Quin és el secret perquè un espectacle estrenat el 1983 segueixi triomfant quatre dècades després? El director d'escena Mario Gas no guarda la fórmula màgica, però creu que té alguna cosa a veure amb "fer una comèdia costumista que dona molt de joc escènic, però que no és només pur divertiment". Ell és l'artífex de la producció de L'elisir d'amore, de Donizetti, que el Gran Teatre del Liceu torna a acollir aquesta temporada, després d'anys captivant el públic una vegada i una altra. Amb el mestre veneçolà Diego Matheuz com a director d'orquestra, el muntatge oferirà una paleta d'intèrprets de primer nivell, encapçalada per les sopranos Pretty Yende, Serena Sáenz i Marina Monzó i els tenors Javier Camarena, Michael Spyres i Filipe Manu. L'elisir d'amore s'estrena aquest dissabte —en una vetllada que coincidirà amb l'encesa de llums de Nadal del Liceu— i es podrà veure fins al 15 de desembre.

Una història de marginació, abús, crueltat, vanitat, desig, reparació, perdó i final feliç... "Hi ha amor, però també elements pertorbadors que poden conduir a un malson", diu la directora d'escena italiana Emma Dante, que debuta al Liceu amb una producció de La Cenerentola, l'òpera de Gioachino Rossini inspirada en el conte de La Ventafocs, de Perrault. Estrenada a Roma el 2016, ara arriba a Barcelona, on es representarà del 16 de maig a l'1 de juny amb un doble repartiment. En el primer, com a Angelina/Ventafocs, hi ha la mezzosoprano russa Maria Kataeva, que també debuta al teatre de la Rambla, i el tenor mexicà Javier Camarena, un dels grans intèrprets del paper del príncep Ramiro. "A Itàlia es considera un somni venir al Liceu", assegura Dante.

El capitalisme imperant converteix en producte comercial tot allò que s’intueix que doni una alta rendibilitat a curt termini. I això arriba a tots els àmbits del nostre entorn. Ja fa temps que els divos i les dives de l’òpera són avui objecte de la mercadotècnia sensorial en un món, el de la fonografia, clarament a la baixa. Però això no és obstacle perquè la profilaxi de suports diversos segueixi traient partit d’algunes de les grans veus del moment. Una llàstima, perquè això implica cremar cartutxos abans d’hora a còpia d'utilitzar i llençar.

El tenor mexicà Javier Camarena (Xalapa, 1976) és contundent quan elogia el compositor Francesco Paolo Tosti (1846-1916). "Va ser tenor, i un mestre de cant recomanat pel mateix Verdi. Sabia el que feia. Les seves cançons són obligatòries per als tenors", explica al Palau de la Música, on aquest dimecres a les vuit del vespre comença la gira de presentació del disc Sogno, Tosti songs (Pentatone Music, 2024), amb el pianista cubà Ángel Rodríguez. També actuaran a l'Auditori del Girona el dia 14 i a Les Arts de València el 21.

El Palau de la Música desplega la seva programació lírica en dos cicles, el Palau Grans Veus i Palau Òpera. A la temporada 2023-2024, en el primer destaquen recitals d'Ermonela Jaho, Sara Blanch, Javier Camarena, Philippe Jaroussky i Jakub Józef Orliński, entre d'altres. I en l'operístic mana el repertori barroc, amb tres títols en format concert o semiescenificat: Rinaldo i Tolomeo de Händel i L’incoronazione di Poppea de Monteverdi. Rinaldo arribarà el 6 de febrer del 2024 de la mà de l'ensemble Les Accents, amb el contratenor Carlo Vistoli. L'òpera de Monteverdi serà interpretada el 16 de març per The English Concert, sota la batuta de Harry Bicket, i amb la soprano Jeanine de Bique. Finalment, el 25 de maig el contratenor argentí Franco Fagioli serà Tolomeo a la producció de l'òpera de Händel de la Kammerorchester Basel i Il Giardino Armonico.

Ja fa temps que a Barcelona La flauta màgica no tan sols no avorreix sinó que és un dels títols més esperats en les programacions del Liceu, un teatre on el magistral Singspiel de Mozart es va veure el 1925 per primer cop, 134 anys més tard de l’estrena.

Javier Camarena i Ángel Rodríguez

Gran Teatre del Liceu. 18 de gener

Va anunciar que sortia d’un fort refredat i que faria el que podria. I va començar: Ah, lève-toi soleil, de Roméo et Juliette de Gounod. Atac al si bemoll sobreagut sense problemes. Ovació. I va seguir: Un ange, une femme inconue, de La favorite de Donizetti. Atac al do sostingut sobreagut encara amb menys problemes. Ovació apoteòsica. I així successivament. I ja es veia que la nit seria de les que fan història al Liceu. I així va ser.

]]>