Albert Pijuan ha fet 40 anys en plena forma creativa: ha guanyat el Crexells amb la seva última novel·la, La Gran Substitució (Angle, 2024); ha coescrit, amb Victoria Szpunberg, una de les sensacions teatrals de la temporada, La tercera fuga, estrenada al TNC, i ara mateix treballa en dues obres escèniques més, l'adaptació de Permagel, d'Eva Baltasar, i una història ambientada en un restaurant. Aquesta tardor, a més, acaba de presentar Pel carril del mig (La Segona Perifèria, 2025), una "peça única, fundacional i radical d'assaig polític-viari", segons es pot llegir a la contracoberta del volum, o també una proposta textual divertida i extrema narrada per Felip Roda, un eixelebrat de poble que aspira a aconseguir que els conductors catalans redueixin la velocitat al màxim permès mentre ocupen el carril del mig d'una autopista o una autovia amb finalitats martirològiques.

Albert Pijuan, que ha rebut l'últim premi Crexells per la novel·la La Gran Substitució (Angle), reconeix que té "predilecció per les novel·les de jornada, en especial les breus, les que pots llegir d'una tacada i el temps del llibre es confon amb el de la realitat". En aquesta categoria destaca una història que l'ha impressionat recentment, Una nit, de Domènec Guansé (Tarragona, 1894 - Barcelona, 1978), que Adesiara va rescatar de l'oblit fa un parell d'anys: no s'havia reeditat des del 1935.

"I si fes una novel·la sobre els cabells de Nicolas Cage?", es va plantejar fa uns anys Albert Pijuan (Calafell, 1985), novel·lista, dramaturg i traductor. "Em semblava un punt de partida massa absurd per deixar-lo perdre –continua–. Si les idees sobreviuen al pas del temps i aquesta obsessió persisteix, sé que em perseguirà fins a la fi dels temps i llavors no tinc més remei que escriure-la".

Quina és la darrera vegada que vam riure en veu alta llegint un llibre? Quants autors catalans vius han escrit més d’un llibre d’humor? Es poden comptar potser amb els dits d’una mà, i casualment uns quants han publicat llibre aquest any: Edgar Cantero i Uriol Gilibets, per exemple. I mira que la tradició humorística catalana no és petita. Que ha desembocat en altres formes, un pèl allunyades de la literatura? Sí, només cal fixar-se en la vitalitat de l’stand up en les seves diverses formes, de les més podcasteres a les més teatrals o radiofòniques. Però en literatura és més migrada. Doncs bé, La Gran Substitució potser és el gran llibre que li faltava a aquesta tímida tendència per començar a dir-se onada. No tsunami, per no exagerar i per no fer una broma fàcil amb el títol de la magnífica novel·la anterior d’Albert Pijuan, però sí que potser s’està obrint una porta cap a un humor de traç més gruixut i irreverent que la ironia que puguin contenir els llibres de Pàmies o Empar Moliner, per entendre’ns. O la del gran Pere Calders.

Els premis Llibreter han arribat a la 25a edició ampliant els guardons a fins a sis categories –afegint-hi per primera vegada l'assaig i pensament– i demostrant, una vegada més, el bon olfacte del gremi per reconèixer obres de qualitat que potser no han tingut el recorregut entre els lectors que mereixien.

Les frases quilomètriques –calculades amb una precisió admirable– cauen al damunt del lector com l'onada gegant del títol de la nova novel·la d'Albert Pijuan. Tsunami (Angle Editorial) és la història d'una família que veu amenaçada la pervivència de la cadena hotelera que va arrencar amb una petita pensió a Salou, dècades enrere. L'acció arrenca el 2004, quan els tres cosins que han d'heretar l'empresa cometen un acte horrible al resort de luxe de Sri Lanka: els nois tenen 18 anys i intenten passar pàgina, però el record dels fets els perseguirà la resta de la vida.

El delta de l'Ebre és un dels paisatges més singulars de Catalunya. I un dels més fràgils, com es va poder comprovar durant el temporal Gloria. L'estiu passat, Albert Pijuan, Lucia Pietrelli i Adrià Pujol es van tancar durant una setmana al Mas Bernis, situat als afores de l'Aldea. Pijuan hi va fer el primer esbós d'Un gran pas. Pietrelli va anar per feina i va escriure pràcticament sencer Lo riu. Pujol, en canvi, no va escriure ni una ratlla: "Hi vaig traduir, vaig preparar articles i, sobretot, vaig anar apuntant idees al cap, mirant, passejant i escoltant", explica. D'allà en va acabar sortint el seu relat, L'espècie invasora, que a través de l'intent d'eradicar la plaga del cargol poma que afecta la zona mostra "l'aiguabarreig entre dos mons que no s'entenen però es toquen": d'una banda hi ha els científics; de l'altra, el que Pujol defineix com a "aborígens", i entre els personatges de la zona destaca la versió ficcionada del propietari del mas on van escriure, Albert Hernández.