La represa literaria (la rentrée, si us agrada més el gal·licisme) ha fet coincidir a les llibreries els nous llibres de Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens i Antoni Vidal Ferrando. Tots tres tenen en comú que són membres de la mateixa generació i que són mallorquins, però sobretot, que són tres grans autors de la literatura catalana actual.

A Agafa la teva creu, nou poemari d'Antònia Vicens (Santanyí, 1941), se senten "arreu ecos d'una batalla cruenta", els tancs avancen amb botxins solitaris a dins i les aus rapinyaires "treuen els ulls als combatents" per fer-hi els seus nius. L'omnipresència de la lluita, la sang i la guerra conviu amb l'esperit humà de supervivència i la reivindicació de paraules com "redempció" i "memòria". Un cop més, l'autora mallorquina aconsegueix esgarrifar el lector amb un recull de versos compacte i dens que publica LaBreu, igual que Tots els cavalls (2017) i Pare què fem amb la mare morta (2020).

La prosa lírica d’Antònia Vicens (Santanyí, 1941) toca la identitat, tant personal com col·lectiva, el discurs d’un feminisme radical i les complexitats de les relacions humanes. Ara publica la novel·la Crideu la mort errant, digueu-me on va –el primer manuscrit de la qual ja té una dècada–, un retorn deliciós a la narrativa després de 15 anys, molts premis i una dedicació quasi exclusiva a la poesia.

Diu l’escriptora Antònia Vicens (Santanyí, 1941), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes el 2022, que Crideu la mort errant, digueu-me on va, que tot just acaba de publicar La Magrana, pot ser la seva darrera novel·la. “Quan acab d’escriure un llibre sempre dic que serà el darrer perquè en surt esgotada –reconeix–, però amb aquest en concret… Jo veig la vida des d’una escala que ja té 83 escalons; no sé si tindré forces per tornar a passar pel que he passat amb tots aquests personatges per fer una altra novel·la, la veritat”. I no costa de creure que Elisenda, Coloma, Marieta i el modista, entre d’altres, li hagin xuclat l’energia: amb tots ells, el lector transita des de l’esclat de la Guerra Civil fins als anys 70 del segle passat a través de tot un recull de traumes que han marcat la societat actual i que, tot i venir de molt enrere, continuen bategant. “Crec que sa sang xerra. Igual que amb so telèfon, que un cable elèctric tragina la veu, idò qualque fil de s’ànima se mos fica a ses venes, si hi posàssim esment, mos podríem comunicar, de ferida a ferida”, diu un dels personatges de la novel·la en un moment donat. 

El festival Barcelona Poesia d'enguany, que se celebrarà del 15 al 22 de maig, vol "obrir al màxim les possibilitats del vers i gaudir-lo tant nu, amb la paraula ressonant poderosa en l'aire, com acompanyat, desafiat i contradit amb música, o dit com un prec, o engalanat dalt d'un teatre, o esbossat amb el traç d'un pinzell", segons expliquen els seus directors, Maria Callís i Manuel Forcano. Triem cinc dels recitals més atractius i singulars que se celebraran a la capital catalana aquesta setmana i la vinent.

La relació d'Antònia Vicens (Santanyí, 1941) amb les paraules ha estat singular des que era molt petita. L'últim Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ha tornat a Barcelona per pronunciar el pregó de 40a Setmana del Llibre en Català, l'edició més gran de la seva història, que arrenca aquest divendres al Moll de la Fusta i estarà oberta fins al 18 de setembre. "Parlaré de la potència de les paraules, que és enorme, i de com em van canviar la vida –ha recordat aquest dijous coincidint amb la publicació de Quasi un miracle a La Magrana, volum que reuneix tota la seva narrativa breu–. Vaig néixer en un moment de misèria econòmica i cultural. S'havia acabat la guerra feia poc. A casa havíem de lluitar per tenir un plat a taula. No hi havia llibres, llibreries ni biblioteques. Quan era petita, com que no tenia contes me'ls havia d'inventar. El dia que vaig descobrir que podia dibuixar amb paraules la finestra que no tenia a l'habitació, alguna cosa va canviar dins meu".

"La meva és una vida solitària, gairebé sense parlar amb la gent, i ara em trobo aquí, al davant de tanta gent. Estic emocionada, perquè aquest no és un premi innocent, em lliga a les paraules que tant estimo", ha dit Antònia Vicens aquest dimecres al migdia, quan s'ha fet públic que acabava de rebre el 54è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. La "solidesa de l'obra literària" i "la innovació en la recerca d'una veu narrativa" són els dos motius principals que han fet que el jurat del guardó hagi escollit l'autora mallorquina com a guanyadora de l'edició d'aquest any. Vicens es converteix, així, en la vuitena dona que el rep.

‘Pare què fem amb la mare morta’ (LaBreu) ha fet patir la seva autora. Així ho confessa Antònia Vicens. En el seu nou poemari se situa més prop de la mort que de la vida, de la bogeria que del seny, amb molts més interrogants que no respostes

La col·lecció Alabatre de LaBreu Edicions es va presentar en societat un vespre al bar Horiginal del número 29 del carrer Ferlandina. Era l’any 2006 i la sala estava plena de poetes, alguns dels quals acabarien formant part del catàleg impulsat per Ester Andorrà i Marc Romera. “Si recordo els inicis ens veig com dos amics eixelebrats que, a base d’anar coincidint en recitals i sopars, vam acabar prenent la decisió de començar una col·lecció de poesia –diu Romera–. L’Ester va ser qui va llaurar el terreny: havia fet un màster d’edició, tenia una impremta i es va despenjar publicant un conte que revisitava el mite de Sant Jordi i una antologia de la revista digital Paper de Vidre”.