Per a l'artista Lola Lasurt (Barcelona, 1983) la història té un paper cabdal. "Reactivo episodis molt concrets del passat", afirma després de guanyar el segon Premi Arco Antoni Vila Casas amb Gerro i colom (Per a comissariat pictòric I). Es tracta d'un fris pictòric damunt de tela caiguda (penja d'una estructura metàl·lica) on es poden veure vuit fotogrames de la pel·lícula amb què el 1953 el cineasta italià Luciano Emmer va documentar com Picasso transformava un gerro convencional en un colom de la pau en sèrie. "Sempre treballo amb documentació d'arxiu, històric, i pintar els documents significa fer una anàlisi lenta i minuciosa del que estic investigant", diu Lasurt.

Amb un sentit de l'humor força càustic, el pintor Ramon Calsina (1901-1992) deia que ell havia nascut dibuixant com un altre podria haver nascut "geperut", tal com recordava el seu fill Ramon fa pocs anys. Així, a més de l'artística, una altra raó perquè anés quedant marginat va ser el seu caràcter crític i introvertit. Per al públic més conservador, era un artista massa contemporani. I per als més avançats, Calsina era massa tradicional. "És un personatge incòmode per a molta gent, perquè és difícil de classificar", adverteix el director artístic de la Fundació Vila Casas, Bernat Puigdollers, amb motiu de l'exposició dels dibuixos de Calsina que es pot veure als Espais Volart fins al 15 de març, de la qual també és el comissari.

A l'artista Silvia Gubern (Barcelona, 1941) li va canviar la vida un greu accident de cotxe a Madrid, on anava el 1987 a presentar al Museu Reina Sofia el vídeo Primera mort, que havia fet el 1970 dins el Grup del Maduixer, i que es considera la primera obra de videoart de l'Estat. Després de l'accident, Gubern es va traslladar a viure al camp, a Llinars del Vallès, i va començar "un periple en soledat", com explica l'artista amb motiu de l'exposició que li dedica el museu Can Framis, Silvia Gubern - Esplendor. Tornar a l’origen. "La soledat era des del punt de vista del món artístic, però no del de la gent normal que em coneixia", matisa l'artista, que també és coneguda per haver dissenyat el logotip de la sala Zeleste.

La vocació pública i de servei de l'empresari farmacèutic i mecenes Antoni Vila Casas (1930-2023) era extraordinària. "Crec que si la societat s’ha portat bé amb tu, t’has de portar bé amb la societat –afirmava Vila Casas–. Em dedico a donar suport a la recerca mèdica i a promocionar artistes contemporanis catalans, i d’aquesta manera torno a la societat part del que m’ha donat". Ara aquesta cita obre el recorregut renovat del seu museu de pintura a Can Framis a Barcelona, en un espai monogràfic dedicat a la seva figura, per recordar-lo i donar-lo a conèixer entre els més joves.

La Fundació Vila Casas vol arribar a més públic, encara, i a partir d'aquest divendres impulsa Una nova porta a l'art, un nou cicle d'activitats que tindran lloc un divendres al mes fins al novembre. El cicle comença aquest divendres a les 17 h al museu Can Framis de Barcelona amb una sessió de ioga i meditació a càrrec de Mysteria, la projecció del documental sobre l’art urbà a Barcelona BCN rise & fall (amb la col·laboració del festival Mecal) i la performance Sòl Pell Paret, a càrrec d'Anxe Faraldo i Haize Lizarazu. També hi haurà una sessió de ioga i creativitat de Sansyoga i un taller de Playmodes, on grans i petits podran descobrir i familiaritzar-se amb un instrument audiovisual electrònic: el sonògraf. La jornada finalitzarà amb un pòdcast en directe de Gent de Merda i els concerts d’Alosa i Gregotechno. "Aquesta iniciativa neix de la convicció que l’art és un patrimoni universal i una eina poderosa per connectar-nos amb el món que ens envolta, reflexionar sobre la societat i enriquir la nostra vida quotidiana", afirmen fonts de la fundació. El preu de l'entrada per jornada és de 10 euros (5 euros l'entrada reduïda), tret de la del 18 de juliol, que serà lliure.

