Tres de la matinada, una adolescent no pot deixar de donar voltes al comentari d’un desconegut a les xarxes. Li agradaria demanar-li consell a la seva millor amiga, però no vol despertar-la. Agafa el mòbil i es posa a xiuxiuejar. Onze de la nit, un altre adolescent està fent els deures quan una discussió del pati li torna, donant voltes, al cap. Tremola, vol escriure al seu millor amic per demanar consell, però li fa vergonya. I també agafa el mòbil i es posa a xiuxiuejar. Ambdós opten per un confident sintètic que els atendrà en hores intempestives i que no els jutjarà. Un confident que està dissenyat per generar dependència emocional. En dues dècades l’economia digital ha fet una evolució descomunal: va començar per les dades, fins que amb les plataformes de xarxes socials vam descobrir que l’atenció era el recurs escàs pel qual competir. Avui, amb la irrupció dels xatbots, el que monetitzen és la nostra necessitat de vincular-nos. El suport emocional és un dels tres usos més habituals dels xatbots, tant per a adolescents com per a la població adulta. I la raó és que prometen disponibilitat, immediatesa i validació constant, generant una sensació de complicitat des de la intimitat sintètica –altrament batejada com a attachment economy (economia de l’aferrament).

Ring, ring. Sona el telèfon. I no és una trucada qualsevol. Una persona despenja el telèfon a l’altra banda: “Hola, com estàs?”. Amb aquest gest, de només tres paraules, una pregunta senzilla i sota el lema “la soledat no es veu, se sent”, la Fundació “la Caixa” ha llançat una acció amb l’objectiu de fer visible una realitat que afecta prop de tres milions de persones grans a Espanya. A través d’una cabina telefònica, les persones que contesten al telèfon poden conèixer les històries del Javier, el Josep, la Maria Teresa i la Blanca. Totes quatre comparteixen, a través del telèfon, les seves experiències de soledat no desitjada i la seva evolució després de passar pel programa Sempre Acompanyats de l’entitat bancària. D’aquesta manera, l’acció vol mostrar una realitat mitjançant una trucada que, al mateix temps, es converteix en una crida a la societat.

Fa un parell de setmanes el Media Lab del MIT presentava el projecte AHA (Advancing Humans with AI), un programa de recerca que reuneix 14 grups d’investigació de la prestigiosa universitat al voltant de la pregunta "Com podem dissenyar la intel·ligència artificial al servei del floriment humà i d'unes vides plenes?". Enmig del festival corporatiu de models d’IA generativa, és esperançador veure com proliferen els projectes de recerca per entendre com la interacció amb la IA està modificant comportaments, expectatives i imaginaris. 

La salut dels barcelonins ha millorat en termes generals els últims 40 anys. Ara hi ha menys tabaquisme, menys morts associades a les drogues i les morts prematures per tumors cancerosos o per malalties cardiovasculars han baixat al voltant d'un 50% tant en homes com en dones. En canvi, han augmentat els problemes de salut mental, les malalties de transmissió sexual i també els problemes de salut relacionats amb el consum d'alcohol. Són dades de l'Informe Salut de Barcelona 2023, que recull una anàlisi dels últims 40 anys. Segons aquest estudi, l'esperança de vida dels barcelonins i barcelonines ha augmentat en 6,6 anys per s les dones i en 7,7 anys per als homes, fins als 86,9 i 81,3 anys de mitjana respectivament.

La soledat fa mal. Trencar-la depèn de tots nosaltres. Aquest és el missatge que fan arribar els responsables d’una iniciativa molt especial: la Setmana Contra la Soledat No Desitjada. Serà del 14 al 20 d’octubre i la posa en marxa Sant Joan de Déu, amb la col·laboració de diverses entitats socials que ja treballen amb l’objectiu de trencar la soledat, especialment de les persones i els col·lectius més vulnerables.

Hi ha gent que se sent sola i no està sola. Hi ha gent que se sent sola i sí que està sola. L'aïllament social, fruit d'un individualisme creixent sovint emmascarat rere el món dels likes i les amistats digitals, ha anat a més i ja és un problema global de gran abast. La soledat no desitjada pot afectar tothom, sense fronteres d'edat, de gènere o de nivell de riquesa. En tot cas, en un gràfic tindria forma de lletra u, amb més prevalença entre els adolescents i joves i entre la gent gran. Però és un fenomen molt transversal que va aflorar de forma definitiva després de la pandèmia del coronavirus i que no té una solució senzilla ni fàcil. Respon a una realitat estructural i, per tant, complicada de canviar.

“No recordo l’última vegada que vaig riure de felicitat”. Elena Muñoz, de 59 anys, parla fluixet, com si no volgués molestar i acompanyant-se amb un lleuger moviment de mans, tot i que cada paraula que pronuncia cau com una llosa a qui l’escolta. La soledat l’ha atrapat i l’ha anat aïllant físicament i emocionalment del seu entorn d’amistats, fins al punt que es passa gairebé tot el dia sola a la seva habitació, malgrat que conviu amb la germana. De vegades, intenta convèncer-se per estar més animada, però no hi ha manera. Del supermercat a casa i de casa al metge. Ara ha començat a pintar-se una mica, però si fa memòria, des d’abans de la pandèmia no s’ha comprat roba. Total, per què? “La tristesa interna no marxa, no tens il·lusions, ni vols quedar amb les amigues. És superior a les teves forces i estàs trista, encara que somriguis”, diu fent un parèntesi en la reunió del grup contra la soledat no desitjada que cada dijous organitza l’Obra Social de Sant Joan de Déu al centre cívic del barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat.

