A primer cop d'ull pot semblar que el conreu de la ciència-ficció ha estat minoritari, per part dels autors catalans. Històricament no ha estat un gènere gaire apreciat per l'acadèmia, ha estat poc –o mal– divulgat als mitjans de comunicació i els lectors l'han acompanyat massivament en comptades ocasions. L'exposició Essa Efa, comissariada pel periodista, professor i crític literari Joaquim Noguero (Manresa, 1964), vol corregir aquesta percepció resseguint alguns dels fruits més saborosos (i en gran part insòlits) de la ciència-ficció catalana. "Tot i que la ciència-ficció hagi estat representada sobretot per autors, estudiosos i editorials que no s'han situat en el mainstream, té més d'un segle d'història, i potser el seu èxit més reconeixible sigui el Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, que és la novel·la més venuda, amb molta diferència, de la història de la literatura catalana", recorda Noguero. Un dels clixés dels gèneres fantàstics defineix els seus seguidors com a friquis: potser qui els conrea –fins i tot quan es converteixen en best-sellers– també ho són.

¿Què hi feia un noi de 20 anys lluitant amb l’exèrcit de Hitler a Rússia durant la Segona Guerra Mundial? No és ciència-ficció la pregunta que més s’ha fet l’escriptor Antoni Munné-Jordà, sinó ben real i propera. El seu pare, catalanista convençut, va formar part de la División Azul, la contribució de l'exèrcit espanyol al nazisme que va lluitar contra la Unió Soviètica, un passat que l’ha acompanyat en alguns dels seus llibres, especialment a Entre Sant Peters i Sant Pau (Males Herbes), la seva novel·la més autobiogràfica finalista del premi Sant Jordi el 1995, publicada el 1999 i reeditada ara per Males Herbes. A l’anterior, Dins el riu, entre els joncs (també Males Herbes), hi va fer una investigació. Volia saber què hi va fer –"Disparava? Anava de putes?"–, i va descobrir que lluitaven amb matxet cos a cos: "Van obrir panxes i van tallar colls". Va ser llavors quan va entendre per què no en va parlar mai, el seu pare.

L’ escarabat negre i blanc explica la història -desesperançadora i angoixant- d’un home que acaba de perdre el fill i que, per falta de recursos, ha d’enterrar-lo ell mateix. De camí cap al cementiri, travessant una ciutat electritzada per l’activitat frenètica, el dolor que pateix és tan gran que pren la decisió de quedar-se a viure a prop del cadàver del nen. “Sentia que d’ell al mort i del mort a ell s’establien lligams de sang calenta”, escriu el narrador de la història, que acaba amb la metamorfosi entre pare i fill, exemplificada en el canvi de color de les seves vestidures: deixen de ser només negres, un color que les assimilava a l’escarabat del títol, per combinar-hi el blanc, “a ratlles creuades i entrecreuades”. El coleòpter ha acabat mutant en un “escapat de presidi” que, no obstant això, estarà condemnat per sempre més a vagarejar sense la criatura, la porti o no a dintre.

La primera novel·la de ciència-ficció és de principis del segle XIX, quan l'especulació científica va arribar a la cultura. Atenta a les pulsions ambientals de canvi, Mary Shelley va escriure Frankenstein (1818), i caldria que passessin dues generacions per trobar nous exemples de novel·les en què la ciència permetia eixamplar les ficcions dels escriptors. Jules Verne publicaria Viatge al centre de la Terra (1864); R.L. Stevenson, L'estrany cas del doctor Jekyll i mister Hyde (1886); William Morris, Noves d'enlloc (1892), i Herbert George Wells, La màquina del temps (1895). Des de finals del segle XIX, Verne i Wells es van convertir en els dos models més influents, que representaven dues maneres diferents d'enfocar la ciència-ficció. Verne optava per amanir els llibres amb detalls científics i tecnològics. L'enfocament de Wells incorporava lectures de caire més filosòfic i social.