El segle XXI no és propici a unes democràcies que han experimentat un retrocés en el seu nombre i en la seva qualitat. D’altra banda, l’escena política europea presenta una preocupant manca de model i de lideratge. Avui molts ciutadans constaten la pèrdua de poder adquisitiu de les classes populars, la manca de perspectives de bona part de la població jove, un augment de les incerteses vitals, alhora que perceben un enriquiment accelerat dels sectors més afavorits de la societat.

Vivim una greu crisi del coneixement, i amb ella un descens imparable cap a un adamisme tan perillós com naïf, que defuig qualsevol vincle amb el passat de la raó. Perduts com estem en un mar d’ignorància, difícilment assolirem res semblant a una vida digna, protagonitzada per la responsabilitat moral de les pròpies accions. Aristòtil en va dir eudaimonia, del benestar –o felicitat– que produeix viure en plenitud, èticament.

Aristòtil va ser un investigador incansable i un escriptor molt prolífic. Se li atribueixen al voltant de quatre-centes obres, de les quals només se'n conserven una cinquena part. Una d’aquestes obres és Política, que ofereix l’ARA. Tot i ser un text incomplet i poc homogeni, és l’anàlisi més realista de l’estructura sociopolítica dels estats de l’antiguitat. Aquest llibre, de gairebé 500 pàgines, és una invitació a qüestionar la tasca del polític tenint en compte la naturalesa humana, la raó i l’ètica. El filòsof hi reflexiona sobre l’organització d’una ciutat-estat, la ciutadania i la democràcia, els tipus de Constitució i la naturalesa dels governants.

Escriu Oriol Ponsatí-Murlà que l’avarícia és el pecat “més relatiu de tots”. Al llarg de la història, “ha pogut transitar amb força naturalitat” des del “vici” fins “al terreny de la virtut”. El professor, escriptor, traductor i director de la Institució de les Lletres Catalanes acut a dues definicions del concepte. Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, l’avarícia és el “desig excessiu i desordenat d’adquirir riqueses per guardar-les” i, en una segona accepció, la “continència excessiva en les despeses”. El diccionari de la Real Academia Española, en canvi, en remarca sobretot la voluntat d’acumulació: “Afán desmedido de poseer y adquirir riquezas para atesorarlas”.