Fa gairebé un mes que a l’hemisferi nord vam donar la benvinguda a la primavera. Les temperatures mitjanes han començat a pujar, el desgel va despertant els animals que hivernen, les aus migratòries tornen, els arbres floreixen, i les roselles i el seu color escarlata omplen els marges dels camins. La primavera arriba carregada de cultura i ens regala diades com la de Sant Jordi, o el Dia Internacional de la Dansa. Propicia les passejades pel camp i per les paradetes de llibres. De publicacions, avui amb la mirada posada en el dia per excel·lència del llibre, us en proposem cinc: un infant que neix, un cor que batega, una mare que viatja, una humanitat que es qüestiona i un periodista científic que ens farà viatjar sense moure’ns de la cadira.

En el seu nou assaig, una breu (és un dir: més de 550 pàgines) història de les xarxes d’informació des de l’edat de pedra fins a la intel·ligència artificial, Yuval Noah Harari torna a fer un recorregut per l’evolució de la humanitat. El llibre el publica ara Edicions 62 en traducció de Núria Busquet Molist. Aquest agost hem pogut conversar per pantalla amb l’autor israelià, ell des de Tel-Aviv.  

Yuval Noah Harari és un pensador tan subtil que, digui el que digui, gairebé sempre l’encerta. Quan diu que no ens barallem per terres o aigua, sinó per històries imaginàries de la nostra ment, frega el blanc. L’hauria encertat del tot si hagués afegit que aquestes històries tenen un rerefons moral; que la política és un assumpte moral.

No ens enganyem: ens agrada pensar que som persones comprensives, atentes i empàtiques, però a l’hora de la veritat admirem qui persegueix el seu objectiu sense escoltar, qui pren decisions dures sense tremolar, qui dona un cop de puny sobre la taula “quan fa falta”. Així, la força de les tradicions s’imposa als desitjos de millora i la distància entre ambdós es fa cada cop més profunda i irresoluble.

Fa uns anys, el 2014, l’escriptor israelià David Grossman va passar per Barcelona –pel CCCB, per on si no?–. Acabava de guanyar les eleccions Benjamin Netanyahu. Grossman havia vist morir un fill seu, de vint-i-dos anys, en una de les darreres accions de la Segona Guerra del Líban. Ho explica a la darrera pàgina de la seva gran novel·la Tota una vida. Mentre l’escrivia, diu, "tenia la sensació –més ben dit, el desig– que el llibre que escrivia el protegiria". Quan ja el tenia pràcticament acabat, el fill va morir en combat. Era l’agost del 2006. Vuit anys després, deia això: "El resultat de les eleccions ens porta directament a una tragèdia, perquè Netanyahu va dir que s’oposa radicalment a la solució de dos estats. Això significa que per als palestins desapareix l’esperança de tenir un estat, així que ens trobarem novament en un cercle de violència entre Israel i Palestina, la qual cosa significa que moriran moltes persones i que hi haurà molta devastació. És a dir, ara com ara l’única cosa que puc veure és una nova tragèdia que arribarà". Tenia raó. El paisatge de mort i devastació finalment ha arribat. A Palestina i a Israel.

Tots els humans es pregunten qui són, d’on provenen i quina és la seva identitat. Aquesta recerca és important i fascinant, però també pot ser perillosa. A l’intentar definir clarament una identitat pròpia, em puc tancar al món. Puc concloure que la meva identitat es defineix a través de la pertinença a un sol grup de persones, potenciar les parts que em relacionen amb el grup escollit i bandejar totes les altres parts.

Més de 1.000 persones han escoltat aquest dimarts al vespre la conversa antiapocalíptica de Yuval Noah Harari i Rutger Bregman, dos historiadors que es resisteixen a acceptar el fatalisme d'un món que aparentment s'enfonsa. La seva mirada al passat és el que els dona arguments per defugir el tremendisme del present i la foscor del futur. Tot i l'habilitat de la moderadora Llucia Ramis per anar traient, una rere l'altra, les crisis i amenaces d'aquest segle XXI embogit –superada la pandèmia, queden les crisis climàtica, energètica i econòmica, la guerra a Europa, la ultradreta, les fake news, el perill nuclear...–, aquestes dues joves estrelles de l'star system del pensament occidental (Harari té 46 anys, i Bregman, 34) no es deixen desanimar tan fàcilment.

"Tenim la mateixa llengua. Tenim elements culturals comuns. I tenim un espai propi històricament que ens delimita d'alguna manera d'una forma específica i del qual hem de treure també determinades respostes específiques fruit de la nostra geografia comuna", ha dit l'alcalde de València, Joan Ribó (de Compromís), aquest dimecres al Saló de Cent de l'Ajuntament de Barcelona. Ha sigut durant la presentació de Biennal de Pensament, que fins ara només es feia a Barcelona però que enguany tindrà una edició simultània també a Palma i València. "És important impulsar el corredor mediterrani cultural", ha afegit l'alcalde de Palma, José Hila (del PSIB-PSOE). Abans, l'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau (de Barcelona en Comú), havia parlat de "tres ciutats germanes amb un vincle cultural i una llengua comuna" que comparteixen "reptes globals" relacionats amb el canvi climàtic, el turisme i l'accés a l'habitatge.