Quan tenia 24 anys, J. Doyne Farmer va entrar en un casino amb un ordinador amagat que ell mateix havia creat. Era un ordinador digital que podia fer servir mentre caminava amb el qual volia demostrar que la física permetia endevinar els moviments de la ruleta. “Va ser una aventura i ho vaig fer perquè m’agrada fer coses que la gent pensa que són impossibles", afirma. Hi havia, però, una segona raó: era un estudiant de postgrau molt pobre i volia guanyar diners. I li va sortir bé a mitges: va poder demostrar que es pot predir quin número sortirà guanyador, però no es va fer ric.

El temps existeix realment o és tan sols una percepció? Quin és l'origen del temps? Per què percebem el temps només en una direcció? Les plantes poden preveure el futur? Què li passa al nostre cervell quan pensem en el futur? El futur queda totalment determinat pel present? Podem fer prediccions? La immortalitat és possible? En quin moment de l'evolució humana es va ser conscient del temps? Per què podem dir que cada ésser viu és un fòssil?

Hi ha un bé més escàs que l’aigua i més preuat que l’or: el temps que se’ns escapa. Tothom en parla, tothom el persegueix, però no tothom el posseeix de la mateixa manera. En societats que avancen i generen nous drets, el dret al temps emergeix amb força. Però, qui el pot exercir de debò?

Al principi de la seva relació, abans de casar-se, Anne Kelsh treballava des de casa i gaudia de fer-li el sopar a la seva parella. Ell li va dir que li agradaria sopar quan arribés a casa a les sis de la tarda. Era una mica massa d’hora per a ella, però estava disposada a ajustar-s’hi. Fins que es va adonar que “quan ell deia sis de la tarda volia dir les sis en punt”. Per a Kelsh, el temps s’assembla més a un suggeriment. “En un espectacle, el teló s’obre a les vuit, i has de ser-hi abans de les vuit –diu–. Però el sopar… és el sopar. I és un sopar a casa nostra. Jo no entenia aquest punt de rigidesa”.

Una pel·lícula no necessita gaudir d’un gran pressupost per ser original i trencadora. Més enllà dels dos minuts infinits, del director japonès Junta Yamaguchi, n’és un clar exemple. Amb només dues pantalles, una que mostra el que succeirà d’aquí a exactament dos minuts, i l’altra, que mostra el corresponent passat, es crea una trama còmica a l’estil d’un vodevil. Després del joc infantil inicial, els personatges no triguen a trobar-li les evidents aplicacions que aquest fet pot oferir portant-nos a un final completament absurd però propi del gènere.

El sud d'Europa crema per l'onada de calor sense precedents en un mes de juny. De Barcelona a Lisboa, de Sevilla a Roma, moltes ciutats del Vell Continent afronten una altra setmana d'altes temperatures. Als carrers és el gran tema de conversa, mentre els turistes que l'onada enganxa fora de casa tracten de sobreviure a les altes temperatures. Per als propers dies –tal com expliquen Xavi Segura i Àlex Sancliment a la seva previsió a l'ARA–, els termòmetres variaran poc i es mantindran els avisos per calor intensa, que afecten pràcticament tot el país, amb alerta també per calor nocturna.

Quan vivia a comarques i tenia amics a Barcelona amb qui no podia quedar mai per la distància somiava amb el dia en què em pogués permetre instal·lar-me a la capital i així veure’ns tots, trobar-nos sovint i gaudir de tertúlies i àpats distesos. Quan finalment vaig poder-me fer barcelonina vaig descobrir que la realitat a la metròpolis no era com m’esperava: aquí ningú té temps per quedar, tothom té tanta feina, tantes coses per fer, està tan ocupat que no pot fer un cafè o un berenar, una copa o un sopar. Tinc amigues que veia més quan havia d’agafar el tren per quedar amb elles. Coneguts amb qui fins i tot em creuo de tant en tant per casualitat i ens aturem una bona estona a peu de carrer i parlem de temes que ens apassionen, intercanviem opinions, idees, etc. Així, a correcuita i fent nosa als vianants que topen amb nosaltres. Quan ens adonem que fem tard i hem de marxar diem sempre el mateix: hem de quedar! Sí, sí, ens hem de veure, hem d’organitzar alguna cosa, va, fem-ho sí, va aquest cop sí. Però passen setmanes, mesos, anys! I no hem satisfet el desig de tornar-nos a veure en condicions, un desig que semblava urgent. No, no hem quedat. En el meu cas particular s’ha donat la situació absurda de trobar-me amb coneguts en congressos, festivals i trobades literàries... a l’altra punta del món. Vaig conèixer un escriptor que vivia a dos carrers del meu... a Colòmbia! I tot i que ens vam caure bé i vam compartir una conversa agradable, no ens hem tornat a veure en persona. 

