Núvol, "el digital de cultura", ha celebrat els 10 anys amb un acte festiu al CAT Tradicionàrius presentat per Oriol Puig Taulé -que es va posar una barretina- i amb la participació de Bernat Puigtobella, editor de la publicació des dels seus inicis. A l'acte també hi han participat, entre d'altres, membres de l’equip i col·laboradors com Joan Burdeus, Laura Gost o Marta Pontnou, i periodistes que han treballat al mitjà com Rita Roig o Àlex Gutiérrez, que a més és un dels fundadors de la publicació. També es van lliurar els premis Núvol, concedits a artistes de menys de 40 anys que han destacat en diferents disciplines artístiques.

Els Amics de les Arts van celebrar el desè aniversari de l'ARA al Palau de la Música, on van presentar l'últim àlbum titulat 'El senyal que esperaves'.

No vam saber tornar, la primera cançó que obre l’últim disc d’Els Amics de les Arts, El senyal que esperaves, va ser l'inici del concert organitzat per l'ARA al Palau de la Música. La directora del diari, Esther Vera, va donar la benvinguda al concert.

Deu anys són molts o pocs? Doncs depèn. Si són deu anys de vida d’un diari nascut quan l’oracle donava el periodisme per mort i el paper pràcticament per desaparegut, quan el país vivia una profunda crisi econòmica i els canvis tecnològics portaven massivament la premsa a deixar la informació sense valor abaixant-ne el preu per incapacitat d’adaptar-se als canvis, doncs aleshores són molts i molt satisfactoris.

Aquesta setmana, segurament t'hauria demanat que retratessis Montserrat Carulla o Diego Armando Maradona, però aquest dissabte es compleixen deu anys exactes del primer número de l'ARA. Una dècada de cartes cada dissabte és prou temps perquè, després d'haver dibuixat gairebé cinc-centes cares de personatges públics, ensenyis la teva als lectors.

L’ARA arriba, ja, als seus primers deu anys. Un diari és la centrifugació del present, amb un punt de vista concret. La realitat garbellada perquè, en paper o en pantalla, els ciutadans sapiguem què passa i per què. L’ARA ha estat també, des del seu manifest fundacional, un mitjà de mirada endavant. “Volem explicar el món que ve”, dèiem en la gira de presentació de 2010. I així continua sent amb els dossiers que, de tant en tant, prepara una redacció que s’hi escarrassa. Des de fa vuit anys, a més a més, tenim la sort que Josep Maria Casasús, en la seva tria periodística de l’Abans d’ara, cada dia ens entronqui també amb el passat. Ho fa amb l’article-joia, sempre adequat a una efemèride o a un fet d’actualitat, que ens obre els ulls a com eren el món, el país i el llenguatge. Casasús té un coneixement tan exhaustiu i ordenat del periodisme que ens ha precedit que cada dia recorre al seu cofre i en treu la columna pertinent. Ja són 2.816 lliçons diàries, de Montserrat Roig a Tatiana Sisquella, de Carles Soldevila a Carles Capdevila, de Vázquez Montalbán al seu Josep Pla. Quan ningú parlava de Pla, Casasús ja en va fer una tesi cum laude sobre la seva adjectivació com a veritable arma de precisió periodística.

]]>

Qualsevol persona que vulgui analitzar què ha passat a la Catalunya convulsa dels anys 10 del segle XXI haurà de tornar a un cap de setmana xafogós de fa una dècada. Aquells tres dies de juliol de 2010 són Catalunya en miniatura. La síntesi i el punt de partida dels esdeveniments imprevisibles que hem viscut.

]]> Fa 10 anys em vaig convertir en mare. No l'havia dut a la panxa, no havia sentit com creixia a dins meu tot i haver estat al costat d'ella des d'abans que aparegués, però quan vaig preguntar "aquesta és la meva?" i la llevadora me la va posar als braços, es va connectar l'endoll. Vaig notar com apareixia un neó fantàstic on posava M A M A amb una lletra lligada preciosa. El millor de tot: ella i jo també ens vàrem connectar.

]]>