El 24 de setembre passat, en un context marcat per la paràlisi, el ple del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) va assolir un acord significatiu sense publicitat: l'aprovació d'una pujada salarial per als seus membres. La decisió, que es va tramitar a proposta de la comissió d'assumptes econòmics, ha generat polèmica pel contrast entre la celeritat pel que fa a les retribucions pròpies i la inacció en altres àmbits de la justícia.

Daniel Escribano (Palma, 1978) és doctor en sociologia i traductor. Ha publicat Judicis polítics sota la democràcia militant espanyola (Documenta Balear), en què analitza quatre processos judicials: la condemna al senador de Batasuna Miguel Castells per assenyalar el govern per la guerra bruta contra ETA, el cas del setge al Parlament el 2011, la causa contra Valtònyc i la repressió judicial al Procés.

Sembla que Pedro Sánchez, que ha vist com el seu entorn familiar és assetjat per una fronda judicial instigada per la ultradreta, ha caigut definitivament del cavall com un sant Pau i s’ha adonat que “hi ha jutges fent política” que fan un “mal terrible” al poder judicial. Alguna hora l’esquerra espanyola haurà de reconèixer –i no en una entrevista televisiva– que la Transició no va suposar tampoc cap “ruptura” amb el poder judicial del règim autocràtic anterior i que les “reformes” fetes als anys 80 van ser tan febles que l’han llastat en termes de democràcia liberal plena. 

L’expresident ha anat desapareixent de l’escena política catalana i convertint-se en un oblidat de luxe. De vegades reapareix, però és més una qüestió formal que no una realitat profunda. Com les ceràmiques de Lladró o els càrrecs públics jubilats, és allà i només algú se’n recorda de tant en tant, posant de manifest que algunes coses queden condicionades al fet que encara és a Waterloo. Encara que es manifesti, ja significa poc i s’ha convertit en un pes mort en la política del país. La mudança tan ràpida des de la cresta de l’onada al més humiliant dels oblits ens demostra que tempus fugit i que la capacitat d’amnèsia de les persones és inversament proporcional a la disposició d’enaltir líders mitificats i jurar-los amor etern. És obvi que fins que se li apliqui l’amnistia a la qual alguns jutges es resisteixen, estarà al mig com una pedra en el camí que obliga a fer giragonses als caminants, però que ja gairebé només és història. Junts, però, queda atrapat políticament. Encara que llueixi alguns líders puigdemontistes, el partit requereix i malda per tornar a la realpolitik, refer l’itinerari dels darrers anys i recalar a CiU, com li reclamen els grups d’interès, i tornar a preocupar-se del món real com a alternativa conservadora lligada al vell catalanisme, encara que el llenguatge sigui sobiranista. Però cal, abans que res i per fer-ho possible, que Puigdemont surti de l’equació i poder renovar així cares i polítiques. Paradoxalment, són els jutges tan bel·licosos amb el Procés els que els mantenen ancorats en les posicions del 2017.

El ple del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) ha decidit per unanimitat no reconèixer la convocatòria de vaga de jutges i fiscals que han anunciat cinc associacions –totes menys les progressistes– per a la setmana que ve. L'acord d'aquest dijous adverteix els convocants que la vaga no té cap "suport normatiu" perquè el dret a vaga no està regulat per als jutges. Per això, conclou que "no escau tenir-la anunciada", i recorda que ja es va pronunciar en el mateix sentit davant les vagues convocades el 2009, el 2012 i el 2013. Les associacions convocants han criticat la decisió i ja han anunciat que mantenen la vaga, que consideren "una mesura legítima, proporcionada i responsable".

Hi ha un reducte no poc important a l'Estat que es manifesta contrari a la democràcia com a sistema de govern. Segons un baròmetre del CIS publicat aquest dijous, el 18,5% dels espanyols no creuen que sigui preferible aquest règim. Per a un 8,6%, "en algunes circumstàncies" és millor un d'autoritari i a un 9,9% li és igual un com l'altre. Especialment, són els votants de Vox els que se surten del consens entorn del règim democràtic: només un 59,7% prefereixen la democràcia, mentre que un 30,3% defensen l'autoritarisme.

La magistrada Mercè Caso serà la pròxima presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en substitució de Jesús María Barrientos, al càrrec des del 2016 i amb el mandat caducat des del 2021 a causa del bloqueig en la renovació del poder judicial.

