María Sonia Cristoff (Trelew, 1965) és una de les veus imprescindibles de la literatura argentina contemporània. Ja sigui en forma de cròniques de viatges (Falsa calma, 2005), de reflexions sobre l'art i el colonialisme (Inclúyanme afuera, 2014) o de novel·les polimòrfiques –diu que li interessa aquest format "per dinamitar-lo"–, l'autora, nascuda en una ciutat de la Patagònia, ha arribat sempre a destemps a les llibreries catalanes. Fins ara. Derroche (Random House) és la seva última novel·la, divertida, transgressora i difícil de classificar.

Tres anys després de triomfar amb Las malas (Tusquets, 2019), novel·la autobiogràfica sobre la vida d'una jove prostituta travesti a l'Argentina de fa vint anys, Camila Sosa Villada (Córdoba, 1982) publica el recull de contes Soy una tonta por quererte (Tusquets), en què torna a posar al centre de la seva literatura –escrita amb una prosa dúctil, entre inclement i tendra– una colla de personatges patidors, maltractats, addictes i inconformistes. L'autora ha volgut deixar enrere el to confessional del llibre anterior, que va rebre premis com el Sor Juana Inés de la Cruz de la Fira del Llibre de Guadalajara i el Finestres a la millor novel·la en llengua castellana.

Tres joves vagaregen per una ciutat. Són pàl·lids i esprimatxats, com els vampirs, però en comptes de sang busquen droga: l'addicció a la cocaïna els propulsa d'un lloc a l'altre i enverina les seves relacions. Sona música rock a un volum eixordador. Som a principis dels 90, anys en què la sida va fer estralls arreu del món. Aquest és el còctel d'alta graduació que presenta la primera novel·la de Mariana Enriquez (Buenos Aires, 1973), Bajar es lo peor, que acaba de recuperar Anagrama. Llibres de relats com Las cosas que perdimos en el fuego (2016) i novel·les com Nuestra parte de noche (2019) han convertit Enriquez en una de les veus més sòlides i seguides del panorama argentí actual.

L'escriptor argentí César Aira (Coronel Pringles, 1949) ha guanyat el premi Formentor 2021, tal com s'ha anunciat aquest matí en una roda de premsa des de Sevilla. Rebrà el guardó per "la infatigable recreació de l'ímpetu narratiu, la versatilitat del seu inacabable relat i la ironia lúdica de la seva impacient imaginació", segons l'acta del jurat, de les seves més de cent novel·les –la majoria, breus– i assajos. "Les lletres llatinoamericanes estan en un moment especialment interessant", ha dit un dels membres del jurat, Gerald Martin, que destaca que Aira és un escriptor "molt representatiu" d'aquest panorama. Per a un altre dels membres, el crític i poeta Juan Antonio Masoliver Ródenas, el guardó té un valor afegit perquè Aira, conegut per novel·les com Cómo me hice monja (1993) i Los fantasmas (1990), no és un autor "obvi" com els anteriors que van ser premiats. "És un Vargas Llosa en miniatura", subratlla el crític. Per a Basilio Baltasar, és essencial la "perifèria" que Aira va elegir per poder treballar lliure d'influències. "César Aira té una de les carreres més fermes de la literatura contemporània", ha assegurat la catedràtica, assagista i membre del jurat Anna Caballé. "Destaca per la capacitat fabuladora", subratlla.

Als 67 anys, Fabius Excelsus Fulgentius és un dels generals “més prestigiosos i experimentats” de l’Imperi Romà. Sempre que abandona la capital -i li agrada fer-ho, perquè la vida familiar més aviat l’avorreix- capitaneja batalles contra pobles que Roma vol sotmetre. Però Fulgentius no en té prou amb això: entre incursió i incursió li agrada muntar representacions d’una tragèdia que s’ha anat fent més i més coneguda amb els anys i que ell mateix va escriure d’adolescent. Abans de ser general, el jove Fulgentius havia imaginat, gràcies a “l’excel·lent educació humanística” que havia rebut, una paròdia del que podia arribar a ser la vida d’un militar si estrafeia les regles del gènere. L’obra, que va batejar amb el seu propi nom, entraria dins els paràmetres del que avui coneixem com a autoficció. Fulgentius seria un dels pioners d’aquest subgènere. El problema és que el públic de l’època, en comptes de valorar l’humor de l’obra, es va prendre seriosament els girs dramàtics i el pathos tràgic que el general havia d’assumir al final, en què inevitablement havia de morir.

H i ha dos lemes que embolcallen amb un paper d’alumini molt fi i brillant gran part de l’obra de Julio Cortázar: l’esperit lúdic i la imprevisibilitat. L’autor va saber esquivar els perills de la consagració internacional, que li va arribar amb Rayuela a la dècada dels 60, posant a prova el seu enginy creatiu. Cortázar (1914-1984) va ser un postmodern avant la lettre, sempre disposat a explorar els mons no realistes tan presents als seus relats -reunits en llibres com Bestiario (1951) i Alguien que anda por ahí (1977)-, però també a trencar les fronteres dels gèneres literaris gràcies a experiments com La vuelta al día en ochenta mundos (1967).