Un malestar difús amara la política. Hi ha qui reconeix que la seva vida, vacances, viatges, consum, tecnologia ha millorat en comparació amb la dels seus progenitors, però hi ha pessimisme vers el futur. Les darreres reformes en el sistema de pensions, la reforma laboral i el salari mínim han disminuït (insuficientment) l’esvoranc salarial per raó de gènere. Les dades macroeconòmiques són millors, però la incapacitat de garantir un sostre a tots els nostres conciutadans, i la manca d’horitzó clar en serveis que són pilars del benestar com la sanitat i l’educació, segurament ajuden a aquest malestar difús, que en la política, sobretot la que anomenem “central”, adopta una tonalitat de brega, de batussa desagradable.

De jove em vaig tornar curiós i d’adult radicalment curiós. D’acord amb l’afirmació d’Albert Einstein que “l’important és no deixar de fer-se preguntes; la curiositat té la seva pròpia raó d’existir”, vaig intentar conèixer totes les idees possibles.

Molt sovint, en entorns educatius, es demana als joves que facin un debat. Es preparen un tema (del qual normalment saben ben poc) i una presentació. Sovint, aquest exercici acaba per no ser un autèntic debat, sinó una exposició davant d’un públic indiferent. Debatre els arguments d’un altre és difícil: cal posseir una certa retòrica i enraonar. Però, sobretot, perquè hi hagi debat hi ha d’haver un interlocutor, algú amb qui poder parlar de coses que són, precisament, l’objecte de debat. Sense un interlocutor que escolti no hi ha debat. Es tracta sobretot del contingut del qual es parla, no del color de les sabates de qui tenim al davant. Aquesta premissa, que pot semblar del tot òbvia, resulta essencial quan imaginem la vida social, sobretot perquè en el moment actual el contingut dels debats està en crisi. El que Christopher Lasch va anomenar a finals de la dècada dels noranta el narcisisme (versió hard de l’individualisme) ha envaït bona part dels debats públics i complica l’afer de la política.

Aquest serà un any amb eleccions en algunes de les democràcies més poblades del món, però entre elles n'hi ha massa que estan esquinçades per profundes esquerdes polítiques. El títol d'un estudi dut a terme el 2020 sobre el "sectarisme polític" als Estats Units adverteix que "un còctel verinós d'alterització, aversió i moralització" hi està corcant la participació col·lectiva i cívica, i creant disfuncions governamentals. I el Baròmetre Edelman de confiança per al 2023 registra tendències similars en països altament polaritzats com l'Argentina, Colòmbia, Sud-àfrica, Espanya, Suècia i els Estats Units.

Dimarts vaig prendre la dolorosa però necessària decisió de dimitir com a rectora de Harvard. Durant setmanes tant jo com la institució a la qual he dedicat la meva vida professional hem sigut atacats. S’han posat en dubte la meva honorabilitat i la meva intel·ligència. S’ha qüestionat el meu compromís amb la lluita contra l’antisemitisme. La meva safata d’entrada ha quedat inundada d’invectives, incloent-hi amenaces de mort. S’han referit despectivament a la meva condició de dona negra tantes vegades que no val la pena comptar-les.

Diumenge passat, el líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, va fer un breu discurs a Madrid adreçat als milers de militants i simpatitzants del seu partit i de Vox que es manifestaven contra una llei d'amnistia que encara no existeix. Aquest discurs té interès per dues raons. En primer lloc, perquè l'expresident de la Xunta de Galícia va apujar molt el to i l'abast de la crítica. El registre era diferent del d'ocasions anteriors, i l'ubicava en una esfera ideològica difícilment associable a posicions de centredreta. En segon lloc, perquè va apel·lar de manera reiterada a dos conceptes –veritat i raó– que solen ser més propis d'altres contextos discursius. Si fa no fa deia: no podem renunciar a les nostres idees perquè són veritat (les dels altres no) ni als nostres plantejaments polítics perquè estan assistits per la raó (els dels altres no) L'argument desembocava, tot i que evitant prudentment l'expressió, en el laberint de la memòria col·lectiva, que aquí, a diferència de la majoria de llengües, es coneix com a "memòria històrica". La idea era: no renunciarem a la nostra interpretació dels fets, perquè és l'única vertadera; és a dir, perquè no és una mera "interpretació".