Avui és el dia després, l’endemà de Reis, que vol dir l’endemà de les festes de Nadal. Avui tanquem un període de l’any que és especial; per a molts, adorable, i per molts altres, detestable.

Els àlbums de fotos de la nostra vida contenen ombres d'antany en blanc i negre o esgrogueïdes. Rastres d’amics als quals hem perdut la pista o de familiars que hem deixat de freqüentar. La família!: ens encadena i ens refugia. També records de pèrdues doloroses. I sense solució de continuïtat, somriures de joventut, viatges oblidats, Nadals i aniversaris. Tot enllaçat com una mar de fons que sempre retorna i ens agombola, on passat i present es fonen i ens confonen. "El temps passat i el temps futur, / el que podria haver estat i el que ha sigut / apunten a un sol final que està sempre present", escrivia T.S. Eliot al primer dels seus Quatre quartets publicats entre 1936 i 1942. El final d’Eliot va arribar un 4 de gener de 1965, ara fa 60 anys. Rellegir-ne l’obra completa de la mà de l’edició bilingüe de Josep M. Jaumà (Ed. 1984) és un luxe immortal.

“Els joves haurien de mirar més el cel i menys els mòbils. Al cel i també al seu voltant, en general. A més, en un moment com el d’ara, la realitat és la que tenim fora dels telèfons. Les pantalles no deixen de ser un passatemps. Ens podem passar quatre hores al TikTok o l’Instagram, però l’interessant és al carrer”, ens diu Gori Masip (Sitges, 2002), la gran revelació televisiva de l'últim estiu gràcies a les seves prediccions del temps al 3Cat. “No vaig entrar-hi per fer una substitució concreta, sinó per omplir forats durant les vacances dels companys i, segons les necessitats de la cadena, vaig anar saltant. Ara torn de matí, ara torn de tarda, ara cap de setmana. Sempre fent 3/24, Catalunya Informació i Catalunya Ràdio. No vaig estar al Telenotícies, no”.

Em miro el correu, en una esgarrapada, mentre xarrupo el cafè amb llet i em poso l’abric. “Tenim el plaer d'anunciar-te l'obertura d'inscripcions per a l'Escola d’Estiu del Temps, el primer programa de formació europeu sobre polítiques del temps”, llegeixo. Caram, quina novetat. Ai, les claus! Me n’haig d’anar, però llegiré una miqueta més. Es veu que aquesta escola és “un instrument que les institucions i organitzacions poden utilitzar per abordar el malestar horari (que inclou la pobresa de temps)”. És un llenguatge tot nou que adoptaré de seguida. Ho diré a la meva filla quan arribi tard: “Quin malestar horari que m’has donat! Fes el favor de donar-me benestar horari!” En fi. Va dirigit a “personal tècnic, persones expertes o investigadores, ciutadania i organitzacions interessades”. M’interessa molt no tenir pobresa del temps, no cal dir-ho. I val més que corri, ara, no fos cas que avui sí que arribi puntual el tren i se m’escapi, que el següent té riquesa de temps i no passa fins a una hora més tard. Ai, la bossa on és? On l’he deixada? I el gat? És fora o dins? A l’escola, doncs, m’ensenyarien a “determinar com utilitzem el temps propi”. Que bé que m'aniria.

En el tercer dia consecutiu de temporal s'ha repetit la mateixa imatge en diversos punts de Catalunya: platges engolides pel fort onatge. Ha passat a la Costa Brava, sobretot a Calonge, però també al Garraf, amb l'aigua fregant el passeig marítim de Sitges, i a Barcelona, amb la platja de Sant Sebastià gairebé sense sorra. En les últimes hores s'han registrat onades de més de tres metres, que han provocat diversos desperfectes.

