El racisme és general. Adoptarà la forma d’una xenofòbia explícita o traurà el cap en la microdiscriminació quotidiana, però no hi ha cap societat que se n’escapi. Per descomptat, tampoc la societat catalana que pensa i viu en català.

El nacionalisme espanyol dona per fet que Espanya és una realitat eviterna, és a dir, que va tenir principi però que no tindrà fi. Això fa que la idea d'Espanya incorri en recurrències, fets que es repeteixen fatalment fins que acaben convertint-se en anomalies que condicionen tota la resta. Són fets de pes, que haurien de ser tinguts en compte prèviament a qualsevol anàlisi de la vida pública del país. Succeeix el contrari: són incorporats dins la normalitat, fins que se n'arriba a fer abstracció i sembla que no hi siguin.

Com que ells també es veien a venir que hi hauria un acord entre socialistes, ERC i Comuns per investir president Salvador Illa, el PP va començar a insistir, la nit mateixa de les eleccions catalanes, en una musiqueta: el Procés no s’ha acabat. “El Procés no és mort”, va dir textualment Feijóo, i Cuca Gamarra hi va afegir a continuació un subratllat sobrenatural i gairebé místic: “el Procés s’ha reencarnat en el PSC”. Primer, no mort; després reencarnat: amb aquests atributs crítics referits a l’independentisme, no ens ha d’estranyar que Puigdemont caigués en la temptació messiànica, en el seu retorn vist i no vist per no assistir al debat d’investidura.

Mentre a Catalunya es debaten qüestions de molt d'enjòlit, com un preacord que sembla que més aviat conté un evident salt qualitatiu pel que fa al finançament (de Catalunya, però també d'altres comunitats autònomes com les Balears o el País Valencià), però que té escasses probabilitats de veure's mai aplicat, o la posada en escena del retorn de Puigdemont amb motiu de la investidura d'Illa, a Madrid –per no perdre'n el costum– passaven coses. Coses grotesques: Madrid té una tendència irrefrenable a l'esperpent, no sempre valleinclanesc. Coses grotesques, però que tenen o poden tenir una incidència real, i directa, damunt la vida pública dels pròxims anys.

Mónica Oltra era la vicepresidenta de la Generalitat Valenciana durant les dues legislatures anteriors (les del pacte d'esquerres conegut com a Pacte del Botànic), i líder més aviat indiscutible de Compromís. Una carrera política realment brillant, la d'Oltra, que se'n va anar en orris quan es va veure obligada a dimitir en ser imputada per un cas d'abusos sexuals comesos pel seu exmarit, Luis Ramírez Icardi, contra una menor tutelada per la Generalitat Valenciana, i concretament per la conselleria d'Igualtat i Polítiques Inclusives, que dirigia Mónica Oltra. El PP, Vox i tota la força mediàtica de la dreta i l'extrema dreta van dur a terme una tasca de setge a la vicepresidenta i consellera que va donar fruits: finalment va dimitir, segons les seves mateixes paraules, per no ser “la coartada perquè s'expulsi Compromís del govern”. També va dir que el seu cas era “una infàmia judicial i mediàtica”. Ho era, i així ho ha reconegut el magistrat del jutjat d'instrucció 15 de València en arxivar la causa dictaminant i argumentant, de forma contundent i reiterada, que no existeixen “indicis de comissió de cap delicte”, i assenyalant també la inconsistència i la falsedat de les acusacions presentades per l'advocada i exdirigent de Vox Cristina Seguí i el també advocat i membre del partit ultra España 2000 José Luis Roberto.

El Harlem shake va ser una broma transcultural que va inundar les xarxes socials cap a l'any 2013. El modus operandi era com segueix: veiem en vídeo una persona emmascarada ballant el tema Harlem shake de Baauer al costat de la veu del raper porto-riqueny Héctor el Father, a qui se sent dir, en castellà: “Amb els terroristes”. El nostre solitari emmascarat balla només durant uns 15 segons mentre l'envolten persones que, aparentment, l'ignoren. De sobte hi ha un canvi de ritme en la música i tota una multitud disfressada balla durant 15 segons més. La gràcia que va convertir la broma del Harlem shake en un èxit viral (fins i tot a La Tuerka en vam fer un!) es deu al contrast entre les dues escenes.

Molts es pregunten què els ha passat a alguns d’aquells joves militants antifeixistes dels setanta, que ara de grans serien capaços de votar l'extrema dreta o que fins i tot no la reconeixen com a perillosa. La resposta no és senzilla perquè els perfils dels concernits són extraordinàriament diversos. Hi ha polítics, professors, literats, filòsofs, periodistes, cantants, actors i fins i tot antics esportistes d'elit. Alguns no tenen ni la més mínima autoritat intel·lectual per teoritzar sobre moviments polítics, però en parlen com si fossin Gramsci o Habermas. No és que només puguin parlar de política persones com aquests darrers, però tots ens hauríem d'adonar que són els únics que gaudeixen d'autèntica autoritat científica. 

