En els últims temps s’està estenent en tertúlies i en alguns llibres un relat que contraposa els nascuts durant el creixement demogràfic de la postguerra amb les noves generacions. Segons aquest discurs, el benestar dels primers estaria hipotecant o condicionant el futur dels segons. Però aquesta idea, més que fruit d’una anàlisi rigorosa, és una fal·làcia simplificadora que amaga les causes reals de les desigualtats i les tensions actuals, certament preocupants.

La vida cañón és una cançó del grup madrileny Alcalá Norte, però també l'expressió triada per la periodista Analía Plaza per donar títol al seu llibre –editat per Temas de Hoy– i descriure les condicions de vida amb les quals arriba a la vellesa una generació molt concreta: els baby boomers, que en el cas d'Espanya van néixer entre el 1957 i el 1977. Aquells que, segons les dades i perfils recollits per l'autora, ja tenen la casa pagada, han gaudit de carreres laborals més estables que les dels seus fills, i ara es jubilen amb bones pensions i una motxilla cultural facilitada per la consolidació de l'estat del benestar.

Només des de la curtedat de vista es pot covar el ressentiment contra els jubilats i els boomers en general, pintant-los com a beneficiaris privilegiats d’un passat esplendorós de sous generosos i d’un futur opulent assegurat gràcies a la propietat d’un pis i a una pensió sucosa, tot reduït a la sentència “han viscut millor que els seus pares”.

Ho llegim a l’ARA (amb les ulleres de llegir, que acabem de perdre i trobar). El dossier Desafíos y políticas en la era de la longevidad, publicat aquest dilluns per CaixaBank Research, ens fa saber que “per finançar les pensions caldrà endarrerir l'edat de jubilació fins als 68 anys”. La culpa és nostra, pel que sembla, dels fills del baby boom, que no només som molts a cobrar sinó que, a sobre, quan hem tingut edat de procrear no hem seguit l’exemple dels nostres progenitors esforçats. Els meus pares en van tenir sis. Jo, una. On vas a parar? A la meva infantesa i adolescència, marcada per la sèrie Con ocho basta (sobre la família nombrosa d’un periodista viudo, pare de vuit fills, que vivia a Sacramento i arribava a final de mes), sovint se’ns feia una broma, que tots nosaltres vam copsar de grans. “Tu ets un oginet”, et deien. Volia dir que els teus pares, pobres, en aquell temps sense mòbil, sense Netflix, sense calefacció, sense restaurants japonesos barats, havien de fer-se passar l’avorriment i el fred al llit fent l’amor (d’amagat dels avis i de tota la caterva de fills que ja tenien). A falta de preservatius o de píndoles anticonceptives, tots ells feien servir el famós mètode del doctor Ogino, que es basava en abstenir-se els dies pròxims a l’ovulació i fer com els conills la resta del mes. Era un mètode, no cal dir-ho, que fallava més que un paraigua comprat al metro, i d’aquí que els fills del mètode que no va anar bé fóssim anomenats oginets.

El terme comunitat de jubilats ens fa pensar en butaques, menjar massa cuinat i televisors encesos tot el dia. Aquesta imatge ha estat desmentida per Latitude Margaritaville, una comunitat que s'està creant en un poble de Carolina del Sud. “Hi va haver una festa de togues el cap de setmana passat”, explica Lynette, una resident. “Hi havia un grup en directe i va ser un veritable descontrol”. Barbie, una altra de les “ambaixadores” de la comunitat, compara la vida en aquest lloc amb “tornar a començar la universitat”. La gent, diu, “beu en el camí d'entrada, pren còctels a terra”. Molt probablement, a la festa de togues no només abundaven les disfresses. Aquests adults ja grans pertanyen a una generació que va experimentar amb el sexe, les drogues i el rock'n'roll. I, a l'arribar a una edat més avançada, no sembla que abandonin els seus vells hàbits.

Aquest estiu TV3 s’ha aventurat a emetre una sèrie que no està pensada per al públic adolescent. Els més interessats en la matèria han de saber que s’han acabat els jovenets sense samarreta, les escenes de sexe i les seqüències musicals nocturnes amb il·luminació suggeridora. Per a l’audiència més veterana han pensat en senyors que tenen por de fer-se una anàlisi de femta, arrendadors de l’Opus racistes i dones madures estafades a internet per seductors farsants. Tot el que estàveu desitjant per a les tòrrides nits d’estiu. Per això TV3 ha fet Vintage, una ficció que només amb el títol ja adverteix del component passat de moda que pretén retratar, gent d’una altra època que no sap per on navega. Els protagonistes, en Paco (Abel Folk) i en Genís (Lluís Villanueva), són dos amics que passen de la cinquantena i que estan en plena crisi existencial. Els resulta difícil adaptar-se a les transformacions socials, però les circumstàncies personals els obliguen a esforçar-s’hi. En Genís és terapeuta i creador del mètode Les ulleres de l’entusiasme, una teoria sobre l’optimisme vital que ni ell mateix aconsegueix posar en pràctica. Les dificultats econòmiques l’obligaran a tenir de pacient el seu amic masclista. Un i altre posaran en evidència les mancances d’una masculinitat obsoleta que els confronta amb les generacions més joves i el seu entorn. Vintage és una comedieta de personatges histriònics i estereotipats que retrata el desconcert d’un perfil d’homes. La sèrie fa humor a partir del seu patetisme i de les seves dificultats per desconstruir-se a contracor.

