Per una estona sento l'eco de George Steiner i Nuccio Ordine, humanistes de la vella escola, no erudits reclosos en l’acadèmia. Ordine va morir fa uns mesos, Steiner va deixar-nos el 2020. Abans que el segon traspassés, des de la seva casa de Cambridge va enregistrar amb el seu amic italià el que va batejar com a Entrevista pòstuma. Només es publicaria després de mort. Aquest document, juntament amb altres converses, surt a la llum amb el títol George Steiner, l’hoste incòmode, en traducció de Jordi Bayod per a Quaderns Crema. Parlen de l’amistat, l’educació, de política (d’Europa encara com a esperança; d’Israel com a dolor: "Israel està reduint els jueus a la condició comuna de l’home nacionalista", lamenta Steiner des del seu judaisme laic), de ciència, de literatura, de deshumanització...

El termòmetre marca dos graus sota a zero a Esslingen am Neckar. El terra és fosforescent, de les fulles mortes que no deixen de caure, i les branques despullades assenyalen, alhora, el mateix cel. He vingut a visitar la meva germana, la Lia, que des de fa uns mesos viu en una habitació d’aquest poble diminut. Si tanques bé els ulls i aconsegueixes burlar el so dels trens que arriben i se’n van, pots arribar a sentir el riu, des del llit. La tardor ha arribat de sobte. Vull dir: jo he anat a cercar la fredor al nord d’Europa, en un rampell d’unir el calendari amb la temperatura que li correspon, provant d’oblidar que a Barcelona l’hivern ja no serà.  

Alguns individus neixen amb l’excel·lència; d’altres l’aconsegueixen al llarg de la vida. George Steiner pertanyia al segon grup. Per a ell, excel·lir era viure com a crític i viure críticament era maldar per arribar a l’excel·lència. Com a esperit noble, però també com a pensador original, George Steiner va ser probablement l’última ment enciclopèdica del segle XXI. Va ser un crític literari provocador i un lector prodigiós dels clàssics. Tant si parlava de Lev Tolstoi com de Fiódor Dostoievski, Paul Celan o Martin Heidegger, George Steiner es mostrava com un pensador original i una ment astuta, que observava constantment i críticament la nostra civilització. Com a pensador jueu posterior a l’Holocaust, estava obsessionat pel significat de la cultura després del fracàs absolut de la cultura. Per tant, el dilema de com representar l’Holocaust es va convertir per a Steiner en la qüestió essencial de la cultura contemporània. Les reflexions de Steiner no s’han de veure només en l’àmbit abstracte del pensament teòric; més aviat es poden considerar reflexions concretes sobre les possibilitats i les limitacions de la cultura posterior a l’Holocaust. La impossibilitat d’escriure poesia després d’Auschwitz que va assenyalar Adorno va estar lligada constantment en l’obra de Steiner a una consciència aguda de la complexitat aporètica que Auschwitz havia situat en la idea de cultura. Segons Steiner, “ara sabem que un home pot llegir Goethe o Rilke al vespre, pot escoltar Bach i Schubert i l’endemà al matí anar a treballar com cada dia a Auschwitz”. Dit d’una altra manera, segons Steiner Auschwitz no va ser un accident sinó “un impuls suïcida en la civilització occidental”.

