El sistema polític espanyol fa que la gestió dels serveis que afecten el ciutadà en el seu dia a dia depengui gairebé exclusivament de les comunitats autònomes. Tot i això, la paradoxa és que el debat públic se centri gairebé exclusivament en el Congrés dels Diputats i en el govern central. Fins que passa alguna cosa com la dana o els cribatges del càncer de mama. Llavors és quan els votants del PP descobreixen que no tota la culpa és de Pedro Sánchez.

La política catalana, i en part l’espanyola, està en mans d’una política andalusa anomenada María Jesús Montero. Les pròximes setmanes està previst que presenti una proposta de finançament autonòmic que marcarà el futur de les legislatures catalana i espanyola.

Si hi ha una qüestió unànime a Junts per Catalunya és que, si l’expresident Carles Puigdemont pot tornar de Bèlgica, ell ha de ser el candidat a les pròximes eleccions a la presidència de la Generalitat. Ara bé, això depèn de la llei d’amnistia, que a hores d’ara continuen negociant el PSOE i Junts sense haver rubricat cap acord encara. Si hi ha pacte se sabrà aviat, ja que s’ha de convocar de nou la comissió de justícia del Congrés com a màxim dimecres 21 de febrer i, en cas que no hi hagi entesa, prorrogar de nou el calendari fins al 7 de març.

Com passa en l’economia, els actors polítics també acostumen a descomptar escenaris futurs. Es tracta d’avançar-se a esdeveniments, especialment quan saben que els afectaran de manera negativa. A ERC fa temps que intenten construir un argumentari sòlid sobre la sequera, sabent que serà un dels talons d’Aquil·les del Govern a les eleccions; a Ciutadans han reduït l’equip humà a la mínima expressió, conscients que el següent cop electoral provocarà la dissolució del partit, i al PSOE, amb l’objectiu d’evitar el naufragi, es dediquen a buidar aigua de les múltiples filtracions que els està generant l’amnistia.

L’aplicació de l’article 155 de la Constitució va ser la resposta de l’Estat a la declaració d’independència del Parlament. El PP, amb el suport del PSOE, va tallar de soca-rel el que llavors van coincidir a anomenar el desafiament independentista. Van ser més de sis mesos d’intervenció de la Generalitat que, sense president ni govern, era gestionada pels delegats de la Moncloa. Els presos polítics, l’exili i la persecució judicial van ser la tònica dominant dels mesos següents, fent evident que l’Estat no estava disposat a permetre un sol avenç cap a l’autodeterminació de Catalunya.

Pedro Sánchez ha aprofitat aquesta setmana per afegir les peces que li faltaven a la seva teranyina gegant: després de caçar Carles Puigdemont ara hi ha afegit Alberto Núñez Feijóo.

Una de les frases d’Oriol Junqueras que al seu dia va fer fortuna va ser aquella en què negava que es pogués confiar en el govern espanyol. “Negociar amb l’estat espanyol no té cap sentit perquè no és de fiar”, deia ja el 2012. I durant anys va anar introduint-hi petites variacions per venir a dir si fa no fa el mateix. Amb el canvi d’estratègia d’ERC, l’hemeroteca del president dels republicans és una mina d’or per a tothom que hi vulgui trobar contradiccions. Ara podria arribar el torn a Carles Puigdemont, que negocia intensament amb el PSOE per arribar a un pacte per l’amnistia a canvi de la investidura de Pedro Sánchez, “un tio a qui no compraries ni un cotxe de segona mà”.

Només hi ha una veritat absoluta pel que fa a l’abstenció i és que perjudica els partits que haurien votat els electors que s’han quedat a casa. Sembla una ximpleria de sentit comú, però és útil quan arriben les especulacions. Hi ha, per exemple, un mantra estès que diu que els més perjudicats per l’abstenció són els partits d’esquerres. I això que José María Aznar va guanyar el 1996 en uns comicis amb el 77,4% de participació, la tercera més alta de la democràcia espanyola, només superada pel 78,8% del 1977 (també guanyats per les dretes postfranquistes) i pel 80% del 1982, ara sí en la primera victòria del PSOE.

La situació rocambolesca que viu el Parlament des de fa gairebé un any fa que avui no se sàpiga del cert si Laura Borràs és encara presidenta del Parlament. La Junta Electoral Central (JEC) ja ha expedit la credencial de qui l’ha de substituir com a diputada –Antoni Castellà–, però com que encara hi ha recursos pendents, els partits independentistes mantenen que encara no hi ha cap decisió definitiva. És simplement qüestió de dies, fins que Alba Vergés –presidenta en funcions– executi la decisió sense gaire marge per oposar-s’hi si no es vol arriscar –que no– a una desobediència estèril que li podria fer perdre també a ella la condició de diputada. Vergés farà el que li diu la JEC que faci, no sense abans recórrer al conte de l’enfadós, exactament el mateix que abans que ella van fer la mateixa Borràs –quan va retirar l’escó a Pau Juvillà– i Roger Torrent –quan ho va fer amb Quim Torra.

“¿Teniu enquestes sobre València?” Aquesta és la pregunta que es repeteix entre polítics i periodistes a Madrid aquests dies. La política espanyola ha entrat en una mena d’interludi, en forma de campanya electoral, a l’espera del resultat que decidirà el 28-M.