"La beca que tenia en el seu moment em servia per pagar el preparador i prou, però sabia que sense una ajuda econòmica no podia opositar", recorda la magistrada Maria del Prado Escoda Merino, portaveu a Catalunya de Jutges i Jutgesses per la Democràcia (JJpD), en conversa amb l'ARA. El blindatge de beques perquè la renda familiar no sigui un impediment per estudiar les oposicions a jutge o fiscal que preveu l'últim avantprojecte del govern espanyol ha sigut molt benvingut al sector, però ha reobert el debat sobre el perfil de la judicatura. "Estem farts que es digui tot el dia que els jutges som gent de classe alta", assegura una altra magistrada consultada per aquest diari.

Jornada clau per al relleu a la presidència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Els tres candidats a rellevar Jesús María Barrientos han exposat els seus mèrits i projectes a la comissió del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) que s'encarrega del procés de selecció. La disputa al màxim òrgan de govern judicial a Catalunya és entre tres noms: l'actual degana dels jutjats de Barcelona, Cristina Ferrando, membre de la conservadora Asociación Profesional de la Magistratura (APM); l'exdegana de la capital catalana i presidenta de la secció 12 de l'Audiència de Barcelona, Mercè Caso, associada a la progressista Jutges i Jutgesses per la Democràcia (JJxD), i el magistrat Guillem Soler, titular del jutjat de primera instància 1 de Barcelona i membre d'Àgora Judicial, fundada després de l'1-O per un grup de jutges crítics amb la judicialització del Procés.

És un goig tornar-los a saludar al començar una nova temporada. Quan vam emetre l'últim capítol de la temporada passada, Esquerra encara no havia decidit investir Salvador Illa i Carles Puigdemont no havia protagonitzat el seu increïble viatge a Barcelona amb tornada a Waterloo. D’Illa, d’Esquerra i de Puigdemont hem de parlar avui.

La paritat de gènere a les altes institucions de l’estat espanyol va per barris. Si bé el poder executiu i el legislatiu són dels més paritaris d’Europa i dels països de l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), el poder judicial té encara deures pendents, especialment a la seva cúpula. Ho recull l’informe Government at a glance 2023, fet públic recentment i que publica l’OCDE. Situa Espanya com el segon país amb més igualtat de gènere al govern, però el penúltim entre els països analitzats pel que fa a la cúpula judicial, concretament al Tribunal Suprem.

El tercer ple del nou Consell General del Poder Judicial (CGPJ) per triar president ha acabat com els dos anteriors: sense acord entre el bloc progressista i el conservador. La situació de bloqueig un cop renovat l'òrgan de govern dels jutges s'enquista i, davant la impossibilitat de consensuar un candidat, els recentment nomenats vocals han posposat sense data la designació del futur president del CGPJ i del Tribunal Suprem.

Si no portéssim ja temps assistint a un reguitzell de decisions massa qüestionables per part d’alguns –pocs– jutges, que un president del govern digués el que va dir ahir podria sonar a intervencionisme del poder executiu sobre el poder judicial; és a dir, a trencar la separació de poders, que és la base principal de les democràcies juntament amb la protecció dels drets fonamentals, que deriva en part d’aquesta mateixa separació.

El primer dia de campanya de les eleccions catalanes del 2021, els presos polítics (a excepció de Carme Forcadell que ho faria l'endemà) sortien de la presó amb la concessió del tercer grau. Arrencava així una carrera electoral en què l’independentisme tenia com a gran repte refer la seva unitat en uns comicis a remolc de la inhabilitació del president Quim Torra. La mateixa data electoral de les eleccions del 2021, el 14 de febrer, també va tenir la intervenció dels jutges quan el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va rebutjar l'ajornament dels comicis que sol·licitava el llavors vicepresident en funcions de president, Pere Aragonès, amb l'argument d'evitar contagis de la covid. Tres anys més tard, amb els indults aprovats, l'amnistia en camí i la sedició ja fora del Codi Penal, la cita electoral torna a estar condicionada pels moviments dels jutges. Ja no hi ha dirigents polítics a la presó, però sí una nova onada d'exiliats que condicionarà la campanya des del primer dia. De fet, quan el jutge els citi a declarar, els investigats per terrorisme pel cas Tsunami podrien passar a ser presos polítics.