Deia el poeta T.S. Eliot que només el temps pot vèncer el temps. És un vers amb què he finalitzat moltes conferències, però que, darrerament, m’ha fet pensar en la capacitat dels éssers humans d’intervenir en allò que sembla immutable. Des que hem incorporat el dret al temps, aquest concepte ha esdevingut més assequible, més manejable, més proper. I aquest és el motiu que tothom parli del teletreball, la jornada laboral dels quatre dies a la setmana, la reducció i compactació de jornada... i de la pobresa de temps.

El primer que vaig aprendre quan vaig ser mare per primera vegada, ara ja fa més de dotze anys, va ser a estimar el temps. El temps per tot: per descansar, per l’oci, per perdre’l, per cuidar-se, per fer el que no t’agrada… El concepte va agafar una nova perspectiva, molt més realista que l’època anterior. Recordo que em vaig arribar a plantejar què havia fet amb el meu temps durant la dècada dels vint als trenta anys perquè la queixa de no tenir-ne era recurrent. Vivia enganyada pensant que no podia fer massa res més que treballar i sí, és cert que m’ocupava hores, però… tantes?

La tempesta de dissabte amb aiguaneu i calamarsa ha deixat aquest diumenge al matí imatges emblanquinades i algunes afectacions de trànsit a la zona de la falda del Montseny. El temporal va afectar el Vallès Oriental i el Maresme i va obligar a tallar la circulació de l'AP-7 a Sant Celoni en els dos sentits durant més de quatre hores. Aquest matí ja no hi havia problemes de circulació i sí, en canvi, una enfarinada de postal al massís.

Torna l'hivern. A partir d'ara passarem de portar una caçadora a haver d'agafar l'abric. L'ambient atípicament primaveral per a aquesta època de l'any tocarà sostre avui i divendres les temperatures baixaran clarament. Atenció de cara als pròxims dies: les temperatures cauran en picat amb l'arribada d'una glopada d'aire fred d'origen polar que capgirarà el temps en qüestió d'hores.

“L’actor Romagosa, a punt de morir”, llegeixes al diari digital. I quan hi cliques per veure què, què, què, t’adones que no, que no està a punt de morir, sinó que està rodant una sèrie on el seu personatge mor. “Et sorprendrà veure on viu, ara, la influencer Romaguera”, llegeixes a la versió online de la revista del cor. I hi cliques, perquè la foto que il·lustra el titular mostra la influencer Romaguera amb cara de preocupació. Potser s’ha arruïnat i viu sota un pont? Llavors, després d’anuncis i més anuncis, veus que on viu la influencer Romaguera és a Terrassa, cosa que, sí, potser pot resultar sorprenent, si no saps, per exemple, que és nascuda allà.

Fa tot just unes hores que han començat les vacances i s’ha despertat, irreparable, el compte enrere per fer tot-el-que-he-de-fer, que no és altra cosa que aquell nervi exaltat de la rutina treballant sense aturador dins meu. Segurament també treballa dins teu, ara que em llegeixes. Jo tinc la sort, beneïda sort, d’estar llegint Clarice Lispector a la riba d’un riu salvatge al Pirineu aragonès i de trobar-me amb aquella frase que diu: “Tinc por de mi mateixa, que sé pintar l’horror”. 

Pap Ndiaye ha estat un símbol de curta durada. Només catorze mesos ha resistit com a ministre de l’Educació Nacional a França. Símbol pel seu propi recorregut: provenia del món de l’acadèmia, és un historiador reconegut, un intel·lectual negre, progressista, especialista en la història social dels Estats Units i de les minories i havia denunciat, entre altres coses, la negació a França de la violència policial. Avui, al seu compte de Twitter es presenta senzillament com a “professor d’història” perquè és com se sent i com es defineix ell mateix. Haurà estat ben curt, el pas del professor d’universitat per la política!

Que els ritmes socials s’imposen és un fet. Vivim dins una espiral de moviments exigents que no deixen pas a créixer amb tranquil·litat. A la sala d’expressió corporal els nins dicten l’estrès que això reporta al llarg de la infantesa i el seu desenvolupament.