L'exposició de Joana Cera (Barcelona, 1965) que la Fundació Vila Casas ha organitzat al Centre Cultural Blanquerna és tota una sorpresa i un oasi. Enmig de Madrid, els treballs d'aquesta artista evoquen la natura i els sabers ancestrals amb símbols entre els quals hi ha el sol i la serp. Les escultures i les instal·lacions exposades recorden una certa idea d'alquímia, com si estiguessin entre aquest món i un altre, o si es poguessin transformar d'un moment a l'altre. Els treballs de Cera, que es defineix com una artista conceptual, estan amarats d'una mística molt personal. "En l'obra de Joana Cera hi trobem la voluntat de superar els dualismes per assolir una síntesi", afirma Natàlia Chocarro, la directora de projectes externs de la fundació i la comissària de la mostra, a la inauguració de la qual ha assistit la consellera de Cultura, Sònia Hernández Almodóvar. "Una síntesi entre el que és humà i el metafísic, entre el tel·lúric i el còsmic, el físic i l'intangible", subratlla.

La Fundació Vila Casas té un paper cada vegada més destacat a l'Estat, gràcies a les exposicions dels artistes de la seva col·lecció que organitza en museus com el Museu Lázaro Galdiano de Madrid i el Centro Galego de Arte Contemporánea (CGAC) de Santiago de Compostel·la, en un programa anomenat Punts de Fuga. Per potenciar-lo encara més, la fundació organitza un premi dins d'Arco, el Premi ARCO Antoni Vila Casas, del qual acaba de fer públic la guanyadora: l'artista catalana d'origen peruà Lúa Coderch (Iquitos, Perú, 1982), representada per la galeria Àngels Barcelona. El guardó inclou l'adquisició d'obra i l'organització d'una exposició al museu Can Framis.

Per al pintor Carles Gabarró (Barcelona, 1956) la pintura ha de provocar impacte en l’espectador, ha de ser punyent. “No s’ha de ser gaire complaent”, afirma Gabarró, amb motiu de l’exposició que li dedica la Fundació Vila Casas al Museu Can Framis fins a l'1 de juny. “La pintura ha de molestar una mica. L’has de poder penjar, però el que és decoratiu no m’atrau”, explica. Per exemple, en unes pintures recents hi ha dues paletes de pintor amb dents, com si fossin un animal sofrent, o la calavera d’una bèstia escorxada. “La pintura ha de fer una mica de mal”, insisteix Gabarró.

L'exposició que la Fundació Vila Casas dedica al pintor Francesc Domingo fins al 19 de gener és una oportunitat magnífica per donar a conèixer aquest artista entre el gran públic. La comissària, la historiadora Natàlia Barenys, ha fet una feina fantàstica, i s'ha endinsat en totes les etapes de la vida i l'obra de Domingo. Queda més lluny l'última, corresponent a l'exili brasiler del qual mai va tornar, però se'n poden conèixer més detalls a través de testimonis com el del seu net, l'enginyer Àlex Tort, que es va criar amb ell i que va viatjar a Barcelona amb motiu de la inauguració de la mostra. Tort parla en català amb una característica cadència brasilera. "El català és la meva primera llengua, la que parlàvem a casa. Després vaig aprendre el portuguès a l'escola", diu.

El projecte artístic de Bernat Puigdollers per als museus de la Fundació Vila Casas per tot el país començarà a desplegar-se amb plenitud a partir de l'any que ve. Tal com ha fet públic aquest dimarts el director general de la fundació, Joan Torras, alguns dels grans noms de la programació seran els artistes Lluís Hortalà, Toni Giró i Ramon Calsina; la fotògrafa Laia Abril, i l'escultora Marga Ximenez. Amb tot ells, la institució vol aprofundir en quatre eixos: "la crítica social; la salut sexual i reproductiva i el paper de la dona en la societat; la concepció existencialista de la vida, i el vincle amb el territori".