1. Justícia política. Per voluntat del PP, el Consell General del Poder Judicial ha complert cinc anys de provisionalitat. Des del 2018 els mandats estan caducats i, per tant, l’organisme està en situació manifesta de manca de legitimitat. Per què no es renova? Perquè el PP no vol. I per què no vol? Perquè fa deu anys, quan es va constituir l’actual consell, el PP governava –amb Mariano Rajoy com a president– i disposava d’una majoria parlamentària que li va permetre configurar el CGPJ a la seva imatge i semblança. Les relacions de força han canviat, les normes per a la renovació del CGPJ són les mateixes; la diferència és que el PP no està en condicions de configurar una nova majoria pròxima a les seves posicions com l’actual. En conseqüència, el partit que acusa el govern actual de posar en joc el règim democràtic, de cop d’estat i de mil atrocitats es nega sistemàticament a complir la llei, en benefici propi. I després de cinc anys de resistència ara demana canviar el reglament com a condició per posar en marxa la renovació del CGPJ. Dit d’una altra manera, especula amb la tendència conservadora de la justícia per conservar la posició dominant en els seus òrgans.

Entre els diversos espectacles insòlits que ofereix la democràcia espanyola, destaca de manera singular el de l'obstrucció del normal funcionament de la justícia per part del principal partit del sistema polític. El bloqueig del Consell General del Poder Judicial (CGPJ) és una anomalia greu, i la nul·la predisposició del PP a desbloquejar-lo la fa més greu encara. Aquest dilluns va fer cinc anys que els magistrats de l'òrgan de govern dels jutges tenen el mandat caducat, i per celebrar l'efemèride el portaveu nacional del PP, Borja Sémper, va avisar que el seu partit només accedirà a renovar els vocals del CGPJ si aquesta renovació es fa d'acord amb les normes que ells indiquin. En concret, el PP exigeix com a rescat que es modifiqui la llei per la qual s'aplica la fórmula que permet la renovació dels vocals; justament feia només uns dies que, al ple del Parlament Europeu sobre l'estat de dret a Espanya (que va acabar sent una rèplica gens millorada de les bregues al Congrés dels Diputats), el comissari de Justícia de la Unió Europea, Didier Reynders, va reclamar que es desbloquegés urgentment el CGPJ sense cap modificació prèvia de la llei. El propòsit del PP seria donar encara més poder als jutges (als “seus” jutges, s'entén).

L’adjectiu històric s’adjudica amb una frivolitat esbalaïdora als esdeveniments més diversos. Amb tot, i ateses tant les forces implicades com els acords assolits, es fa difícil no pensar que l’entesa per a la investidura de Pedro Sánchez, i la legislatura subsegüent, entra de ple dret dins la categoria reservada als fets realment històrics. 

Per fi coneixem el text de la llei d'amnistia. Després de mesos de debat públic en el buit, ja és possible fer-se una idea exacta de com es concretarà la polèmica mesura pactada per facilitar la investidura de Pedro Sánchez. Segur que disposar d'un projecte de norma no canviarà la postura de tant jurista de part que ja havia decidit que estaria a favor o en contra de la llei. Els nostres jutges, sense anar més lluny, ja s'hi havien pronunciat públicament en contra sense necessitat de saber de què anava, així que poc els importarà el que digui finalment.

L'amnistia és, sens dubte, la mesura estrella que permetrà la investidura de Pedro Sánchez la setmana que ve. I també és la que més ha indignat la dreta i l'extrema dreta, que ja fa pràcticament una setmana que surten cada nit al carrer per protagonitzar aldarulls, principalment a Madrid, però també en altres ciutats espanyoles. Tot i així, la principal amenaça perquè l'amnistia arribi a bon port no prové dels escons de la dreta ni dels joves ultres que s'enfronten a la policia, sinó dels jutges, que de forma molt majoritària s'han mostrat en contra de l'amnistia i, en el cas de Jutges per la Democràcia, també de la inclusió del terme lawfare en l'acord polític entre Junts i el PSOE. Aquesta revolta judicial que va començar dijous contra el pacte PSOE-Junts ha continuat aquest divendres amb el comunicat dels jutges degans i presidents d'audiències provincials, que consideren que la creació de comissions d'investigació al Congrés per analitzar si s'ha utilitzat la justícia per perseguir adversaris polítics, el lawfare, violenta la separació de poders.

L’historiador Fidelino de Figueiredo afirmava en el seu llibre Pirene (1935) que entre Espanya i Portugal hi havia unes relacions històriques i culturals de “paral·lelisme i asincronia”, és a dir, que succeïen fets semblants en temps diferents. Tot el que està passant al voltant del primer ministre portuguès, el socialista António Costa, m’ha fet pensar que en aquest cas ens trobem davant d’una situació paral·lela i sincrònica d’inestabilitat política en tots dos estats ibèrics, si bé sobtada en el cas portuguès i gairebé crònica en l’espanyol.