Els baby boomers van néixer entre el 1946 i el 1964, i són la generació més afortunada de la història. La majoria de la generació, que suma 270 milions de persones als països rics, no ha lluitat en cap guerra. Alguns van veure en directe els Beatles. Es van criar durant una època de fort creixement econòmic. No tots són rics, però en termes agregats han acumulat una gran riquesa gràcies a una combinació de tipus d'interès decreixents, una disminució de la construcció de cases i ingressos elevats. Els boomers dels Estats Units, que són un 20% de la població del país, controlen un 52% de la riquesa, uns 76 bilions de dòlars.

Onze milions de pensionistes i un terç del pressupost de la Seguretat Social fan de la reforma de les pensions aprovada dijous passat un tema prou rellevant. L’objectiu és poder pagar les pensions dels pròxims 25 anys, que coincideixen amb la jubilació dels baby boomers. Una generació que ha donat moltes alegries –sobretot mentre ha cotitzat i consumit– però que darrerament s'ha d'ocupar d'avançar la gestió de la seva pròpia vellesa.

Avui toca pensions, puix s’han convertit en l’exemple més gràfic de l’emergent conflicte intergeneracional a Espanya (no l’únic), que s’intensificarà a mesura que augmenti l’explotació dels més joves per la resta de població, més ben protegida pels governs de torn.

Onze i vint-i-vuit minuts del matí. És dissabte i encara ets al llit, la nit va ser llarga i les responsabilitats de la vida moderna poden esperar. Sempre passa el mateix. Obres Instagram i a un pam del teu nas emergeixen desenes –centenars– de petits universos verticals. La teva amiga, enamorada com fa temps que no ho estava, ha compartit un vídeo de quinze segons del seu nou amor. Conscient que la càmera el grava, l’individu en qüestió aparca dissimuladament la tapa de formatge curat i torça el cap per tal que el seu perfil bo quedi enregistrat. Xerra una mica per naturalitzar la situació, però poc importa. En un rampell de postproducció primària, la teva amiga ha decidit enterrar les paraules amb el pertorbador Bright side dels Stay Homas. La seva vivència és una diapositiva de PowerPoint i tu ja vas per la següent. L’amic és en un concert, el conegut fa senderisme i el saludat ha compartit un mem. I tu ets al llit i el coixí fa pudor de suor. No t’aixeques, queden més regals: la noia amb qui comparties classe a primària està embarassada. Per anunciar-ho, progenitora i progenitor s’han fotografiat davant d’un mirall. Ella, com si fos un trofeu de pesca, subjecta l’ecografia reveladora. L’embrió no té dits però ja ha deixat empremta digital. Visca la ciència, suposo. I visca la tendresa: el teu professor d’autoescola, jubilat des de fa set anys, ha compartit una fotografia de la seva família. Al marge esquerre de la instantània s’hi intueix una aurèola vermellosa. No és la llum del capvespre. No és un filtre Mayfair. És la silueta del seu dit esclafant l’objectiu de la càmera del mòbil. Hora de llevar-se, els universos són (quasi) infinits. 

“Les diferències entre generacions i els conflictes entre elles han existit des de sempre. Ja a l’Antiga Mesopotàmia trobem registres d’aquests enfrontaments entre els més joves i els més grans”. Ho explica Carles Feixa, catedràtic d’antropologia social de la Universitat Pompeu Fabra, que destaca que Aristòtil també parlava d’aquests conflictes en alguna de les seves obres. “En totes les societats hi ha hagut aquesta bretxa, és normal”, diu, però avui en dia estem vivint un conflicte peculiar entre dues generacions que tenen contextos històrics, socials i econòmics molt diversos, gairebé antagònics. D’una banda, hi ha baby boomers –o senzillament boomers– que arreu del món són la generació que va néixer les dues dècades després de la Segona Guerra Mundial –a Catalunya i Espanya s’allarga una mica més fins als nascuts a principis dels 70–; i de l’altra hi ha l’anomenada generació Z, la dels nascuts a finals dels 90 i fins a l’actualitat.

L’ARA ha posat a conversar dues generacions aparentment molt allunyades. De l’experiment n’hem extret dues conclusions. La primera, que els contextos socials i econòmics de les seves joventuts són gairebé antagònics. I la segona, que malgrat haver crescut en dos mons diferents, la situació de crisi actual fa que detectin més punts en comú dels que es pensaven.

estem travessant una època de crisi múltiple, i la conseqüència és l’augment del tots contra tots, exacerbat fins a la paròdia. Causes, moltes. S’ensorra la vella societat i encara no sabem com serà la nova. I en aquest context es llancen culpes a dojo, tothom busca culpables per als mals que patim. Una manera de multiplicar les divisions i els conflictes fins a fer-los irresolubles.

Aquest llibre hauria de ser polèmic, perquè és un atac directe a una generació que porta més de tres dècades remenant les cireres i que es resisteix a cedir el relleu. A més de continuar ocupant el poder, aquesta generació “ha manipulat el sistema per protegir-se, a canvi d’arruïnar els seus fills i nets, i ha salvat la crisi molt millor que els seus descendents”. Això ho va escriure Josep Sala i Cullell (Girona, 1978) en un article que va publicar a finals del 2013. L’autor arribava a aquesta conclusió: “La dictadura de la Generació Tap es basa en la precarietat imposada als més joves i està impedint que hi hagi idees noves, que es renovin les cares, que la societat pugui prosperar. I el que és pitjor, el control que té dels mitjans fa que no se’n parli”.