A Madola (Barcelona, 1944) li agrada recordar les històries de l'origen ancestral de la ceràmica: un petit clot dins la terra humida que, en assecar-se, va quedar solidificat i es va poder fer servir com a recipient. Com es pot veure en la gran exposició que li dedica la Fundació Vila Casas als Espais Volart de Barcelona fins al 19 de gener, titulada Madola. Un foc mil·lenari, els seus treballs beuen d'aquesta tradició molt antiga i, al mateix temps, són radicalment contemporanis. Així mateix, Madola (el seu nom real és Maria Àngels Domingo Laplana) defuig el dilema de si s'ha de definir a ella mateixa com una ceramista o com una escultora. "No em preocupa gens, però aquesta distinció existeix. Existeix, perquè els ceramistes em miren una mica de cantó i els escultors també. Però a mi tant me fa, no tinc cap problema", adverteix Madola.

L'artista i escriptora Paula Bonet (Vila-real, 1980) presenta a partir de dimarts la seva primera exposició institucional a Barcelona al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas, L'anguila. La carn com a pintura i la pintura com a mirall, una mostra que es pot visitar fins al 19 de gener i que marca un punt d'inflexió en la seva trajectòria. Respecte a la imatge que sovint es té d'ella, més aviat reduccionista, Bonet adverteix: "La Paula il·lustradora gairebé no la conec, soc pintora. La Paula il·lustradora és un moment en què vaig fer uns dibuixos i després vaig tornar a entrar en la pintura, i, així i tot, aquests dibuixos estaven plens de pintura".

El radi d'acció de la Fundació Vila Casas és cada vegada més ampli. Amb el programa Punts de Fuga, la directora de projectes externs, Natàlia Chocarro, ha organitzat i comissariat exposicions per tot Catalunya, al Centre Cultural Blanquerna de Madrid i al Centre d'Estudis Catalans de París. Les noves exposicions del programa són O son do mar, de Mayte Vieta, al Centro Galego de Arte Contemporánea; i Objetivo Picasso, una nova versió de l'exposició que es va poder veure a Barcelona l'any 2022 i que ara aterra a la Casa del Cordón de Burgos. "El meu desig és que l'art català no es quedi només a Catalunya, sinó poder projectar-lo més enllà del país", diu Chocarro.

El pintor Francesc Domingo (Barcelona, 1893 - São Paulo, 1974) va ser un dels artistes catalans que, arran de l'esclat de la Guerra Civil, van posar el seu ofici al servei de la causa republicana. Com a secretari del Sindicat d’Artistes, Pintors i Escultors de Catalunya UGT, Domingo va endegar amb el comissari de Propaganda de la Generalitat, Jaume Miravitlles, una exposició d'art modern català a París prevista per a finals del 1936 semblant a la d'art francès que s'havia pogut veure el 1917 per donar suport a una França en guerra.

Avellanes, ametlles, marbre, pinassa i fins i tot una màquina radial. Elements transformats per les mans de Salvador Juanpere (Vilaplana, 1953) i exposats dins les parets d'un castell on regna un silenci només alterat pel batec del cor, el motor que tot ho fa funcionar. La Fundació Vila Casas i l'Ajuntament de Vila-seca presenten la nova exposició que es pot visitar de manera gratuïta fins al 23 de febrer de l'any vinent al castell de Vila-seca. Es titula D'artistes, eines i territori... i és un resum generós del treball d'aquest escultor que posa el focus en un procés creatiu, en un "viatge" que passa pel reconeixement i l'admiració dels grans mestres del passat.

