No va ser a la seva presentació com a blanc-i-blau. De fet, cap de les persones que va participar-hi ni tan sols va fer referència al seu nom. Però el fitxatge del nou home gol de l’Espanyol, Joselu (sis dianes en els primers vuit partits de Lliga) porta la firma de qui fins fa pocs mesos era el màxim responsable de l’àrea esportiva espanyolista: Joaquín Pérez, Rufete. L’alacantí, força criticat per la seva gestió, va marxar per la porta del darrere de l’Espanyol després de decidir no acceptar la proposta de renovació que li oferia Chen Yansheng. Abans de fer-ho, però, va aconseguir tancar l’arribada del jugador que s’ha convertit en la gran esperança blanc-i-blava d’enguany. Joselu serà la principal amenaça espanyolista aquest diumenge davant del Valladolid (18.30 h, GOL).

El Barça i el Madrid són dels seus socis i l’Espanyol és de Míster Chen. Fa anys, però, l’Espanyol també era dels seus socis, tot i que només un cop vam poder escollir el president en unes eleccions (el guanyador va ser Juli Pardo, que en pau descansi, però d’això ja en parlarem un altre dia). Tot i ser unes entitats jurídiques de la mateixa naturalesa, a l'opinió pública (i publicada) catalana li agrada dir que el Barça és dels seus socis i el Madrid de Florentino. És una variant més d’allò que constitueix un dels axiomes nuclears de l’afició culer i de la premsa de samarreta: el Madrid és el mal i el Barça el bé. Jo crec que la corrupció i el joc brut en el món del futbol són tan dominants (i cada dia trobem un motiu més per constar-ho) que democràcia i futbol són conceptes antagònics. Els aficionats de clubs obligats a ser societats anònimes (d’aquella llei i dels quatre que se’n van salvar també n’haurem de parlar un dia) no tenim cap dubte sobre la nostra mínima capacitat d’intervenir en l’esdevenir del club. Però la dels socis propietaris tampoc és una capacitat extraordinària: l’entramat econòmic, polític, mediàtic i jurídic és prou complex per reduir la sobirania a quatre decisions sense importància. Quatre que no tenim nosaltres. Però quatre.

L'Espanyol gira full i obre una nova etapa amb què vol recuperar la il·lusió de l'afició pel projecte. Després d'anunciar el final dels cicles de Vicente Moreno i Rufete, el club blanc-i-blau ha presentat un Domingo Catoira que ascendeix a la direcció esportiva per liderar el rumb d'una plantilla que no es pot conformar amb la permanència. "Volem tornar a il·lusionar la gent, acostar el club a l'afició i que se senti identificada amb l'equip i viceversa, aconseguir sinergies per assolir els objectius", ha comentat Catoira. El nou responsable de l'àrea esportiva ha admès que vol "revitalitzar l'essència i l'ànima que té l'Espanyol", sense deixar de banda el pes del planter. El canvi de rol li suposarà una millora salarial i una ampliació contractual, si bé el club no ha volgut donar detalls de la durada.

L’èxit d’una empresa esportiva com és l’Espanyol s’ha de mesurar des d’un triple vessant: econòmic, social i esportiu. Després de sis anys, i obert a la possibilitat que els fets em facin canviar d’opinió, el balanç de Chen només és positiu des de la perspectiva econòmica, amb l’únic mèrit –gens menyspreable– que ha sigut conseqüència de les diferents aportacions del propietari xinès i no d’una bona gestió. Sobre el fracàs social n’hem parlat força, i més que en parlarem. Avui toca el fracàs esportiu.

L’Espanyol afronta un canvi de paradigma en què ha de redefinir quin model de club aspira a ser. El discutit Francisco Joaquín Pérez Rufete, director esportiu periquito que acaba contracte el pròxim 30 de juny, pot acabar resultant el gran beneficiat del divorci entre Chen Yansheng i José María Durán. La diferència de criteri pel que fa a la gestió entre el propietari i el ja exdirector general existia des de feia setmanes, però el detonant definitiu va ser la decisió de l’empresari xinès de no vendre el paquet accionarial que controla Rastar Group a un fons inversor nord-americà. 

Quan falten tres mesos i mig perquè se li acabi el contracte, el futur de Rufete a l’Espanyol sembla tenir data de caducitat. Malgrat que des dels despatxos nobles de l’entitat blanc-i-blava s’assegura que la decisió sobre el seu futur no es prendrà fins a l’estiu, cada cop sembla més clar que l’alacantí no seguirà al capdavant de l’àrea esportiva del club, càrrec que ocupa des del juliol de 2018, quan el van incorporar procedent de l’UD Eivissa. 

