitat d'un Miró o un Tàpies s’explica perquè tot partint d'una gestualitat iconogràfica anònima, el signe propi els fa identificables.

El projecte d'Antoni Muntadas On Translation: Fear ens enfronta al que l'artista denomina "mecanismes invisibles". Destaca com aquests serveixen per explotar políticament els mitjans de comunicació i com les persones que estan en el poder els utilitzen per controlar els ciutadans entorn d'una ideologia o d'un discurs concrets.

La por és una emoció universal, profunda i essencial, que està directament vinculada a la supervivència. Tots en algun moment hem sentit una pressió al pit, una tensió sobtada als músculs, un calfred a la pell o un batec accelerat del cor que anticipen un perill imminent. Però què és exactament la por? Per què ens és tan necessària i com la podem gestionar? I què revela sobre nosaltres, com a espècie i com a individus?

Aquest diumenge tindreu al quiosc un diari d'artista que en aquesta ocasió arriba de la mà d'Antoni Muntadas, un dels creadors més rellevants de Catalunya, que en els seus treballs tracta temes polítics i socials, amb especial interès pel paper dels mitjans de comunicació i la manera com s'està transformant l'espai públic. Trobareu, així, un dossier sobre la por amb articles i reportatges sobre què ens fa por ara mateix, i també sobre com funciona la por en el cervell i a les xarxes socials, entre d'altres.

La primera vegada que vam parlar de fer el diari especial d'artista que podreu trobar als quioscos aquest diumenge 28 de setembre era al mes d'abril. Antoni Muntadas (Barcelona, 1942) acabava de tornar de São Paulo, on havia inaugurat l’exposició Lugar público, al centre cultural SESC Pompéia. Però al llarg d’aquests mesos de converses ha tornat al Brasil, ha anat a Madrid –on va presentar l’exposició About Asia a la Casa de la Moneda–, ha passat per Lisboa –on al maig va inaugurar una exposició a la galeria Cristina Guerra– i ha fet escapades també a Pamplona –on a l’octubre inaugura Otros miedos– i a Shanghai –on al novembre presentarà exposició al Museu del Vidre–. Per descomptat, ha anat fent parades a Barcelona, ara acaba de tornar de Nova York, i aviat anirà a València, on el 25 de novembre rebrà l’honoris causa per la Universitat de València i l’endemà inaugurarà una exposició a l’Escola Superior d’Arquitectura. . Es podria dir que són les seves dues bases més estables, tot i que parlar d’estabilitat en un artista nòmada com ell és complicat. L’última conversa l’hem tingut mentre descansava unes setmanes a Cadaqués, un lloc que forma part de la seva història i al qual va tornant. I, la primera conversa llarga, al local que té a l’Hospitalet de Llobregat, una antic local industrial on ha instal·lat el seu arxiu-magatzem. Aquesta entrevista és un resum editat de les diferents converses.

Una cosa és mirar, una altra veure i una altra percebre. Són tres estadis que condicionen com interpretem el que tenim al davant. Antoni Muntadas (Barcelona, 1942) sempre anima el públic a arribar al tercer estadi perquè aquesta percepció que porta a descobrir una cosa nova que no estava aparentment a la vista és la que permet el gaudi del saber i de l’acció, la que dona eines per interpretar el món que ens envolta i també la que ens obre nous camins de creativitat i coneixement. Per això hem volgut començar aquest suplement amb dues imatges que reflecteixen aquesta voluntat de l’artista de “fer visible el que és invisible”. A l’esquerra, el “Mirar, veure, percebre”; a sobre, l’“Atenció, la percepció requereix implicació”, una frase que va començar a utilitzar el 1999 en tot tipus de suports —adhesius, cartells, postals, cartells, tanques publicitàries...— i que ha presentat a desenes de ciutats de tot el món amb la seva corresponent traducció. Que no sempre és fàcil. De fet, és una obra que forma part de la sèrie On Translation, iniciada el 1995 i encara en marxa, en la qual explora des d’àmbits molts diversos aquesta dificultat de traduir, d’interpretar, en definitiva, d’entendre’ns, fins i tot més enllà dels idiomes i les cultures. I, per això mateix, la frase és sobretot una crida a l’espectador perquè s’involucri, perquè s’esforci per entendre i per participar. “Els artistes tenim una responsabilitat, cert, però l’audiència també la té, i si tu no entens alguna cosa intenta saber per què. Igual que per entendre un text de física o biologia has d’estudiar una mica, també en l’art has d’interessar-te i buscar d’on surten les coses. En totes les coses, siguin quines siguin, si en vols saber més t’hi has d’involucrar”.