L'última va ser, potser, la de la tercera via. Se'n recorden? Per a Anthony Giddens, la idea d'una via intermèdia entre el capitalisme d'inspiració liberal i el socialisme d'inspiració postmarxista era, si més no, plausible. Va ser molt popular entre finals del segle XX i començaments del XXI. Tot plegat tenia precedents. El més recent era la noció eurocomunisme, formulada a finals de la dècada del 1970 sobretot en països de l’àrea cultural llatina, com ara Itàlia (Santiago Carrillo en va ser també un gran defensor). La tercera via de Giddens no tenia res a veure amb l'eurocomunisme, òbviament, però sí que provenia d'una mateixa inquietud: la de no identificar el fracàs del socialisme real amb les idees de l'esquerra europea (només europea; el matís és substancial per entendre què va passar a Veneçuela, posem per cas). Fent paret amb aquest concepte, hom parlava des de posicions menys esquerranes d'un "capitalisme amb rostre humà". En aquell moment hi havia també una reivindicació raonable del liberalisme polític, vista, per exemple, la fallida del model suec. Fou el cas de Mauricio Rojas. Fins i tot van aparèixer coses conceptualment tan rares com les que defensava Kenichi Ohmae al Japó: la desmembració territorial de l'estat nació en funció de les seves potencialitats econòmiques. Etcètera (un resum intel·ligible de tot això que estem explicant ocuparia, molt comprimit, una dotzena d'articles com aquest).

El Sense ficció de dimarts deixava al descobert els grans negacionistes del canvi climàtic. Homes al servei de la indústria petroliera que han tingut la missió professional de convèncer massivament l’opinió pública que l’emergència climàtica és una farsa alarmista creada per ecologistes i comunistes.

A les Illes no ho diem. Normal, perquè el terme és realment part de la història del Principat, amb les connotacions relatives als catalans que s’alinearen amb Felip d’Anjou quan la pèrdua de llibertats de Catalunya. Els "de la bella flor", de la flor de lis de l’escut borbònic. Tot i així, podríem utilitzar plenament el qualificatiu de manera universal si, com pensa Coromines, el terme ve d’inflat i identifica aquelles persones cregudes, arrogants, que d’aquestes n’hi ha per tot arreu. Botifler és, en tot cas, una paraula que té força recorregut fins a l’actualitat, revifada per la disputa secessionista actual. Així, torna a parlar-se obertament d’aquells periodistes botiflers de La Vanguardia, de la càtedra constitucionalista de la UAB com a "refugi de botiflers", de les concentracions anuals de botifleristes a les jornades d’economia de s’Agaró... De la mateixa manera, s’identifiquen uns dies com a botiflers, altres com a traïdors a la pàtria hispànica, mitjans com l’ARA, universitats com la UPF o les trobades de Femcat, per donar referents propers. Posem-los noms aquí i ara sense por ni preocupar-nos gaire, ja que vull reivindicar el terme sense connotacions negatives. Per a un país o una ideologia concreta, tenir botiflers no és dolent; és més aviat un senyal democràtic. Alerta quan un país no en té! El botifler és la pedra a la sabata, un recordatori que no es pot caminar ràpid trepitjant els que no pensen igual sobre la manera de com s’ha de conduir un país.

Acabo de publicar un llibre en què reflexiono sobre dos fets que em semblen molt importants per entendre el nostre món i que em sembla que no han rebut prou atenció, almenys de manera conjunta: l’estancament del poder de compra del salari mitjà des de fa almenys quatre dècades i la creixent desafecció a les democràcies liberals per part d’amplis segments de la població (en bona part, els més afectats pel primer fenomen).

