Tinc molt pocs amics. Però penso que Pla es va deixar una categoria i en Fel Faixedas no és dels meus pocs amics però tampoc no el puc considerar només un saludat. Ens tenim, crec –en tot cas, li tinc–, molta estima i simpatia. Vam coincidir a El club de la mitjanit. Era en aquells temps –semblen tan llunyans– en què la nit d’Esport3 encara no s’havia convertit en un Chiringuito i en què pensaven que els altres catalans també teníem dret a la vida. Un programa dirigit pel gran Francesc Garriga (que ara està fent una feina exemplar als EUA) que va batejar de manera improvisada la secció (FIFA) i on els dilluns coincidíem amb Ramon Besa i Antoni Bassas, dos periodistes que no em puc imaginar formant part de l’espectacle actual de les nits esportives de la nostra. Ens deixaven un espai que ens semblava petit perquè ho era. Això va generar complicitat i amistat. En Fel es feia creus de l’estona que dedicaven a dos holandesos que havien de fitxar pel Barcelona (no en tinc ni idea com va acabar aquesta història) mentre nosaltres esperàvem torn. Per cada minut d’espera, en Fel augmentava un punt la seva afició pel Girona i anava deixant –a poc a poc, com tots els vicis– la doble militància. Mentrestant, ens dedicàvem a parlar sobre temes que compartíem: teatre, música i cultura en general.

El primer glop de cervesa (i altres petits plaers de la vida) és un llibre de Philippe Delerm publicat a França el 1997 que va esdevenir tot un fenomen de vendes. S’hi descriuen trenta-quatre moments aparentment insignificants, sense cap transcendència, que produeixen un petit però intens plaer. El vaig llegir fa gairebé vint-i-cinc anys i ara veig que en vaig marcar tretze com a propis. El meu jo d’ara és força diferent del d’aleshores i només em reconec en algun dels moments seleccionats aleshores (esbajocar pèsols, menjar un croissant pel carrer, anar al cine). Com tothom, tinc la meva pròpia llista de petits plaers al marge de la de Delerm: beure una coca-cola de 20 cl gelada d’un sol glop, menjar sardines a la platja d’Empúries, prendre el sol fins que la suor m’inundi la cara o obrir una ampolla de cava a deshores. I també, una victòria pírrica i patida de l’Espanyol contra el Valladolid.

La bíblia de l’Espanyol és un llibret de 67 pàgines que va escriure Enric González fa deu anys: Una cuestión de fe. La identitat de l’Espanyol –cito González– “s’ha construït des d’una constant necessitat de resistir. La necessitat de l’Espanyol és la fe”. I afegeix: “La fe sacrificada i gratuïta dona un estrany sentiment de superioritat”. A la roda de premsa prèvia al partit contra el Celta, Diego Martínez, assessorat, n’estic convençut, per Sergio Aguilar, va recordar aquest títol per expressar amb quins ànims marxaven cap a Galícia. El guió va sortir perfecte. Sense que ningú ens regalés res, vam remuntar un 2-0 en contra marcant un gol de penal just gràcies al VAR quan s’acabava el temps afegit. Un empat de mèrit i un joc que confirma els nostres millors desitjos: aquest és l’entrenador i el líder que necessitàvem. Pressió, lluita fins a l’últim minut, unió i una idea de joc. I fe, molta fe.

El futbol és un estat d’ànim. I ser de l’Espanyol, una muntanya russa d’ànims contradictoris. Hem passat del més gran dels optimismes (per l’encert en la tria de l’entrenador i per la majoria de baixes) a anunciar un descens segur abans de començar la competició. Intentem posar-hi una mica de calma. Primer de tot, l’aposta per Diego Martínez va ser compartida per tots els estaments del club. Ja no volíem un bon gestor: necessitàvem algú que sacsegés l’equip –i de retruc el club–, algú que liderés un canvi de cultura, que trenqués amb aquest conformisme somnolent que ens acompanya des de fa tants anys. Algú, en definitiva, que cregués en nosaltres més que nosaltres mateixos. Un líder que ens oferís relat i resultats. El relat està clar i té un punt de suport: l’estrella és l’equip. I els resultats, haurem d’esperar que comenci la competició: a la pretemporada no hi ha punts en joc. No hi ha motius per deixar de confiar en Diego Martínez. Per tant, no hi ha motius per abandonar l’optimisme.

