La guineueta astuta (Príhody lisky bystrousky) és una deliciosa òpera de Leos Janácek que al Liceu es va veure per primera vegada el 2001 en una versió anglesa a càrrec d’Opera North i que en català es va traduir com La petita guineu astuta. Ara, el mateix títol inaugura temporada al teatre de la Rambla en la versió original –en llengua txeca– i de la mà de Barrie Kosky, responsable de l’escenificació i amb un espectacle estrenat fa tres anys a Múnic.

El districte barceloní de Nou Barris no és aliè a l'activitat del Liceu. Si més no, un cop l'any l'orquestra del teatre hi ofereix un concert gratuït que forma part de la programació de les Festes de la Mercè. Més insòlit és que el Liceu triï un espai de Nou Barris per fer-hi una roda de premsa. I si ho ha fet és per una feliç coincidència lexicoanimal. L'òpera que inaugura la temporada 2025-2026 és La guineueta atrevida, la meravellosa obra del txec Leoš Janáček (1854-1928), que arriba amb una proposta escènica de l'australià Barrie Kosky, l'artífex de la inoblidable Flauta màgica que es va representar al Liceu el 2016. I al parc de la Guineueta hi ha precisament una elegant escultura d'una guineu de Julià Riu Serra.

Recordo la reverència que em despertava l’enciclopèdia al prestatge i també quedar-me bocabadat davant el misteri dels lloms, on es llegia, per exemple: Ciliados-Fyvaller. Què hi farem... Durant molt temps, l’edició francesa de la Larousse ha sentenciat que les òperes del compositor Leóš Janáček estaven “impregnades d’ideologia socialista”. Un no es pot creure, però, tot el que llegeix.

Tot el que va fer Leóš Janáček (tornem al protagonista de la setmana anterior, encara que dir-li protagonista a algú suposa una formidable manca de respecte quasi tan greu com dir-li personatge a una personalitat i fins i tot a una persona), Janáček, dèiem, ho va fer tot ja passats els 50 anys. Això vol dir ser ell mateix, escriure música com en el fons creia que calia. Potser cal pressentir que s’esgota el temps per creure de veritat. O potser és que no hem vingut a creure, o tot al contrari. En fi, jo què sé... Això explica Milan Kundera al llibret que hi ha dins el CD de Leóš Janáček, Piano works, interpretat per Alain Planès i editat per Harmonia Mundi.

A COU vam tenir un profe que ens va explicar la dicotomia entre llengua i parla. Es deia Eugenio Martínez Celdrán (avui és un prestigiós fonetista) i enraonava amb nosaltres de mots i d’arbres (sintàctics) les nits de l’any 82 assegut a la seva cadira, damunt de la tarima. Al moment d’asseure’s, s’arromangava els pantalons pels genolls i ens mostrava les canyelles. Veient aquest gest, vaig tenir plena consciència de què és la parla.