Ara és una època de ser bona persona, de sentir-te imbuïda per l’esperit nadalenc, de fer donatius i de repartir pau i amor. Però no tothom és capaç d’abraçar la bondat per més que les llums d’hivern hi convidin. Hi ha persones que continuen sent elles mateixes, fins i tot una mica pitjor, també per Nadal. És el cas de Luis Rubiales, que lluny d’entonar un mea culpa que tampoc esperàvem, continua passejant-se com una víctima. I té part de raó, perquè en aquest món als homes com ell se’ls acostuma a mantenir al seu lloc. Vull dir que el pobre ha tingut mala sort. La majoria continuen exercint l’abús de poder sense problemes. Però el seu enfocament no va per aquí, al contrari. De fet, per seguir demostrant la seva innocència i netejar la seva imatge, s’abraça a l’extrema dreta. Tenint tant a mà l’esperit nadalenc, no s’entén. Però no es pot dir que no sigui una manera original de demostrar la innocència, encara que jo la dec trobar més original que no pas ell. O hauria de dir ells, perquè en aquesta aventura de “tots contra mi” no està sol i s’ha fet acompanyar d’Alvise Pérez, un agitador de l’extrema dreta pàtria que ha estat denunciat i condemnat per la justícia espanyola en més d’una ocasió per escampar informació falsa i vulnerar l’honor de diverses persones. És ben bé que hi ha gent que s’ha de trobar a la vida i aquests dos individus havien de trobar-se per fer front comú i allargar encara més aquest esperpent derivant-lo cap a un (oh, sorpresa) “la culpa és de Catalunya”. Perquè Rubiales ha tingut el valor de dir que es va estirar el seu tema per no parlar d’altres molt més importants, referint-se a l’amnistia, la Cruella de Vil dels nacionalistes espanyols. Permeteu-me la transcripció del moment per si no l’heu vist: 

De nacionalistes n’hi ha de molts tipus. Hi ha els acomplexats, els que es tapen les orelles per no sentir la música de fora, els que obren les finestres, els acostumats, els no acostumats, els que volen i els que dolen. El nacionalisme del rei d’Espanya pot ser conjuntural, arrauxat, ofès, dubtós, magnificent o impostat. Recordem que amb la mare es comunica en anglès, no pas en la llengua de l’imperi, i diria que la llengua que parlis amb qui t’ha dut al món significa alguna cosa. No ho veig ni bé ni malament, això de l’anglès, eh? El meu escriptor preferit, Vladímir Nabókov, rus tot ell, va escriure tota l’obra en anglès, i després ell mateix la va traduir a la llengua materna. Els reis, ja se sap. Es casen per interès i de llengües maternes n’hi ha moltes. Per cert, dic “qui t’ha dut al món” no pas dient qui t’ha parit, que també, sinó qui t’hi condueix. Aquell o aquella que et fa de pare o de mare.

La jura de la Constitució de la princesa Elionor (a qui només podem desitjar, pel bé general i pel seu particular, que no arribi a regnar perquè deixi d'existir la monarquia) va dur una controvèrsia suplementària a compte del discurs de la presidenta del Congrés, Francina Armengol. Concretament, pels poetes que hi va citar: el basc Felipe Juaristi, la gallega Xohana Torres i el valencià Vicent Andrés Estellés.

Els dirigents espanyols s'encarreguen tot sovint de recordar que la disputa per la llei d'amnistia no és tan sols (tot i que també, naturalment) una disputa pel govern d'Espanya, sinó també, i sobretot, una pugna de contingut plenament nacional i nacionalista. Per al nacionalisme espanyol, en l'acceptació o la negació de l'amnistia està en joc (per variar) el ser d'Espanya, que és, com sabem, indivisible i a la vegada extremadament fràgil. Així ho han tornat a fer palès la trobada a Brussel·les entre Carles Puigdemont i Jordi Turull i una delegació del PSOE encapçalada pel tercer del partit, Santos Cerdán, i les reaccions –furibundes, irracionals– que ha suscitat entre les files de la dreta nacionalista.

Paga la pena i el plor, en el divan de la psicoanàlisi de la Transició, aturar-se una estona en les paraules finals pronunciades per la presidenta de Societat Civil Catalana en el discurs que cloïa, diumenge passat a Barcelona, la manifestació contra l’amnistia i l’autodeterminació. En esparverant literalitat i grinyolant per tot arreu, va afirmar –deunidó– que "fa 45 anys que ens sentim orfes". De qui o de què, si pel mig hi ha un pare difunt i abans quaranta anys de la fosca de la dictadura, em temo que no cal esclarir-ho gaire. O, dit d’altra forma, si d'ençà que va començar la "fràgil democràcia espanyola" senten un terrible sentiment d’orfandat, què carai ens deuen voler dir tan subtilment? La pregunta inquieta, però no tant com la resposta. No debades, la xifra 45 va tenir un altre moment d’infame protagonisme en el mateix discurs, quan es va recordar que el 1945 va suposar la victòria europea –d’una part d’Europa– sobre el monstre nacionalista dels feixismes. I hi estic d’acord. Si no haguessin omès, terriblement, que allò que hi havia al Regne d’Espanya el 1945 és el que encara hi havia tot just fa 45 anys. La pervivència hispànica, que mai va ser derrotada i que va mutar pels rigors de la Guerra Freda, d’aquells feixismes. Però ni una sola paraula al respecte.

Bòsnia, Kosovo i Espanya són els únics estats del món que tenen un himne nacional sense lletra oficial (la vella República de San Marino tampoc en té, però per altres raons). Un fet tan inusual com aquest no és de cap manera anecdòtic. Apunta a alguna cosa profunda: probablement, a la impossibilitat de construir un relat identitari compartit que resulti versemblant. En casos similars, existeix una antiga i molt efectiva solució: aglutinar el personal entorn d'un enemic comú -real o imaginari- i forjar una identitat en negatiu. Franco ho va fer en relació a Gibraltar amb magnífics resultats. Fa uns anys, el PP va reexplorar les enormes potencialitats de l'anticatalanisme, que tan bé havia funcionat en personatges com Lerroux. En aquest cas la cosa es va disfressar d'oposició al nou Estatut, i es va basar en una gran recollida de signatures.