La qüestió no és si 'negre' és una descripció o un menyspreu. No es tracta de plantejar dilemes absurds sobre què passaria si en una banqueta plena de futbolistes i tècnics subsaharians (per al quart àrbitre del partit de dimecres, negres) amb un de caucàsic (blanc) l’assistent hauria assenyalat aquest últim dient que a qui s'havia d’expulsar era "el blanc". Perquè els blancs mai no hem estat discriminats pel nostre color de pell. Perquè els blancs mai -en l’època moderna- no hem estat esclaus. Perquè els blancs no som negres i, per tant, no podem decidir què els ha de molestar i què no.

Em faig pesat escrivint-ho: l’Espanyol té un problema d’identitat. O, si ho prefereixen, de marca. I no em refereixo, òbviament, al nom. Només alguns dels que no ens estimen diuen que si el canviéssim ens tindrien menys mania. No cal, gràcies. A tothom que em parla del nom l’envio, educadament, a llegir Saussure. Una altra cosa és aquest apèndix de reial que cada dia és més sobrer.

En més de cinquanta anys de militància perica he tingut cinc grans disgustos esportius. Dues finals europees perdudes als penals i tres descensos. Només vaig plorar a Leverkusen. Tenia vint-i-dos anys i vaig plorar tant que encara no sé com vaig trobar l’autocar de tornada. Poc després van arribar els dos descensos i no em quedaven llàgrimes. A Glasgow em va costar aguantar. Veure pares amb els ulls plorosos consolant els fills que ploraven i argumentant -sense credibilitat- que ben aviat tornaríem a jugar una final i sentir els plors del meu fill des de Barcelona quan li vaig trucar tot sortint del camp van posar-me a prova. Ara tornem a Segona i tornem a sentir-nos nens mentre pensem en tots els nens pericos.

Crec que mai he sigut tan feliç com quan em passava hores jugant a futbol al pati del col·legi. La mitja hora del matí amb l’entrepà a la mà, l’hora i mitja del migdia (menys els deu minuts per dinar) i tot el que la llum del dia ens deixés a partir de les cinc de la tarda. Soc de l’època en què no fèiem extraescolars i en què els mestres es quedaven fins a les vuit del vespre a l’escola. Els partits amb capitans que, després de jugar-se la primera elecció a parells o senars (aleshores en dèiem pares o nones ), anaven formant els seus equips amb un menyspreu força humiliant pels quatre o cinc últims triats. L’essència del meu futbol són aquests records. Res a veure amb Tebas o Roures (sí, ho reconec: estic una mica obsessionat). Però, paradoxalment, aquesta absurda decisió d’acabar la Lliga peti qui peti per salvar el que el president de la Lliga anomena indústria (sic) del futbol m’ha tornat alguna imatge d’aquell futbol essencial. Sense espectadors, sentint els crits d’entrenadors i jugadors, sense banderes, sense mosaics, sense pressió ambiental. Despullat de tot, queda el futbol: onze contra onze i una pilota que ha d’entrar a la porteria contrària. I el més lògic és que guanyi el millor, el que en tingui més ganes i a qui li quedin més forces. Per tot això soc optimista sobre la permanència de l’Espanyol.

Els pericos m’agradem. Perquè omplim el camp quan les coses van pitjor, pel minut 21, perquè som uns resistents, pels 1.200 que han viatjat a Anglaterra un dijous de febrer, perquè tots els nens pericos són una mica els nostres fills. Per tot això i per moltes altres coses, m’agrada aquest col·lectiu de persones diverses amb un sentiment compartit.