No hi ha fórmules infal·libles, però es podria dir que un bon conte és aquell que mostrant-nos únicament un tros de la vida d’uns personatges és capaç d’explicar-nos-en les vides i les personalitats senceres. Això val, com a mínim, per als contes de concepció, to i mirada realistes, diguem-ne de tradició flaubertiana i txekhoviana, una tradició que els contistes nord-americans del segle XX (Hemingway, O’Connor, Cheever, Updike, Carver, Munro i un etcètera inacabable) varen desenvolupar i explorar d’una manera tan brillant com influent. Eider Rodríguez (Errenteria, 1977) s’insereix dins aquesta tradició.

La primera novel·la d'Eider Rodriguez (Errenteria, 1977) comença en una habitació d'hospital. El pare de la narradora acaba de tenir un ictus. L'home se'n recupera a mitges, però té el fetge molt tocat a causa de la cirrosi. Materials de construcció (Periscopi/LRH, traduït de l'eusquera al català per Pau Joan Hernández) és la crònica dels últims mesos de l'home per part de la filla i l'intent de reconstruir-ne el passat a través d'escenes familiars, de l'època i els llocs que li va tocar viure. És un llibre dur, tot i que l'autora hi intercala pinzellades de sentit de l'humor tendres i necessàries.

Una de les qüestions centrals que recorre De nou centaure, la nova novel·la de Katixa Agirre, és la maternitat i la criança. Si Les mares no (Amsterdam/Tránsito, 2020) partia d'una mare que ofegava els bessons a la banyera i resseguia el cas a partir de la mirada d'una escriptora, també mare, la novel·lista basca ha construït ara "tot un món de zero" en el qual una dona de mitjana edat passa uns dies a París. Mentre treballa en un projecte de metavers sobre una de les pioneres del feminisme, Mary Wollstonecraft (1759-1797), passa revista a la seva vida –té tres fills, i la seva relació de parella està en crisi– i es pregunta si encara és a temps de reinventar-se. "Em fa contenta que hagis vist el vincle entre totes dues novel·les –admet Agirre–. Aquesta novel·la imagina un futur proper amb un complex entramat virtual que em serveix per parlar de com la tecnologia afecta les relacions humanes. Una de les més importants és la de maternitat".

"Intentaré dir-te coses de veritat i que no hagi explicat en entrevistes anteriors", es proposa Bernardo Atxaga a mig matí en un dels sofàs de l'Hotel Hesperia de Barcelona. Traduït a trenta-dues llengües, l'escriptor basc presenta, pocs mesos després de rebre el Premio Nacional de las Letras –dotat amb 40.000 euros– una de les seves novel·les més ambicioses, Casas y tumbas (Alfaguara), que arrenca a la dècada dels 70 al poble d'Ugarte, amb l'Elías, un adolescent que ha deixat de parlar després de l'estada en un internat. A partir d'aquesta primera història iniciàtica, el llibre va canviant d'escenaris i de personatges per mostrar una societat que es transforma. Ho fa amb l'habitual singularitat i amb una aparent senzillesa, rere la qual bateguen alguns dels grans temes de la literatura: la radicalitat de l'amor, la importància de l'amistat o el dolor per la malaltia greu d'una filla.