Ha mort George Steiner. Els diaris n’han parlat, tot i que no gaire. Tenia noranta anys i la seva vida ha estat plena i fecunda. L’he llegit abundantment, durant anys, i ara que se’ns ha mort, recordo, no sé per què, dos textos que em van impressionar fortament. L’un va ser la ressenya que va fer al The Times Literary Supplement quan es va publicar el tercer volum de La Pléiade dedicat a l’obra completa en prosa de Charles Péguy. Era un ressenya. Però era una ressenya que, més tard, recollida al llibre No passion spent, ocupa més de deu pàgines. De fet era un article sobre Péguy, però al mateix temps era una ressenya d’aquell tercer volum de proses del poeta francès. Hi dibuixava el personatge amb gran exactitud i amb admiració. I recordo que, per parlar de Péguy, començava parlant d’Homer i de l’ombra d’Àiax que cremava encara. L’ombra de Péguy també crema encara en el nostre infern quotidià. Eren propis de Steiner aquests començament brillants. Només amb una frase, amb una comparació, sabia definir-te un personatge i t’agafava perquè continuessis llegint. La ressenya portava per títol: Picant a la porta. Péguy. Tota la vida de Péguy va ser un trucar amb ràbia i desesperadament a les portes de la justícia. Però també de l’estupidesa i de la traïció moral, per si algú li feia cas. També trucava a la porta de les consciències. L’anomenat cas Dreyfus va ser un dels seus cavalls de batalla. “Com Àiax –escriu Steiner– havia fet de la seva vida un duel a mort continu contra el compromís, contra la lluentor oliosa del discurs polític, contra la manipulació fiscal, contra la facilitat en les relacions públiques i privades, contra mundum”. Això el va portar a anar-se quedant sense amics i el va reduir a la més absoluta misèria. Lluitava contra la Sorbona, contra l’Acadèmia Francesa, contra el Vaticà, contra el públic en general. “Tant Àiax com Péguy –continua Steiner– eren soldats fins a la medul·la dels ossos, amb un sentit exacte del sòl que trepitjaven i del pes de les armes que portaven a l’espatlla”. El soldat Péguy –de fet, era tinent– va morir només de començar la Primera Guerra Mundial. Steiner era un mestre en aquesta mena de comparacions mai gratuïtes. Després va repassant els assaigs de Péguy reunits en el volum. Un de meravellós sobre Victor Hugo, Victor-Marie, compte Hugo, en el qual fa una lectura inoblidable del poema Booz endormi. Un altre sobre la història, es tracta de Clio, diàleg de la història i de l’ànima humana; un altre sobre Bergson; un altre sobre Descartes… Steiner repassa els assaigs de Péguy, en treu el suc actual, definitiu. Sap acostar-nos-els.

CULTURA. “Potser el futur de la idea d’Europa, si és que en té cap, no depèn tant del Banc Central i els subsidis agrícoles, de la inversió tecnològica o la despesa corrent, com ens volen fer creure”. Ho deia George Steiner en la seva conferència al Nexus Instituut de Tilburg del 2004, convertida en una de les reflexions més inspiradores i més reveladores de les contradiccions sobre l’Europa vertebrada a través del territori, la cultura, la història i els moviments de població, i sobre el projecte d’Unió Europea que, precisament els dies d’aquella conferència, feia el gran salt de l’obertura al centre i l’est del continent. Steiner, intel·lectual exiliat de la gran barbàrie del segle XX, preocupat per l’ensenyament i el coneixement, va morir la setmana passada a Cambridge, on vivia, només tres dies després del Brexit. Va morir en una Europa desorientada i desigual. “Fatigada”, la veia ell. Necessitada del seu llegat humanista. En una Europa on l’educació “no respecta la memòria”. “A Europa fins i tot una criatura es doblega sota el pes del passat, com si portés una motxilla massa carregada”, escriu Steiner, intel·lectual jueu, amb el pes d’haver viscut un dels moments més foscos de la nostra civilització.

Els jueus de la diàspora, com va ser el cas de George Steiner (París, 1929 - Cambridge, 2020), mai van necessitar ser nacionalistes. Vivien escampats per bona part del món des de la destrucció del Segon Temple (any 70dC) i de la presa de Masada, i s’havien acostumat a dues coses: al blasme o la persecució, i a la convicció que portaven, com a poble escollit, un destí adreçat a la redempció. Es van passar quasi dos mil anys dient “L’any que ve a Jerusalem”, fins que van habitar Palestina, amb certa hegemonia, quan va fundar-se l’Estat d’Israel l’any 1948. Fins aleshores van conviure amb cultures molt diferents de la seva, ells amb la personalitat que els singularitza arreu del món, creients o no.

Qui escriuria sobre Dostoievski si pogués escriure com ell?

George Steiner va defensar fins al final que els grans crítics literaris no arriben ni a la sola de la sabata dels grans creadors. “Quan mira enrere, el crític veu l’ombra de l’eunuc”, deia. D’aquí va néixer el títol de la novel·la L’ombra de l’eunuc, de Jaume Cabré, un llibre en què quatre personatges diferents -l’Armand, en Duran, la Teresa i en Bolós- acaben adreçant al protagonista una mateixa pregunta: “Qui és, Steiner?”.

