L'artista i pedagoga Esther Boix (1927-2014) es va autoretratar a finals dels anys 50 com una dona malenconiosa. En ple franquisme, Boix es veia a ella mateixa envoltada d'un fons blau que s'enfosqueix fins a arribar al negre. En qüestió de pocs anys el malestar es va aguditzar: vuit anys després es va fer un altre autoretrat on es pot veure com la tristesa i el fàstic li van desfigurar el rostre i van convertir la seva expressió en una ganyota. Malgrat tot, Boix no va deixar de lluitar i tres anys després, el 1971, va pintar amb aires pop una dona anònima que malda per desempallegar-se d'una roba blanca en una pintura titulada La desesperada lluita per sortir de la carcassa. Aquestes tres pintures obren l'exposició que la galeria Marc Domènech de Barcelona (passatge Mercader, 12) dedica a Esther Boix fins al 4 d'octubre, titulada Esther Boix. Pintures. 1955-1975. "El que Esther Boix va voler fer amb el seu autoretrat més rude i expressionista va ser emfasitzar la càrrega psicològica i reproduir el seu estat d'ànim i el que ella considerava la societat en conjunt", afirma el galerista Marc Domènech.

Jaume Sans (Sitges, 1914 – Barcelona, 1987) va ser un artista i un personatge "visionari" i que se sentia "extremadament incòmode" en els ambients en què li podien fer la pilota, com diu el galerista Marc Domènech amb motiu de l'exposició que li dedica amb el títol Jaume Sans. Del surrealisme a l'abstracció. La mostra, que es pot visitar fins al 28 de febrer, inclou una setantena d'obres, entre dibuixos, pintures i escultures. Semblen realitzades per artistes diferents, des dels dibuixos surrealistes fins a les pintures informalistes, algunes de les quals es van poder veure a l'exposició del Museu de Mataró amb què Sans va ser redescobert el 2016 després caure en l'oblit durant la Postguerra. "Els dibuixos són esbossos per a les grans pintures que va fer, que en va fer molt poques", explica Domènech, com Camagüey hidráulico en cuclillas, propietat del Museu Nacional d'Art de Catalunya.