"Nàpols és una passejada, pels carrerons, entre els altres. Nàpols és tot un somni i el coneix tothom, però en veritat no coneixen la veritat", escrivia el 1977 el músic Pino Daniele. Llavors era un artista del centre de la ciutat que lluitava per fer carrera, enmig de mirades d'incomprensió i amics que no el deixaven sol. No era fàcil viure a la ciutat, la violència entre els clans de la camorra era cada cop més gran, no hi havia feina i Maradona encara no havia fitxat per l'equip local. Pino Daniele s'encaparrava a cantar en napolità, en lloc de l'italià normatiu que imposava l'acadèmia de la llengua amb seu a Florència. Li deien que així no triomfaria. I encara menys si fusionava estils locals amb uns altres de forans com el jazz. Però aquell 1977 va escriure "Napule è ′na cammenata..." i va crear un himne.

"Nàpols té nostàlgia d’un demà", explica l’historiador Paolo Macry, un estudiós de Bolonya que ha fet d’aquesta ciutat la seva casa. "Aquesta és una de les ciutats més complicades d’entendre d’Europa. Ni els italians l’entenem del tot. Potser ella mateixa no s’entén del tot", afegeix. El filòsof Benedetto Croce solia dir que per entendre Nàpols calia entendre que "som just on es troben el cel i l’infern", en referència al preciós mar que banya la costa, amb paratges com Capri o Sorrento. I el volcà Vesubi, actiu, amenaçant sempre en ofegar la ciutat de cendra, tal com li va passar a la veïna Pompeia. La identitat napolitana és exagerada, en tot allò positiu i tot allò negatiu. Una ciutat amb mala fama que provoca que els napolitans no portin bé que es parli dels seus defectes, encara que siguin certs, però alhora una ciutat tan viva, que dels seus carrers han sorgit més genis que d'altres llocs.