Lepold Samsó (Barcelona, 1946) és un dels mestres de la fotografia contemporània més importants i originals de casa nostra. Famós pels seus retrats simpàtics i enginyosos als artistes de la Barcelona dels anys 80, durant més de cinc dècades s’ha dedicat a capturar imatges de paisatges, realitats i personatges d’arreu del món, sempre en blanc i negre, amb llum natural i una mirada humanista carregada de profunditat, respecte i harmonia. Ara un centenar de les seves millors fotografies es poden veure en directe a l’exposició Tan lluny, tan a prop, al Palau Solterra de Torroella de Montgrí, seu de la Fundació Vila Casas, fins al 19 de novembre.

L'artista i fotògrafa Carma Casulá (Barcelona, 1966) va viure durant molts anys a Itàlia, i hi continua viatjant constantment per la seva feina com a fotògrafa. Fruit d'això, rep sovint la visita d'amics d'arreu. A alguns d'ells els va prometre l'any 2010 una experiència de recés i calma a la plata d'As Catedrais, a la costa de Lugo, i tots plegats es van quedar pedra, i decebuts, quan van arribar a una petita platja totalment massificada. De fet, des del 2015 cal reservar per anar-hi durant la Setmana Santa i de l'1 de juliol al 30 de setembre. Aquella experiència va ser la llavor d'Al natural, un projecte de llarg recorregut amb el qual Casulá fa una contracrònica dels paisatges de llocs protegits d'arreu de l'Estat i també a escala internacional.

L'artista i escenògraf Pep Duran Esteva (Vilanova i la Geltrú, 1955) és conegut per obres com el monumental Retaule laic que el Macba li va produir el 2011, ara exposat de manera permanent al vestíbul de la Biblioteca i Hemeroteca de Comunicació de la UAB, i també per haver fet l'escenografia de nombrosos espectacles del Teatre Lliure, el Romea i el TNC. Com a artista, narra històries sense paraules: amb objectes quotidians impregnats de memòria, com sabates i barrets, fragments de mobles, fotografies, mans de maniquins, pedres llimades pel mar, rètols metàl·lics. Tots ells adquireixen nous significats quan els treu d'una peça per posar-los en una altra. "Moltes de les obres que són aquí es desfaran, les cremaré, les regalaré, les retocaré o les llençaré. No puc acumular tantes obres, m'he de descontaminar de mi mateix", afirma Pep Duran Esteva amb motiu de l'exposició Papers d'ombra, que li dedica el Museu Can Framis, de la Fundació Vila Casas, fins al 26 de maig. "Les sabates representen la petjada, el camí, la vida", subratlla l'artista.

Marc Larré (Barcelona, 1978) és el guanyador del premi Antoni Vila Casas d'Escultura d'enguany, segons acaba de fer públic la Fundació Antoni Vila Casas, amb l'obra 2 braços, 3 genolls, 5 mans i 12 peus (2023). El premi està dotat amb 15.000 euros i una exposició monogràfica al Museu Can Framis l’any 2025. "Per a la fundació, la cita amb els premis Antoni Vila Casas de Pintura, Escultura i Fotografia, que se celebren anualment i de manera rotativa, ha esdevingut una de les fites més significatives, per tal com li permet fomentar la creació, reconèixer el talent emergent, valorar el context artístic actual i enfortir el teixit creatiu", afirmen des de la institució.

Per a l’artista Salvador Juanpere (Tarragona, 1953), la història de l’art, des de l’antiga Grècia fins als conceptuals, és un camp ple d’oportunitats. Amb les seves obres, sovint provoca diàlegs inesperats entre artistes de diferents èpoques, com Marcel Duchamp i Joseph Beuys. El mateix Juanpere afirma que fent això es posa en el “tall del ganivet”, perquè si els seus exercicis no són prou reeixits els seus treballs poden semblar ostentosos i buits. O pot caure “en la pura il·lustració teòrica, en la gelor conceptual i immaterial”.