Una dona jubilada, un petit empresari, una jove estudiant i una dona migrant posen veu a les inquietuds i sentiments que els ha fet caure en l'aïllament social indesitjat, però alhora també donen testimoni de com se n'estan sortint.

Aquesta setmana se celebra la Setmana Contra la Soledat No Desitjada, que té l’objectiu de posar el focus en aquest fenomen creixent, malgrat que vivim en un món cada cop més interconnectat. Un any més, l’Obra Social de Sant Joan de Déu engega una campanya que pretén “provocar la reflexió” sobre com trencar les dinàmiques que porten a aquest aïllament social que pateix el 20% de la població. Extrapolant aquest percentatge, afecta 1,6 milions de catalans de totes les edats, procedències, nivell econòmic i social. “Apel·lem a les persones individuals, que poden ser, alhora, part del problema, com a víctimes o com a facilitadores de la soledat d’altres, i part la solució, així com a les organitzacions i les empreses, que tenen l’obligació d’afavorir les relacions interpersonals”, explica el director de l’entitat social, Juanjo Ortega.

D'aquí 25 anys els majors de 84 anys representaran el 24% dels catalans de més de 65 anys –enfront de l'actual 20%–. Això vol dir, un de cada quatre. L'envelliment i, en especial, el sobreenvelliment, juntament amb els nous models familiars, qüestionen el model actual de cures de la gent gran, basat sobretot en les residències, sense oblidar el paper essencial que hi juguen les famílies, en essència les dones, ja que el 90% de les cuidadores ho són. D'una banda, perquè no hi ha cap previsió pressupostària que les places de geriatria augmentin al mateix ritme que la vellesa dependent; i, de l'altra, per un nou perfil de gent gran que expressa la voluntat de mantenir-se a casa seva i no ingressar a cap centre per no perdre la seva autonomia personal.

Entre les frustracions que més expressen els joves hi ha la de les dificultats que tenen per emancipar-se. No poder marxar de casa quan ja s’és adult és un motiu més que raonable de malestar vital, però sempre que es tracta aquest tema el que sorprèn és que l’aspiració més comuna sigui individual. Els posen el micro i són pocs els que diuen ‘vull anar a viure amb la meva parella’ o ‘vull anar a viure amb els meus amics’. No, sembla que la idea d’independència està fortament lligada amb la d’una soledat volguda i desitjada, com si la convivència amb els altres només tingués la part desagradable de les tensions diàries i tots ens féssim nosa. ¿No és trist que el sistema ultraliberal que ha anat esmicolant totes aquelles estructures que escapaven del mercadeig hagi triomfat d’aquesta manera? Com en tants altres temes, el neoliberalisme ha aconseguit penetrar just en aquells terrenys que van ser alliberats per l’esquerra i el Maig del 68. Si de seguida es va saber instal·lar en el terreny de les llibertats sexuals per convertir totes les dones en productes explotables sexualment (obeint el Marquès de Sade, que ens volia totes putes), en el terreny de l'organització social va ocupar còmodament l’espai de la revolta contra la institució de la família per enviar-nos el missatge que no ens fa cap falta, que podem i hem de voler estar sols. Com si tots fóssim homes solters amb feines ben pagades, homes sempre sans i amb prou diners per pagar-se les tasques que els pobres només poden fer de manera comuna. Com si no hi pogués haver una alternativa al model tradicional i patriarcal. Tot i que la família, en aquestes latituds, ha canviat molt en les últimes dècades i s’ha convertit per a les noves generacions en un espai molt més protector, molt més cuidador del que havia estat, molt més respectuós amb els fills, es veu que no n’hi ha prou i ningú surt a afirmar que la seva aspiració sigui formar una unitat familiar pròpia. Cosa que no seria, ni de bon tros, un problema, si haguéssim estat prou imaginatius per inventar alternatives a aquesta vella institució. Pocs dels qui van crear comunes van sortir satisfets de l’experiència, el poliamor és un model a l’abast de poques persones perquè si estimar-ne una de sola ja és difícil (tenint-ne cura i establint-hi un vincle sòlid i compromès) l’amor a diverses bandes encara és més complicat. Hi ha qui ha tingut èxit en la pràctica d’aquesta alternativa a la monogàmia, però gairebé sempre es tracta de persones amb una maduresa emocional gens comuna. Tot i que el poliamor s’hagi posat de moda i, com la fluïdesa del gènere, t’hi has d’apuntar si no vols passar per boomer, el cert és que hi ha més ganes de polisexe que de poliestima. 