]]>

La majestuositat gòtica de la Biblioteca de Catalunya al Raval; la majestuositat dels arcs paral·lels del que fou un dipòsit d’aigües i avui és biblioteca del campus universitari de la Ciutadella; la de Stuttgart, a Alemanya; la Clementinum a Praga; les biblioteques nacionals del Canadà i França; la Reial de Copenhaguen; la de Taipei a Taiwan; la de Rio de Janeiro, i la Biblioteca Britànica de Londres, la de Bristol i la de Birmingham sumades. La del Congrés a Washington per voler abastar tot el que es publica. La vella Biblioteca d’Alexandria, i l’actual, que intenta retre-li homenatge amb esplèndides vistes a la Mediterrània, o el record llunyà de Pèrgam i Nínive... Les grans biblioteques han suposat per a mi els millors paisatges de la humanitat. I van ser totes aquestes imatges les que van venir-me al cap quan va saltar la trista notícia de la mort del meu admirat George Steiner.

]]> En aquests temps del Brexit i de les derives autoritàries o les autarquies judicials en alguns estats de la Unió, o Europa és una idea o acabarà sent una carcassa. Una idea cultural i moral. Aquesta setmana ha mort George Steiner, que ha encarnat la millor versió d’Europa i a més ha posat sobre el paper una reflexió esplèndida sobre aquesta idea d’Europa (tot i que a mi em sembla una mica massa orientada cap al nord i poc atenta al sud). Òscar Intente va convertir en un apassionant monòleg sobre els escenaris aquest text imprescindible de Steiner. Ara m’ha sobtat el poc ressò de la mort del que em sembla un dels grans referents de la cultura del nostre temps. A veure si amb Steiner ens passarà com amb Zweig. Després de molts anys d’oblit, quan es van tornar a publicar les seves memòries –El món d’ahir– vam redescobrir de sobte que encarnava el millor de l’Europa que volíem i que els totalitarismes de mitjans del segle XX van trinxar dramàticament. Potser algun dia ens adonarem que en Steiner, en la seva erudició, en la capacitat de connectar coses, hi ha l’ànima que a estones li trobem a faltar a Europa. Perquè els qui estimem la democràcia i la llibertat tenim encara totes les esperances posades en la idea d’Europa de Steiner.

]]> És molt probable que Boris Johnson hagi llegit George Steiner, la qual cosa no fa més que multiplicar el seu cinisme, i la immoralitat del seu populisme de casa bona, fins a cotes insuportables. Ni que fos només per La idea d'Europa (un assaig breu, però de gran profunditat) tots els europeus ja ens hauríem de sentir en deute amb George Steiner, un dels grans caps pensants dels quals hem tingut el goig de ser coetanis. Tanmateix, i per descomptat, la seva obra és considerablement més àmplia que el títol esmentat. Nascut a França i mort al Regne Unit, poliglot que va escriure la seva obra en tres idiomes –francès, anglès i alemany– perquè tots tres li eren propis, a Steiner se'l sol etiquetar com a crític literari: i és correcte, però tal vegada seria més exacte anomenar-lo senzillament lector, i mestre de lectors.

]]> Fa uns anys vam tenir una decepció intel·lectual: George Steiner, un crític i teòric literari que seguíem amb interès des de feia anys i que s'inscrivia en el millor corrent de la tolerància i l'obertura cap a les diferències, deixava anar un exabrupte intel·lectual, una burla a les cultures i llengües sense estat.

]]>

Aquesta nit ha mort l’escriptor i humanista George Steiner i és al seu pensament a qui voldria dedicar l’anàlisi d’avui.

]]>

"Els que treballem en humanitats estem totalment indefensos davant el gran capital. No hi ha un sol dia en què no tanquin llibreries. No hi ha un sol dia en què no desapareguin discos clàssics". George Steiner explicava com se sentia a Carles Capdevila en aquesta entrevista que el director fundador de l'ARA va fer-li a Cambridge el 2015, on vivia des de feia anys, retirat de la docència. Steiner, que en aquells moments tenia 85 anys, no amagava la seva salut fràgil, que li ha impedit escriure durant l'últim lustre de la vida.

]]>