A l'artista Silvia Gubern (Barcelona, 1941) li va canviar la vida un greu accident de cotxe a Madrid, on anava el 1987 a presentar al Museu Reina Sofia el vídeo Primera mort, que havia fet el 1970 dins el Grup del Maduixer, i que es considera la primera obra de videoart de l'Estat. Després de l'accident, Gubern es va traslladar a viure al camp, a Llinars del Vallès, i va començar "un periple en soledat", com explica l'artista amb motiu de l'exposició que li dedica el museu Can Framis, Silvia Gubern - Esplendor. Tornar a l’origen. "La soledat era des del punt de vista del món artístic, però no del de la gent normal que em coneixia", matisa l'artista, que també és coneguda per haver dissenyat el logotip de la sala Zeleste.

L'artista i escriptora Paula Bonet (Vila-real, 1980) presenta a partir de dimarts la seva primera exposició institucional a Barcelona al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas, L'anguila. La carn com a pintura i la pintura com a mirall, una mostra que es pot visitar fins al 19 de gener i que marca un punt d'inflexió en la seva trajectòria. Respecte a la imatge que sovint es té d'ella, més aviat reduccionista, Bonet adverteix: "La Paula il·lustradora gairebé no la conec, soc pintora. La Paula il·lustradora és un moment en què vaig fer uns dibuixos i després vaig tornar a entrar en la pintura, i, així i tot, aquests dibuixos estaven plens de pintura".

L'artista i escenògraf Pep Duran Esteva (Vilanova i la Geltrú, 1955) és conegut per obres com el monumental Retaule laic que el Macba li va produir el 2011, ara exposat de manera permanent al vestíbul de la Biblioteca i Hemeroteca de Comunicació de la UAB, i també per haver fet l'escenografia de nombrosos espectacles del Teatre Lliure, el Romea i el TNC. Com a artista, narra històries sense paraules: amb objectes quotidians impregnats de memòria, com sabates i barrets, fragments de mobles, fotografies, mans de maniquins, pedres llimades pel mar, rètols metàl·lics. Tots ells adquireixen nous significats quan els treu d'una peça per posar-los en una altra. "Moltes de les obres que són aquí es desfaran, les cremaré, les regalaré, les retocaré o les llençaré. No puc acumular tantes obres, m'he de descontaminar de mi mateix", afirma Pep Duran Esteva amb motiu de l'exposició Papers d'ombra, que li dedica el Museu Can Framis, de la Fundació Vila Casas, fins al 26 de maig. "Les sabates representen la petjada, el camí, la vida", subratlla l'artista.

Tot i que és una artista consagrada i una pionera del cinema experimental i de l’audiovisual català, Eugènia Balcells (Barcelona, 1943) és cara de veure a la cartellera d’exposicions. En els últims anys ha tingut diversos moments de visibilitat: va ser l’artista convidada del festival Llum BCN i va participar en l'exposició amb la qual el Macba va lluir la donació de la col·lecció Tous. Ara en torna a tenir, i amb més força, amb l’exposició que li dedica el Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas fins al 22 de gener. “Encara no coneixem Eugènia Balcells com la seva trajectòria es mereix”, afirma el director artístic de la Fundació Vila Casas, Àlex Susanna. “Espero que aquesta exposició serveixi d’estímul perquè algun dia alguna institució li dediqui una gran retrospectiva”, afegeix.

Hi ha artistes que al començament de la seva carrera es debaten entre seguir una disciplina o una altra: Stella Rahola Matutes (Barcelona, 1980) és arquitecta, però l’escultura va acabar imposant-se. En les seves primeres escultures encara hi havia rastres de l’arquitectura, perquè estaven vinculades a un projecte arquitectònic i estaven fetes amb materials habituals en el món de la construcció, com el fang i el formigó, però ha evolucionat molt des d’aleshores, com es pot veure a l’exposició que li dedica el museu Can Framis de la Fundació Vila Casas fins al 18 de setembre com a guanyadora de l’últim premi d’escultura de la institució.

No ha sigut gens fàcil exposar el mural de marbre titulat Botswana Safari. El seu autor, Joan Fontcuberta (Barcelona, 1955), diu que l'hi han tombat diverses vegades en galeries, museus i fires com Arco, i fins ara a l’Estat només s’havia vist a Múrcia. Per fi arriba a Barcelona, a Can Framis, en una exposició que estarà oberta fins al 23 de gener i que recull els projectes més recents de l’artista. De lluny, l’obra revela la icònica fotografia del rei emèrit caçant a Botswana. Malgrat que sembli una foto impresa, no ho és, és més solemne i incorruptible que això: de prop és un mosaic fet de vint mil tessel·les de marbre de Carrara. I per si no fos prou kitsch, Fontcuberta hi ha afegit el Petit Nicolás traient el cap de darrere d’un arbre. “Un retaule al·legòric de l’Espanya del tripijoc i les corrupteles”, es pot llegir a la descripció. No en va, el títol de l’exposició és Monstres.

