Els germans Stefano, gestor, i Max Colombo, cuiner (Venècia, 1975), acaben d’inaugurar el Bar Súper davant del Mercat de Santa Caterina de Barcelona i, al cap de pocs minuts de ser-hi, comprovo la importància de l’emplaçament. La Montse de la parada Alec Ous els en porta dotzenes al restaurant. El carnisser els diu que ha preparat la botifarra tal com li han suggerit, amb calçots a l’interior; a la tardor diuen que la faran amb calçots. És així com el Súper ha confegit la carta, amb ingredients de mercat, de temporada, del que compren just al davant. I mira que no era la intenció dels bessons nascuts a Venècia, obrir un tercer restaurant a Barcelona a més de totes les pizzeries Can Pizza, que dirigeixen amb un soci. El Xemei, el primer, fa aquest any vint anys; el Brutal, al carrer Princesa, en fa dotze. Buscaven un local per convertir-lo en la cuina de producció del Brutal, però just es van trobar l’espai del Bar Súper, lluminós, gran, amb una bona cuina i una barra de bona presència, i els va venir la il·lusió de nou, aquella que els va fer quedar-se a Barcelona, a la qual ara volen tornar tot el que han après. Van tenir clar que hi farien “cuina de mercat senzilla”, com asseguren els dos germans. Després de fer-hi obres, ja el tenen obert. Com a sommelier, compten amb David Garcia, eficient i servicial a parts iguals; a la cuina, Jordi Colpani, que busca les bones coccions dels ingredients frescos.

Veu ronca i posat desmenjat. Aquests són els dos principals atributs de la Charlie, la protagonista de Poker face, sèrie que recupera el gènere dels misteris d'assassinats que va fer fortuna amb Colombo i S'ha escrit un crim. La nova sèrie de SkyShowtime, que s'estrena aquest divendres, és una de les més esperades d'aquest any: als Estats Units fa mesos que es va poder veure –allà el llançament va ser al gener– i els crítics s'han desfet en elogis cap a ella i la seva actriu principal, la sempre estimulant Natasha Lyonne (Russian doll, Orange is the new black), que aspira a un Emmy com a millor intèrpret de comèdia. Poker face neix de la col·laboració entre Lyonne i Rian Johnson, director de Punyals per l'esquena i El misteri de Glass Onion.

Hi ha poques expressions sortides de la ment contemporània que engendrin més esgarrifança que sentir algú que diu: el que m’agrada és la bona música. Per què diuen bona música quan volen dir Phil Collins (o Nils Frahm, per portar-ho a aquests temps malastrucs)? S’obre un estimball entre la cultura i l’aspiració de posseir-la, i a aquest abisme se l’anomena el gust (o en el pitjor dels casos, el bon gust). Wim Mertens, que amb el piano s’allunyava molt més de Richard Clayderman que no pas Nils Frahm, a aquesta manera d’estimbar-se li va dir, en un disc seu, “lluita pel plaer”.