¿És possible poder entendre’t amb el teu nadó mitjançant un llenguatge de signes? Sembla que sí, o com a mínim això asseguren els que practiquen l’anomenat Baby sign language, una eina que neix als anys vuitanta als Estats Units arran d’investigacions fetes en famílies en les quals els nadons s’havien de comunicar amb els seus progenitors sords, i ho feien molt abans d’aprendre a parlar.

Segurament, quan a un català li demanen pensar en Nadal, la primera imatge que li ve al cap no serà una simbomba, com sí que podria passar en altres punts de l'Estat. Si pensem en un tomàquet, no seria estrany que un català relacionés aquesta fruita amb el pa amb tomàquet, però difícilment algú de fora de Catalunya faria aquesta associació. Aquestes dues situacions quotidianes són un exemple de fins a quin punt és necessària la Llengua de Signes Catalana (LSC). "Les llengües de signes s'han format de manera espontània i natural, ningú les ha inventat i, per tant, els signes de cada llengua s'han creat en funció de la cultura i els costums de la persona sorda que necessita comunicar-se", detalla Gemma Barberà, investigadora del Laboratori de Llengua de Signes Catalana de la Universitat Pompeu Fabra (UPF).

Només una persona li va poder robar plans a Rihanna en la seva increïble actuació a la Super Bowl el febrer passat: l'intèrpret de signes Justina Miles, la primera dona negra sorda que actuava en aquest estadi davant de 63.400 assistents, es va convertir en un fenomen viral. La seva interpretació era en si mateixa un espectacle, però sobretot feia accessible a milions d'espectadors sords les cançons de la cantant de Barbados. Això és el que passarà als quatre concerts que Coldplay farà del 24 al 28 de maig a Barcelona. L'associació EnCantades, que des de fa quatre anys es dedica a fer concerts inclusius per a sords i oïdors amb llengua de signes catalana, s'encarregarà de signar els concerts en català i castellà amb quatre intèrprets que faran torns al llarg de l'actuació. El grup ha reservat cinquanta places a primera fila perquè puguin veure els dos intèrprets i alhora tinguin visió directa amb la imatge del cantant anglès.

Fa uns mesos corria per Twitter un vídeo que tenia milions de visualitzacions en el qual es veia una nena desitjant un bon dia al seu carter. Aquella escena no hauria tingut repercussió si no fos perquè la jove no ho feia en la seva llengua materna, sinó que havia après a comunicar-se amb la llengua del repartidor, la llengua de signes anglesa. El coneixement de noves llengües és una inversió de futur que ens permet comunicar-nos amb la resta d’éssers humans i, igual com passa amb l’anglès, el francès o l’alemany, aprendre una llengua de signes també és important per relacionar-nos amb el nostre entorn social i, d’aquesta manera, eixamplar el patrimoni i les capacitats comunicatives de tota la ciutadania.

L’Enric és CODA (Child of Deaf Adult), és a dir, fill de pares sords. El seu pare és sord de naixement i la seva mare ho és des dels 14 mesos, a causa d’una meningitis. Ni ell ni els seus tres germans grans -tots oïdors- van percebre que la seva infància fos diferent de la dels altres nens. Però quan d’adult va descobrir l’existència dels CODA, que s’apleguen en una associació internacional, es va adonar que els fills de pares sords compartien anècdotes i experiències similars.