La britànica Barbara Hepworth (1903-1975) és una de les poques escultores de la primera meitat del segle XX que tallava ella mateixa les seves obres en pedra. En solitari i també amb la col·laboració d'ajudants, que primer van ser artistes i més endavant artesans. Aquests ajudants recordaven en entrevistes que Hepworth els tractava molt respectuosament i que, al mateix temps, era una cap de taller estricta. No li agradava malbaratar els materials i volia que netegessin el taller al final de la jornada. Segons Hepworth, el que fa que una escultura sigui bona o dolenta depèn de "les últimes miques de pols que en treus".

Moltes escultures monumentals de ferro d'Eduardo Chillida (1924-2002) estan impregnades amb la pàtina d'oxidació que els va donar estar a l'aire lliure al paratge que més endavant es convertiria en el Chillida Leku, a prop d'Hernani (Guipúscoa). L'artista i la seva dona, Pilar Belzunce, van començar a somiar aquest museu a principis dels anys 80, i cada vegada va ser més difícil que Chillida volgués vendre algunes de les seves creacions, sobretot a partir dels anys noranta. Amb la Fundació Telefónica no va haver-hi problemes: Chillida, juntament amb altres artistes consagrats com Antoni Tàpies, Pablo Picasso, Juan Gris i Luis Fernández, va ser un dels elegits quan Jorge Semprún, ministre de Cultura entre el 1988 i el 1991, va demanar ajuda al president de la Fundació Telefónica, Luis Solana, per comprar obres de grans pintors i escultors que aleshores estaven poc representats als museus públics de la incipient democràcia. La singularitat d'aquesta col·lecció, que ja compta amb unes 1.100 obres, és que en comptes de tenir una seu pròpia, Telefónica les va dipositar en museus com el Reina Sofia, el Macba i l'IVAM.

Demà fa cent anys que va néixer Eduardo Chillida i el porto al Bon dia pel simple plaer de poder parlar d’art en un article com aquest, que sovint està dedicat a la crua realitat. 

El cel ennuvolat fa que el Chillida Leku llueixi amb tota l'esplendor. Aquesta llum del nord també crea una certa atmosfera de recolliment que s'escau a la nova exposició temporal del museu, dedicada a l'escultora britànica Phyllida Barlow (1944-2023). La mostra, que Barlow va concebre fins a l'últim detall, havia de ser la primera d'un artista viu al Chillida Leku, però es va morir de manera sobtada el 12 de març víctima d'un atac de cor. Així que serà la seva primera exposició pòstuma.

La creació del Museu d'Art Abstracte Espanyol de Conca en ple franquisme va ser un fet insòlit: en lloc de les administracions o una fundació, el va endegar un artista, Fernando Zóbel (1924-1984), per exposar-hi la seva col·lecció d’artistes catalans i espanyols icònics com Antoni Tàpies, Antonio Saura, Rafael Canogar, Pablo Palazuelo, Eduardo Chillida i José Guerrero. El projecte de Zóbel va sorgir “en els marges de la cultura oficial del franquisme”, recorda Manuel Fontán del Junco, el director de Museus i Exposicions de la Fundació Juan March, la institució de la qual depèn el museu des de l’any 1980, quan Zóbel va donar la seva col·lecció de dibuix, pintura, escultura i gravats, la seva biblioteca, els seus diaris i més de cent trenta quaderns d’anotacions. 

"Mai ningú va pensar que es pogués fer aquesta exposició. Si algú l'hagués pensat, no l'hauria plantejat enlloc. I si l'hagués plantejat, no s'hauria pogut fer", així de contundent és Javier González de Durana, el comissari de la mostra que per primera vegada ha aconseguit posar cara a cara l'obra d'Eduardo Chillida (1921-2002) i la de Jorge Oteiza (1908-2003). La rivalitat pública i exacerbada que van mantenir els dos principals escultors bascos durant 30 anys no es va tancar amb l'anomenada abraçada de Zabalaga, que van fer-se el 1997 davant les càmeres, ja massa vells. Les discrepàncies continuaven, més soterrades. "Els bascos eren presoners de la història i tots dos personatges continuaven tenint les ferides obertes", afirma el comissari. Com va aconseguir muntar l'exposició? Doncs perquè ho va fer en terreny neutral, a València, i de la mà de la Fundación Bancaja, que va moure cel i terra per aconseguir peces d'institucions d'arreu del món i de col·leccionistes privats. Els hereus de les dues bandes no en volien sentir a parlar, però, després de mesos de batallar-hi, van aconseguir la seva col·laboració per tirar endavant una mostra en què un no fes ombra a l'altre sinó que exposés el recorregut en paral·lel dels dos genis que van voler esculpir el buit. 

El verd intens de la vegetació basca i el cel gris encapotat donen la benvinguda al visitant del Chillida Leku d'Hernani, el museu a l'aire lliure de l'artista basc més internacional, a deu minuts de Sant Sebastià. Les seves enormes escultures d'acer i de pedra esquitxen un paisatge majestuós, humit, viu. A prop del caserío Zabalaga, la masia que el mateix Eduardo Chilida va estar restaurant durant disset anys, hi treu el cap una taca blanca. La sinuosa escultura de l'Ocell solar de Joan Miró (1968), que per primera vegada ha volat fora de les sales de la Fundació Miró de Barcelona, contrasta amb tot aquest entorn cantàbric. Un ocell i una Femme amb cap de cargol, que també ha sortit de Barcelona per primer cop, són la invitació per entrar a Miró a Zabalaga, l'exposició d'estiu que el Chillida Leku dedica a un dels grans amics de l'escultor. Si l'any passat era Antoni Tàpies qui inaugurava el programa d'exposicions temporals, aquest any el continuen amb Joan Miró, que per primera vegada fa entrar el color a un caserío del segle XVI fet de pedra, fusta i llum.

Mireia Massagué va assumir la direcció del Chillida Leku l'octubre del 2018 després d'haver dirigit el Gaudí Exhibition Center a Barcelona i d'haver treballat al TNC. La incorporació es va produir pocs mesos abans que el museu tornés a obrir les portes gràcies a l'acord de la família Chillida amb la galeria suïssa Hauser & Wirth. 

Era com un santuari. Per a Eduardo Chillida el museu a l'aire lliure que porta el seu nom, el Chillida Leku, a Hernani, era molt més que un lloc on guardar i mostrar les seves obres gegantines. "Era com el seu lloc en el món –diu el seu fill Luis–. A ell li agradava definir-se com un arbre, amb els peus a la seva terra i els braços oberts al món". Per això és tan especial que comencin un programa d'exposicions temporals i que ho facin amb una mostra d'Antoni Tàpies. Per a Luis Chillida, rebre a casa un altre artista significa "fer un pas endavant en el projecte museològic" en què es puguin generar relacions entre diferents visions de l'art i reprendre les relacions que el seu pare va mantenir sobretot amb els artistes de la seva galeria, la Maeght, com Alexander Calder, Georges Braque i Alberto Giacometti, i també amb la viuda de Kandinski, Nina. I Joan Miró, que va ser amic tant de Chillida com de Tàpies.