És probable que sigui més popular l’obra que el nom de Yago Hortal (Barcelona, 1983). Els seus quadres, vius i lluminosos, plens de color i moviment, fa anys que són reclam per a galeries com Senda, fires d’art internacionals, museus, cartells, marques... I també són carn de xarxes, amb el perill que hi hagi plagis però també admiradors tan inesperats com Justin Timberlake: quan el músic nord-americà va retratar algunes de les seves obres l’allau de visites li va fer caure la web.

A la Fundació Vila Casas no s’haurien imaginat mai que celebrarien el vintè aniversari del gir de la institució de l'àmbit de la salut cap al de l’art en un moment com l’actual, en què la medicina i els efectes beneficiosos de la cultura són tan presents. La celebració té el format tradicional d’una exposició però no ho és el contingut, ja que inclou un centenar d’obres fetes en el moment excepcional de l’estat d’alarma que van demanar a un centenar d’artistes per penjar-les a la seva web i fer menys dur el confinament. Les van batejar com a càpsula i a l’exposició estan organitzades per estricte ordre de recepció. La primera peça i l’última evoquen, respectivament, la necessitat de reconnectar-se amb un mateix i l’amor i l’humor com a eines de supervivència: Eulàlia Valldosera els va enviar un autoretrat amb una llàgrima cristal·litzada amb tots els colors de l’arc de Sant Martí i Carlos Pazos un altre autoretrat en què recrea amb la seva dona la imatge romàntica de La dama y el vagabundo menjant-se un espagueti. “L’atzar va voler que fos l’última obra que vam rebre, i ens va semblar molt bé acabar amb una nota simpàtica, provocativa, subversiva”, afirma Àlex Susanna, el director d’art de la fundació i el comissari de la mostra juntament amb Mercè Vila, coordinadora artística de la institució. Per reblar la celebració, a la fundació fan dues jornades de portes obertes avui i demà.

Els vigilants de sala dels museus són una presència constant i alhora molt discreta. La fotògrafa alemanya establerta a Barcelona Sophie Köhler (Essen, 1977) s'ha capbussat en les històries d'alguns d'ells i una de les imatges del projecte documental que els ha dedicat, titulada El jove sense perla, fent referència al cèlebre retrat de Vermeer, tot i que va ser casual, ha guanyat el Premi de Fotografia de la Fundació Vila Casas. El guardó està dotat amb 6.000 euros i una exposició al museu de la fundació Can Framis en el termini d'un any. Però el públic ja podrà veure l'obra guanyadora aquest diumenge en l'exposició del guardó al Palau Solterra, on també veuran la llum les 33 obres finalistes. "Els museus, com a lloc per trobar-te amb tu mateix i de reflexió", afirma Sophie Köhler. "M'estimo molt els museus –afegeix–. Com que la ciutat és tan caòtica, ràpida i estressant, anar als museus ens pot anar bé als ciutadans".

Enric Ansesa (Girona, 1945) presenta fins al 14 de juny una exposició al museu d'art contemporani de la Fundació Vila Casas, Can Framis. És una de les antologies més importants que li han dedicat. Assisteix a la roda de premsa vestit amb una camisa blava i uns pantalons grocs que hi combinen perfectament. L'americana que porta és més fosca que la camisa. Res en la seva indumentària faria pensar en el negre intens i omnipresent de l'exposició i en la càrrega introspectiva que conté. "És impossible fer alguna cosa sense motivació. Hi ha moments que la motivació és automàtica: això és la fluïdesa. Tot vol dir alguna cosa", afirma Enric Ansesa. En les seves obres es poden trobar elements recurrents, com les cal·ligrafies, els punts, les creus i les sutures, que a vegades es barregen en una mateixa obra. "Soc de la gent que va estudiar en temps difícils. Fèiem cal·ligrafia i ens castigaven fent més cal·ligrafia", diu Ansesa. "Tot i que l'obra d'Enric Ansesa és abstracta, hi ha moltes referències al dia a dia", afirma el comissari de la mostra, Toni Álvarez de Arana.