Cadaqués deixa una empremta profunda, tant en aquells a qui sedueix com a qui no arriba a captivar. L'artista Antoni Muntadas hi va arribar per primera vegada el 1956 convidat per uns companys de classe. Es va allotjar en una casa de Coderch i Correa & Milà, abans que aparegués el fenomen de les cases modernes de Lanfranco Bombelli. "Venia de Barcelona, i va ser un xoc molt gran xoc –recorda Muntadas–. Em va impactar que a Cadaqués s'hi vivia d'una manera molt diferent, molt transparent, sobretot cosmopolita. La gent que coneixies allà eren belgues, francesos... Molts han venut les cases a gent de Barcelona i tot això ha canviat". Així que Muntadas va continuar anant-hi malgrat totes les dificultats, com els revolts del camí, la tramuntana, les platges pedregoses i l'aigua freda, i un vi que es tornava agre. I amb altres tocats per Cadaqués van començar a popularitzar el terme de Sadomasoqués.

Antoni Muntadas (Barcelona, 1942) ha treballat sempre arreu del món, com si fos un nòmada. Sovint s'ha definit com un outsider que arriba a un lloc i se'l fa seu a força d'"escoltar, parlar i dialogar", com diu el mateix Muntadas amb motiu de l'exposició que el Museu Casa de la Moneda de Madrid li dedica fins al 28 de setembre. Amb el títol Sobre Àsia, la mostra recull els projectes que ha desenvolupat a la Xina, el Japó, Corea del Sud i les Filipines des del 2004. I com que desenvolupa els treballs in situ amb equips locals, l'exposició també significa un "exercici de contextualització" de projectes entre els quals hi ha Asian protocols: What are your concerns? La contextualització també s'estén al muntatge, que és obra de l'arquitecte Juan Herreros. "Tot va començar perquè tenia curiositat. Era un continent que desconeixia, i del qual volia saber més", diu l'artista.

Antoni Muntadas (Barcelona, 1942) és un dels pioners a Catalunya en transgredir les convencions artístiques més clàssiques. Els treballs que ha fet a tot el món els defineix com a "projectes" i assegura que, en comptes d'obres, produeix "artefactes" o "treballs". Així ho explica a propòsit de l'exposició que li dedica fins al 25 de maig la flamant galeria Prats Nogueras Blanchard, fruit de la fusió de la galeria Joan Prats i la Nogueras Blanchard (al carrer de Méndez Núñez, 14, de Barcelona). També ha dit sovint que la primera cosa que fa quan arriba al lloc és crear un equip de treball.

Els treballs més recents d’Antoni Muntadas (Barcelona, 1942) paren tota l’atenció en els efectes del covid. Els efectes sobre la ciutat i sobre les persones. Havia de ser així en el cas de qui, des de principis dels anys 70, utilitza l’expressió artística per fer una reflexió sociològica del moment que viu i de cadascun dels llocs on treballa. Amb el projecte Closed/Locked, inclòs a l’exposició Memòria de la defensa. Arquitectures físiques i mentals del museu Es Baluard de Palma, fins al 26 de setembre; amb la videoinstal·lació La ciutat buida, recentment inaugurada al Museu de Belles Arts de Bilbao, i oberta fins al 5 de setembre; amb treballs en marxa a São Paulo i a les Filipines, entre d’altres indrets, i viatjant tant com la pandèmia l'hi permet, es demostra que l’artista de 79 anys no s'ha aturat, però ha replantejat els projectes pensant en la situació actual.

Per edat i per formar part d'una nissaga del món del vi, el destí més previsible de Pilar Carbonell hauria sigut dedicar-se al món de l'empresa i no emprendre la trajectòria apassionant d'una galerista d'art. Per reblar el clau, Pilar Carbonell no va voler traslladar-se a Barcelona sinó, com diu ella mateixa, "crear la necessitat" d'una galeria d'art a Vilafranca del Penedès: el resultat va ser Palmadotze, que va obrir les portes gairebé coincidint amb la caiguda del Mur de Berlín, i que el 2013 es va traslladar a la Masia Mas Pujó, envoltada de vinyes i cellers del negoci familiar, al terme municipal de Santa Margarida i els Monjos. "Vam començar a Vilafranca, volíem estar a Vilafranca, però podem exportar els artistes i estar dins el món de l'art", afirma Pilar Carbonell amb motiu del 30è aniversari de la galeria Palmadotze, que celebra amb una exposició de dos degans de l'art contemporani guanyadors del Premio Velázquez, Antoni Miralda i Antoni Muntadas.