Quan Enric González va escriure que l’Espanyol era una qüestió de fe dubto que s’imaginés que ens en caldria tanta per encarar el futur amb un mínim optimisme. No tenim on agafar-nos. Mirem a la gespa i no ens podem encomanar a cap futbolista. Fins i tot per a David López, l’únic capità que mereixia el títol, sembla que el seu capità de referència és Schettino. Mirem a la banqueta i hi trobem l’arquitecte de la plantilla convertit en el pitjor dels quatre entrenadors que hem tingut en aquesta nefasta temporada. I això que el llistó estava alt. Crec que vaig ser dels pocs que van pensar que era una bona idea que Rufete assumís el risc d’agafar l’equip per intentar el miracle o, com a mínim, per acabar la temporada lluitant fins a l’últim partit. En podia sortir com un heroi etern -si ens salvava-, reforçat -si capgirava la dinàmica tot i no arribar a temps- o condemnat. No cal que recordi quin ha sigut el resultat final. Es va prendre una opció de risc i ha sortit malament. Per tant, ha de tenir conseqüències. Perquè no se n’ha sortit i perquè no crec que quedi cap perico que hi confiï.

Tot i el meu optimisme vital, quan ara fa una setmana vaig dir i escriure que érem equip de Segona n’estava convençut. Gràcies a això he pogut viure el partit contra la Reial amb una certa tranquil·litat. No soc dels pericos que, animats per les ensopegades dels rivals directes i per algun detall vist en el partit contra el Reial Madrid, s’havien fet il·lusions.

El Reale Arena de Sant Sebastià viurà un duel entre equips amb somnis trencats. La Reial Societat, que fa poc aspirava a la Champions, s’ha convertit en un dels pitjors equips després de l’aturada. I al davant tindrà un Espanyol que va acomiadant-se de Primera (19.30 h / Movistar LaLiga), on juga des de l’any 1993. Cuer, l’equip blanc-i-blau afronta una de les últimes oportunitats per encendre un ciri, confiant en un miracle. Si guanyés, quedaria a set punts de la zona de salvació amb quinze punts per disputar.

El meu pessimisme de dijous a la nit persisteix: l’Espanyol està condemnat. Però si fos el màxim responsable del club hauria fet el mateix que Mister Chen: cessar Abelardo i passar tota la responsabilitat a Rufete. Tot i que trasllades una imatge de caos -ja no ve d’aquí-, s’ha de fer un últim intent per sacsejar l’equip. No acceptar plàcidament el destí inevitable, i rebel·lar-s’hi. Amb un afegitó: obligues Rufete a fer-se càrrec (en el sentit més profund) de la situació. Abelardo s’hi jugava el prestigi. Rufete s’ho juga tot. Les paraules del nou entrenador poden sonar una mica noves en un vestidor que porta tota la temporada sense reaccionar. Fins i tot si es produeix la millor de les reaccions ja no serem a temps de salvar-nos. Però, com a mínim, que no puguem dir que no s’ha intentat fins al final. I, sobretot, que no tinguem la sensació d’indolència que molts jugadors ens han transmès. Que algú els expliqui amb una certa passió la tristesa que ens produeix el descens de l’Espanyol.

La nit de divendres a dissabte, mentre alguns radicals es dedicaven a fer pintades amenaçant la plantilla a l’RCDE Stadium i a la Ciutat Esportiva Dani Jarque, la cúpula directiva del club va aprovar a la desesperada l’enèsim canvi de rumb per intentar evitar el descens. El dia abans de rebre un Reial Madrid que serà líder tot sol si guanya un partit (22 h, M. LaLiga) que pot deixar virtualment descendit l’Espanyol, l’entitat blanc-i-blava va anunciar la destitució d’Abelardo Fernández i el pas de Rufete a tècnic interí. “Busquem una última reacció per no abaixar els braços i poder tirar endavant. És una decisió més emocional que no esportiva. Cal intentar tirar endavant amb una mica de testosterona i unitat”, van explicar fonts del club a l’ARA.

El director general esportiu de l'Espanyol, Francisco Joaquín Pérez Rufete, ha explicat aquest dijous que la sanció de dos partits al central colombià Bernardo "és injusta i desproporcionada" perquè, segons la seva opinió, l'acció "no és violenta".

L'Espanyol ha confirmat aquest diumenge que Francisco Joaquín Pérez Rufete assumirà la màxima responsabilitat de l'àrea esportiva del club. L'exjugador portava des del 2018 encarregant-se del primer equip masculí com a director del futbol professional. Ara dirigirà tota la parcel·la esportiva del club, cosa que implica tant els equips masculins com els femenins, des de la part professional fins a la base.

“Em considero un jugador agressiu, contundent, atent a tot el que passa i que intenta no desconcentrar-se mai. En el joc aeri, també em prova fer algun gol a banda de refusar pilotes”. Així s’ha descrit un Leandro Cabrera que arriba a l’RCDE Stadium per aportar l’esperit competitiu característic dels jugadors uruguaians. Agraït per l’aposta ferma del club blanc-i-blau, ha explicat els motius que l’han portat a canviar la comoditat amb què vivia a Getafe pel repte que l’espera a l’Espanyol: “El punt fort ha estat l’Espanyol en si, una institució molt gran amb molta història de pes, una afició compromesa amb l’equip i un projecte a llarg termini que sedueix molt. M’ho prenc com un repte, és un pas endavant en la meva carrera”.