Dijous al matí des del monestir de Montserrat, divendres al vespre entre vestits de farbalans i a pocs metres del president de la Generalitat, Pere Aragonès, durant la inauguració de la 50a edició de la Fira d’Abril de Barcelona, i amb tota probabilitat també avui durant el seu passeig amb motiu de la diada de Sant Jordi. Per terra, mar i aire, el ministre de la Presidència i home fort de Pedro Sánchez, Félix Bolaños, ha exhibit aquests dies el taxatiu rebuig del govern espanyol a la proposta d’acord de claredat que impulsa el Govern i que ha qualificat, entre d’altres, de “bucle del passat”, d’“electoralsita” i d’“unilateral”.

Ja fa temps que des d’aquestes pàgines hem cantat les absoltes a Ciutadans com a projecte polític. Però ara és Podem qui es pot sumar a aquest procés d’autodestrucció dels projectes polítics que els darrers anys havien despertat més expectatives a Madrid.

No és gaire estimat al PP balear. Hi ha poques traïcions polítiques més grosses que haver estat president autonòmic amb un partit i després canviar de jaqueta. José Ramón Bauzá (Madrid, 1970) és definit com una persona de tracte suau. Però, tot i així, la polèmica sempre l'ha perseguit, recentment per la denúncia d'assetjament laboral per part d'un dels seus assessors a Brussel·les.

El Parlament segueix sense presidenta i ja anem cap als nou mesos amb la cadira buida. Simbòlicament buida, perquè la vicepresidenta Alba Vergés exerceix exactament les mateixes funcions que tenia Laura Borràs, fet que incomoda en gran manera els adeptes de la presidenta suspesa. Amb la condemna confirmada contra la líder de Junts, aquesta situació podria canviar de manera imminent, i en aquest punt és quan ha esclatat la tercera guerra mundial pel reglament del Parlament. Tot un clàssic a la cambra catalana.

Algun dia s’haurà de traçar un gràfic que expliqui com, quan s’acosten les eleccions, s’allunyen els pactes entre partits. Per això era més que previsible el fracàs divendres de la cimera per fer front a la sequera que va organitzar Pere Aragonès al Palau de la Generalitat. A dos mesos dels comicis del 28 de maig, el resum, si em permeten el joc de paraules, es feia sol: a l’adversari, ni aigua.

El bateria d'Els Pets, Joan Reig (Constantí, 1963), ha estat escollit aquesta setmana alcaldable per ERC al seu poble. No és el primer cop que forma part de la llista d'Esquerra, on no milita. A les darreres eleccions va ser suplent i el 2015 va anar de número 7. "En aquelles eleccions, vaig donar suport a la CUP de Vic, a l'alcaldessa de CiU de Prades. Cada poble és un món i no soc sectari", explica.

A Toni Nadal (Manacor, 1961) no li preocupen les simpaties o antipaties que pugui generar haver fitxat pel PP. Concretament, ha acceptat la petició del líder del partit, Alberto Núñez Feijóo, d’integrar la nova fundació del partit, Reformismo 21, un òrgan extern d’assessorament en diverses matèries a les quals l’oncle i exentrenador del tenista Rafa Nadal se suma per aportar-hi coneixement en matèria de joventut i esport. “Amb la gent que li interessi que em passi factura no tinc cap interès de tenir-hi relació”, explica en conversa amb l’ARA. Nadal creu que hi ha un problema a la societat amb la quantitat de gent que “cataloga massa ràpidament” i “demonitza qui no opina de la mateixa manera”. Posa un exemple: “No tindré en mala consideració algú com Pep Guardiola, que es pot vincular políticament d’una determinada manera; al contrari, el tinc en molt bona consideració”, assegura. 

Mónica García té tres fills, un sou públic de 43.000 euros anuals a l’Assemblea de Madrid i un patrimoni declarat de poc més de 100.000 euros. Enrique Ossorio és pare de quatre fills, té un sou al govern de la Comunitat de Madrid superior als 100.000 euros anuals i un patrimoni declarat que s’acosta al milió i mig d’euros. Tots dos reben el bo social tèrmic, teòricament dissenyat per a famílies vulnerables, perquè en compleixen els requisits –formen part de famílies nombroses– i el van demanar a l’administració. I, tot i les evidents diferències econòmiques entre ells, només García ha hagut de sortir ràpidament a demanar perdó i a dir que buscarà la manera de tornar els diners. Per què?

Amb només 26 anys, el 2015 va ser elegida diputada per Podem al Congrés i, des de llavors, aquesta filòsofa gallega especialitzada en maltractament i violència de gènere ha anat fent-se un lloc cada cop més important en la cúpula de Podem. Irene Montero la va fitxar com a assessora parlamentària abans de fer el salt al govern espanyol. I amb el càrrec de secretària d’Igualtat des del 2021, Ángela Rodríguez, Pam (Pontevedra, 1989), s’ha instal·lat en la polèmica permanent. Per les lleis que ha ajudat a redactar –la del només sí és sí i la trans són els dos exemples més paradigmàtics–, però sobretot pels seus comentaris i per la vehemència a l’hora de defensar-los. Pam s’ha convertit en la primera línia de defensa del ministeri d’Igualtat.

Quan la claveguera no empassa, la porqueria sura, i ja fa temps que a Espanya un dels principals embornals de l’Estat profund es va col·lapsar i escup evidències de com durant anys es va fer la guerra bruta. La radiografia de l’agenda de José Manuel Villarejo que publica aquest diumenge el diari n’és una mostra més. Les llibretes de l’excomissari són un cru retrat de com els braços policial, polític, judicial, econòmic i mediàtic de l’Estat es conxorxen per destruir els adversaris quan els convé.