El 2021, després de més de 90 anys servint dinars i sopars al Raval de Barcelona, els pares de Pol Rodríguez van haver de tancar el restaurant familiar, Can Lluís. Els va desnonar el fons d’inversió propietari de l’edifici, amb el qual feia set anys que negociaven per comprar el local. Rodríguez, que aleshores estava escrivint una pel·lícula sobre persones sense llar, va sentir que “la realitat entrava dins el projecte” i va convertir l'experiència de la seva família en el punt de partida d’una història de ficció sobre el conflicte de l’habitatge, la voracitat depredadora del capitalisme i la resiliència d’unes persones que se senten traïdes per unes lleis ineficaces.

En un poble del País Valencià on la supervivència és l’únic horitzó vital dels perdedors de la Guerra Civil, una mestressa de casa talla amb cura les closques de les peles de taronges i les remulla en aigua perquè s’estovin; després les sofregeix i les barreja amb una pasta de farina barata. Aquesta “truita de patates sense ous ni patates” és una de les “receptes de la fam” que Celia Rico Clavellino (Sevilla, 1982) va descobrir mentre investigava com portar a la pantalla el món que descrivia Rafael Chirbes a la novel·la La buena letra. “Per a mi era molt important donar-li valor a la fam, una de les coses més dures que hi ha –explica la directora–. Però he de dir que la truita de closques de taronja no és tan dolenta com sembla; la vam cuinar i no està malament”.

Potser per suggestió del títol, La buena letra convida que ens fixem en la seva cal·ligrafia. Estem davant d’un relat d’escriptura fílmica equivalent a la lletra lligada d’aquells temps en què hi havia més gent que sabia escriure amb ploma que no pas amb teclat. És a dir, que la directora sevillana Celia Rico Clavellino escriu amb imatges des de la pulcritud i l’elegància, des de la sobrietat i el classicisme. Però, ai, també escriu com si ho estigués fent amb una llibreta de ratlles. És a dir, sense sortir de les pautes marcades per moltes altres obres anteriors. Així que, voluntàriament, La buena letra és una pel·lícula que opta per un realisme clàssic, entenedor i prosaic, però també despersonalitzat.

Hi ha pocs actors o actrius que hagin guanyat un Gaudí i un Butaca el mateix any. Enric Auquer (Rupià, 1988) ha aconseguit aquesta temporada el Gaudí com a actor secundari per Casa en flames, i el Butaca al millor actor per El día del Watusi. Té un Goya, uns quants premis Feroz, un altre Gaudí... Sent una passió desfermada pel teatre, fins al punt de posar en risc la seva salut, però el que més li agrada és acompanyar els seus dos fills en bici a l'escola. És exigent i no té por d'assumir reptes.

Crec que no m’equivocaré gaire si dic que qualsevol catalana de més de cinquanta anys sentirà, de manera inequívoca, almenys un moment d’identificació total amb el personatge que interpreta l’Emma Vilarasau a la pel·lícula Casa en flames, de Dani de la Orden. Per això, segurament, no deu ser casualitat que el personatge es digui Montse.

Per a la seva 12a pel·lícula –amb només 35 anys–, la comèdia dramàtica Casa en flames, Dani de la Orden (Barcelona, 1989) va decidir que volia explicar les dinàmiques de “les famílies que s’estimen malament”, concretament les de “l’ambient de pijolandia”, que coneix perquè la seva pròpia família estiuejava a Begur i perquè creu que les famílies amb més recursos s’estimen pitjor que les més pobres. “En una família amb problemes econòmics potser el més important per a una mare no seria que els fills no l’estimessin o que se sent molt sola, sinó portar el pa a casa”, reflexiona.

Vet aquí una pel·lícula a contracorrent. I no només perquè Liliana Torres retrata a Mamífera una dona de 40 anys que no vol tenir fills, sinó també perquè posa en escena un d’aquests esdeveniments transformadors, un embaràs no desitjat, i una protagonista que no canvia d’opinió, malgrat les conseqüències. Habitualment, un relat narra un arc de transformació personal, però aquí, encara que la situació posa a prova les conviccions de la Lola, interpretada amb una maduresa colpidora per María Rodríguez Soto, la protagonista no afluixa la corda i es manté ferma en el seu desig de no ser mare.

Tres actes i quatre hores i mitja de teatre per bolcar sobre l’escenari l’aclamada novel·la de mil pàgines de Francisco Casavella amb resultats força engrescadors gràcies a una àgil direcció i unes colpidores interpretacions. I amb les entrades exhaurides.

¿És possible portar al teatre una novel·la llarguíssima, desordenada i volgudament excessiva com El día del Watusi? L'actor i dramaturg Iván Morales (Barcelona, 1979) s'ha deixat contagiar per l'ambició literària de Francisco Casavella (1963-2008) i ha traslladat a l'escenari les gairebé mil pàgines que narren les aventures de Fernando Atienza, un jove arribista que creix a les barraques de Montjuïc i descobreix, amb una certa desorientació, les diferents cares de la Barcelona del tardofranquisme i la Transició. "Casavella era un geni, tenia molt talent, però al mateix temps va quedar inundat pel llibre, superat per tot allò que podia explicar –diu Morales–. Aixecar l'obra de teatre ha sigut una mica el mateix".

Hem sabut més de la presència de la màfia a Barcelona per autors i ficcions de fora que no pas per referències d'aquí. Roberto Saviano s'ha fet un tip de comentar fins a quin punt la capital catalana és una destinació habitual del crim organitzat i fins i tot un episodi de Gomorra (2014), la sèrie que adaptava el seu llibre, s'hi ambientava. Per altra banda, una obra canònica com The Wire va dedicar tota la seva segona temporada a mostrar com l'espai portuari s'havia convertit per la seva idiosincràsia (zona de trànsit de mercaderies que funciona amb unes regles pròpies al marge de les ciutats que l'engloben) en el vòrtex on convergeixen els negocis bruts del sistema capitalista en un món global.