El setembre del 1837 Stendhal, que era a Perpinyà, segons escriu a Mémoires d’un touriste, va decidir "anar a passar vint-i-quatre hores a Barcelona". "Em vaig passejar per la ciutat gaudint del deliciós plaer de veure coses que mai no havia vist", afegeix. I anota després una observació interessant. En plena guerra carlista, Stendhal explica el següent: "Entre les cinc o sis companyies de la milícia nacional de Barcelona («légions de la garde nationale», en diu) n’hi ha una, formada per obrers, que fa por a totes les altres. Quan els carlistes s’apropen, tots es reconcilien amb aquesta companyia, els membres de la qual porten brusa i es diu que són eficaços a l'hora de disparar. Però quan ja no es té por dels carlistes, busquen brega als de la brusa i els acusen de jacobins".

Catalunya és una pàtria interessant. Molts catalans es consideren a ells mateixos veritables europeus, a diferència dels espanyols, dels quals sorprenentment pensen que no ho serien tant. Avantpassats ibers, romans, visigots i francs haurien establert una diferència de tarannà sobretot pel que fa a l’economia, i també pel que fa a la tolerància a les idees alienes. Catalunya seria un lloc on cap tothom, i Espanya, en canvi, un país de persones amb “cerebros cojonudos”, que deia Unamuno, o un indret on “de cada diez cabezas, nueve embisten y una piensa”, com va dir Antonio Machado. Tant el cervell gonàdic com la imatge dels braus envestint defineixen el que molts catalans pensen dels espanyols. Cada cop que senten “Espanya” visualitzen porres, tancs que entren per la Diagonal i uniformats que els diuen que “hablen en cristiano”.

Potser ens hi estem acostumant, però no ho voldria. La paraula té un valor essencial per formar les generacions que llegeixen o que escolten. I en un moment històric com l'actual, en què els mitjans de comunicació les posen a l'abast de tothom, les paraules tenen encara molt més valor i més capacitat d'influir en les masses.

¿És possible fer una crítica de la política que no acabi sent antipolítica? ¿Es pot evitar caure en la superioritat moral? I quines són les conseqüències no volgudes de fer una crítica antipolítica moralment arrogant? Si per a les dues primeres preguntes no hi ha respostes clares, per a la tercera sí: l’antipolítica feta des de la superioritat moral és la que justifica i infla el vot dels moviments antisistema, siguin d’extrema dreta o d’extrema esquerra.

Potser de mena optimista, alguns debats que vaig veure en campanya electoral em van agradar. Certament, una conversa a nou amb l’espasa de Dàmocles d’unes eleccions a tocar no pot tenir massa fons. Però penso que com a país hem avançat. Hi vaig veure més respecte i reconeixement mutu entre les diferents persones candidates en relació a les anteriors conteses. I, sobretot, es va tornar a parlar de model de país i de polítiques públiques. De com es podria fer front a l’emergència econòmica i social un cop s’hagi estabilitzat el repte sanitari. És veritat que el conflicte nacional-territorial resta obert i el fet que hi hagi presos polítics i exiliats posa bastons a les rodes a avançar en tots sentits. Però també ho és que després d’una dècada tornem a sentir els i les nostres polítiques parlar de desigualtat, precarietat i pobresa; de serveis públics i política tributària; d’una estructura productiva afeblida; de la centralitat de les cures i el desmuntatge del patriarcat; dels deutes ambientals i la urgent transició ecològica; de l’equitat territorial... Encara tímidament i de manera anecdòtica, amb una gramàtica que potser no tenen massa rodada, en alguns casos massa enganxats al programa electoral a mode d’argumentari... Però només caminant s’obre camí.

Una de les armes de la guerra –incruenta– que l’estat espanyol utilitza en el seu combat contra el sobiranisme català és la de confondre l’adversari capgirant-ne els arguments per emmascarar la seva veritable naturalesa i intencions. Així cal considerar el fet que qualifiquin de “nacionalistes excloents i identitaris” els qui precisament posen en entredit el seu nacionalisme homogeneïtzador i assimilador. O que acusin d’“unilaterals” les pretensions dels qui sempre han rebut un no a les demandes de resoldre el conflicte per vies estrictament democràtiques. O que recorrin a l’argument que no hi ha prou majoria independentista just els qui neguen la possibilitat de recomptar-la en un referèndum. I, encara, que imposin la “neutralitat” de símbols a l’espai institucional que sempre han ocupat les seves banderes.