Ignorava que Primo Levi havia escrit poesia. El traductor, Eloi Creus —que, després del seu Sandro Penna a Edicions de 1984, torna a firmar una feina admirable—, admet que tampoc no ho sabia fins que va descobrir el volum de Garzanti que aplega l’obra lírica completa de l’autor, amb aquest títol que fa referència a un vers del Poema del vell mariner, de Coleridge. El mateix Levi va voler deixar la seva obra en vers en un discret segon pla. I, tanmateix, en va escriure tota la vida. Aquest volum aplega l’obra lírica que va produir des de la primeria dels quaranta —la poesia més antiga és de 1943— fins a la darreria dels vuitanta —la més recent, de 1987. Al corpus, diguem-ne, canònic, s’hi afegeix un feix de poesies esparses, publicades als anys vuitanta a la premsa.

Zbigniew Herbert (1924-1998) forma part —juntament amb Tadeusz Różewicz, Wisława Szymborska o Anna Kamieńska— d’una generació de poetes polonesos que la crítica ha batejat, prou encertadament, amb el nom d’"humanistes escèptics". Marcats des de joves per l’experiència de la guerra i la instauració del règim comunista a Polònia, escriuen amb el desig de recuperar la dignitat i la llibertat interior de l’individu. Així mateix, volen contribuir a alliberar el llenguatge de clixés ideològics i —per dir-ho amb una expressió manllevada de Mandelstam— de sentits prefabricats. Per aconseguir-ho, Herbert, el més jove dels quatre, opta per un estil auster, angulós, despullat de retòrica i fins i tot de puntuació, però carregat de pensament i espurnejant d’ironia. Els seus poemes més impressionants ofereixen al lector un món moral que inclou una visió crítica de la història, una desconfiança matisada tant de les formes més rígides de la religió com de la noció de progrés i, alhora, la voluntat de restablir els valors essencials de la humanitat.

Recordo perfectament el primer cafè que vaig fer amb ell, perquè va ser quan em va presentar l’Alda Merini. “No l’has llegit mai?” Bastant avergonyida, li vaig dir que no, i llavors li van brillar els ulls: “Doncs és una meravella!” A partir d’aquí, una explicació entusiasmada i entusiasmant sobre l’autora, i la recomanació de llegir Clínica de l’abandó, que acabaven de publicar a Cafè Central, amb traducció magnífica de Meritxell Cucurella-Jorba. 

L’anglesa Alice Oswald (Reading, 1966) és una poeta d’imaginació poderosa que en cada llibre fa un nou experiment. Dart (2002), per exemple, gira al voltant del riu homònim a Devon, i és un poema llarg en què les veus de personatges diversos (un barquer, un caçador, un ofegat, una nimfa, entre d’altres) conflueixen, es confonen i s’integren en la història viva del riu. A Bosques, etc. (Pre-textos, 2013) hi ha una balada amb notes al peu que incorpora, en majúscules i en negreta, totes les lletres de l’alfabet, on cada lletra representa un arbre talat. Falling awake (Despertant-se, 2016) culmina amb Titó, subtitulat Quaranta-sis minuts en la vida de l’alba, un soliloqui de l'amant immortal i decrèpit de la deessa Eos, travessat per una línia graduada que marca el pas dels segons i mesura els silencis entre paraules. L’experimentació constant d’Oswald no respon, però, a una recerca buida d’originalitat, sinó al desig de fer cristal·litzar cada idea, sensació o atmosfera en una forma idònia.

Des de fa 16 anys, l'editorial Cafè Central convoca el Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia, un dels més destacats del país, no només per la dotació –6.000 euros– sinó pel palmarès, que inclou versions al català d'Alda Merini per part de Meritxell Cucurella-Jorba, de Sylvia Plath per part de Núria Busquet i Molist i d'Ana Blandiana a càrrec de Corina Oproae.

Ja han passat tres dècades des que Antoni Clapés va convocar Víctor Sunyol en un bar de Barcelona i, “al voltant d’una taula petita en un espai obert arran de carrer”, li va fer una doble proposta: primer, inaugurar la col·lecció de plaquettes de poesia d’una nova editorial que volia impulsar; segon, formar part d’un nou projecte editorial, Cafè Central.