El port de Barcelona és una ciutat dins una ciutat i en l'univers de Mano de hierro, la nova sèrie de Netflix, un espai on tenen lloc tota mena d'irregularitats, com ara narcotràfic i robatori de mercaderies. En la ficció, que s'estrena avui a la plataforma, Eduard Fernández interpreta Joaquín Machado, propietari de la principal terminal de Barcelona i un home acostumat a aconseguir tot el que vol. Machado dirigeix amb mà de ferro –metafòricament i literalment, perquè té una mà amputada que ha estat substituïda per un ganxo de ferro– el port i la seva família, els membres de la qual treballen junts.

El món del cinema té nova parella de moda. El català Enric Auquer, que aquest any aspira al Goya a millor actor protagonista per El mestre que va prometre el mar, ha començat una relació amb Macarena García, una de les protagonistes de La Mesías (Movistar+), sèrie per la qual podria endur-se un premi Feroz. Les revistes del cor, entre les quals ¡Hola!, han publicat aquest dimecres fotografies de tots dos passejant agafats de la mà, abraçant-se i fent-se petons. La parella, que no ha fet cap menció pública sobre la seva suposada relació, es va conèixer aquesta tardor rodant la pel·lícula Una casa en flames, una comèdia romàntica de Dani de la Orden.

L'opera prima de la cineasta mallorquina Antonina Obrador, que va inaugurar l'Atlàntida Film Fest, posa en joc prou qüestions per captar, a priori, la nostra atenció. Enric Auquer interpreta, amb la seva intensitat habitual, un biòleg (o potser no ho és?) torturat per la culpa (la pel·lícula no aclareix els motius) que viatja a una illa solitària on va viure la seva dona morta recentment, a qui interpreta Maria Arnal en una breu intervenció que podria qualificar-se de cameo. Com les diverses fotografies Polaroid que el protagonista escampa sobre la seva taula i que capturen la misteriosa vegetació d'una illa que sembla suspesa en el temps, Obrador manega diversos temes i idees sense que el collage arribi a quallar del tot.

La figura del mestre republicà Antoni Benaiges (Mont-Roig del Camp, 1903 - Villafranca Montes de Oca, 1936) cobra vida gràcies al magnífic treball actoral d’Enric Auquer (Rupià, 1988), un dels intèrprets més sòlids i empàtics del cinema català i espanyol. A El mestre que va prometre el mar, que s'ha estrenat aquest divendres i es basa en el llibre homònim de Francesc Escribano que ha publicat en català Blume, l’actor s’entrega en cos i ànima al projecte de recuperar la memòria d’un personatge inspirador que el 1934 va anar a fer de mestre a Burgos i que el 1936 va ser assassinat pel bàndol feixista al principi de la Guerra Civil.

Aquest divendres 10 de novembre s’estrena als cinemes El mestre que va prometre el mar, una pel·lícula que valora la lluita de tantes famílies que encara busquen els seus familiars enterrats anònimament en fosses comunes. El film és dirigit per Patricia Font, guanyadora del Goya al Millor Curtmetratge per Cafè per portar. El tràiler està disponible des de fa uns dies.

La realitzadora Patricia Font (Gente que viene y bah) signa aquest drama històric que alterna dos temps narratius. La trama del passat recupera la figura real d’Antoni Benaiges, un jove mestre català que aplicava els seus mètodes pedagògics creatius i igualitaris en un poblet de Burgos poc abans del cop militar de 1936. En el present, una dona jove rep notícies de la silenciada memòria familiar arran de l’exhumació de foses comunes en la zona on Benaiges va treballar.

A l’inici de Quest, l’opera prima de la mallorquina Antonina Obrador que ha inaugurat aquest dilluns la tretzena edició de l’Atlàntida Mallorca Film Fest, s’hi explica una llegenda sobre una illa remota, una planta màgica i una cova on hi ha un llac. “Qui en beu l’aigua rep el perdó de tot el mal que hagi comès –s’hi diu–, però els que no han mirat enrere amb penediment, com més en beuen més set tenen i queden atrapats per sempre”. Amb aquest avís per a navegants, mai millor dit, s’obre la història d’un biòleg, el Lluc, interpretat per Enric Auquer, a qui no són ni l’illa ni la planta ni el llac els motius que el retenen atrapat. “És la història d’un home que se’n va sol a una illa a viure el seu dol –explica Auquer–. Fins aquí sembla senzill d’entendre. Tot canvia, però, quan hi arriba la seva germana i es crea una corba en la seva història i apareix la complexitat. Però la vida ja és això: interaccions que tot ho canvien, i també els cadàvers que vas deixant”.

Un any després de la seva eclosió, Enric Auquer travessa un moment dolç. “Em va costar una mica pair-ho perquè tot era nou i les coses noves costen, però ho vaig portar bastant bé. M’ho vaig passar bé, crec...”, diu amb una espontània ombra de dubte quan rememora aquells dies de voràgine.

En cosa de dos mesos, Enric Auquer ha guanyat dos premis Feroz, el premi Gaudí, el premi del Cercle d’Escriptors Cinematogràfics, el premi Goya al millor actor revelació, i li entregaran el premi Ojo Crítico i potser el Fotogramas al millor actor de televisió al febrer. Segurament me’n deixo algun, i encara n’hi haurà més. És un cas que dona raó a aquella dita llatina que deia “ Carmina invenient iter ”, que valia tant per a la poesia com per al teatre (i, avui, el cinema). Un lema que, traduït per a l’ocasió, seria com dir: “El talent sempre s’obre camí”.