Tenia 87 anys, era dependent i feia temps que no s'aixecava del llit perquè tenia problemes de mobilitat. La cuidava el seu fill, de 54 anys, i vivien plegats en un pis al barri madrileny d'Aluche. Dissabte passat els van trobar tots dos sense vida a casa seva. Els cadàvers estaven en un avançat estat de descomposició, però no hi havia cap signe de violència. La principal hipòtesi policial és que el fill va morir de forma natural i la dona va acabar perdent la vida per inanició dies més tard. Ningú la va alimentar ni cuidar, i ella no va poder enviar senyals a l'exterior perquè l'ajudessin.

Fa quatre anys que Maria Rosa Sancho, de 77 anys, quasi no surt del pis on es va criar, al barri de la Florida de l’Hospitalet de Llobregat. Les escales són un abisme insalvable per a una dona amb dolors crònics, però la comunitat de veïns no vol ni sentir a parlar d’instal·lar-hi una cadira elevadora. Viu en un confinament dur i invisibilitzat. Les parets, plenes de retrats dels seus pares, parlen d’una vida dedicada en cos i ànima a la cura dels progenitors. Sense germans ni fills, des que els pares van morir viu en una profunda soledat que només alleugen els voluntaris de la Fundació Avismón. La visiten, l’acompanyen al metge, li donen una capsa amb menjar i li paguen el podòleg. Se li il·luminen els ulls quan en parla: “Són la meva família, em sento acollida, tinc algú amb qui puc comptar. Sense ells, ja m’hauria tirat per la finestra”.

Va descobrir durant el confinament del 2020 que les amigues que suposadament tenia en realitat no ho eren. L’Adriana es va sentir aïllada emocionalment. Mirava el mòbil i no rebia missatges de cap de les persones que creia que se l’estimaven. “Feia whatsapps, però no em llegien o no em responien”, explica. I un cop va arribar l’estiu, quan els carrers van recobrar vida, va experimentar una forta fòbia social. “Vaig anar a una fira amb gent de la meva edat i en vaig marxar perquè era incapaç de parlar o estar còmoda amb cap d’ells”, diu. Només tenia 13 anys, però s’anava recloent cada vegada més en ella mateixa. No aconseguia teixir un vincle de confiança amb ningú. Plorava. I després van començar les autolesions. “Mirava Instagram i, tot i que ara sé que la majoria són imatges irreals i simple postureig, aleshores em comparava molt amb la resta i em sentia sola”, relata. 

Les relacions socials són un element essencial del benestar de les persones. Fa temps que se sap que tenen un paper fonamental en el manteniment de la salut. De manera paral·lela, també se sap que els sentiments d’aïllament social i de solitud influeixen negativament no només en la vida mental i en la sensació subjectiva de benestar, sinó també en molts aspectes fisiològics que afavoreixen el desenvolupament de malalties orgàniques.

Michelle Hoar és experta en la creació de xarxes de veïns comunitàries basades en el suport mutu i la companyia. Considera que quan la gent se sent acollida i arrelada baixa no només la conflictivitat, sinó també els problemes de salut i algunes xacres socials que arrosseguen les ciutats, com el sentiment de soledat. A la seva ciutat, Vancouver, ha muntat un projecte que obliga els propietaris, les entitats socials i els inquilins a seure a la mateixa taula per trobar solucions de consens que millorin les desigualtats en l'habitatge. Hoar ha visitat la capital catalana en el marc de les Jornades Internacionals sobre la Soledat a Barcelona.

Llegeixo que una cadena de botigues que té centres a Bèlgica i a Holanda ha pres una iniciativa per combatre la solitud dels clients que ho necessitin. Tenen previst obrir dues-centes “caixes lentes”, on el client podrà xerrar sense pressa amb el caixer mentre paga la compra. 

Pal·liar la soledat no volguda però cada cop més present entre els barcelonins és l'objectiu de l'estratègia municipal que l'Ajuntament vol portar al pròxim plenari, el 23 de juliol. Una de les solucions que vol assajar és la creació d'espais on es puguin trobar les persones de totes les franges d'edat, una mena de casals de barri intergeneracionals, que serveixin per fer comunitat i esvair el fantasma de la solitud. Es començarà per tres espais pilot dins d'equipaments municipals als districtes d'Horta i Gràcia per treballar pel benestar emocional a través dels vincles socials.

Ser actor per un dia, endinsar-se en el món de l'escriptura, aprendre fotografia, fer rutes culturals, tastos o quedades per conèixer possibles amics són algunes de les propostes de Vermut, una xarxa social i d'intercanvi d'experiència per a usuaris entre 55 i 79 anys, que enllesteix l'expansió per tot Espanya. Amb seu i en funcionament de moment només a Barcelona, la idea sorgida en ple confinament de la mà de Fernando Dellepiane i Enric Duran –ara s'hi ha incorporat José Riera– prepara l'assalt a Madrid i València aviat i a la resta del territori espanyol –Bilbao, Màlaga o Sevilla, entre altres ciutats– a partir de setembre. Segons explica a Efe Dellepiane, es tracta d'una plataforma digital que barreja un marketplace d'activitats d'oci, capacitació i esplai amb una xarxa social específicament dissenyada per "atreure al màxim les persones de més de 55 anys".