La primera "a desitjar i cremar" en els seus versos va ser Safo, des de l'illa grega de Lesbos, entre els segles VII i VI aC. "Eros m'agita el cor / com el vent que envesteix les alzines dalt les muntanyes", diu un dels fragments que ens n'han arribat segons l'última traducció catalana, signada per Eloi Creus (Proa, 2022). Dos segles després, al Càntic dels càntics, poema d'amor i alhora peça fundacional de la literatura mística, dos amants dialoguen sobre el plaer d'estimar-se, sense estalviar detalls d'una sensualitat remarcable: "Que en són, de delicioses, les teves carícies, / germana meva, esposa! / Les teves carícies són més dolces que el vi".

No solament la nostra literatura, sinó quasi totes les d’aquells països en què els ciutadans hagin sucumbit al prestigi i l’enlluernament de les noves tecnologies, corren el perill de veure com la seva qualitat intrínseca minvarà a mesura que passin els anys; perquè els iPads faran via a tota màquina, però l’art de ben parlar i ben escriure –que van de bracet– es practicaran cada cop menys a l’ensenyament, als diaris i al carrer. El secret de la bona prosa del segle XVIII francès, per posar un exemple, deu molt a l’art de la conversació que es practicava als salons de les dames sumptuoses, els d’elles sobretot: la prosa de Rousseau, de Diderot o de Voltaire, totes molt bones, són una lliçó de prosa fluent, civilitzada, eufònica i exacta; la prosa de Flaubert ja és una altra cosa, perquè sempre estava sol; la de Stendhal torna a ser deliciosament natural. L’èxit de la prosa bonhomiosa de Dickens es deu igualment a l’esclat d’humor (wit) de què van fer gala les generacions anteriors, com es veu a l’obra de Swift, Fielding o Sterne. És possible que en aquells dos països, França i Anglaterra, es mantingui molts anys l’exigència d’una prosa de qualitat; però també és possible que acabi contaminada per aquesta prosa desgavellada que generen els ginys electrònics. Ja es veurà.

Un munt de llibres, poemes, guions i cançons s’han escrit amb tot el que ha passat a les aigües de la costa de Normandia. Ser la porta d’entrada o de sortida entre la Gran Bretanya i el continent hi ajuda. La seva bellesa, també. A Normandia s'hi han viscut velles batalles i altres de més modernes. És terra de naufragis, castells i cementiris. I de poetes imprudents. A finals del segle XIX, a la població d’Étretat només es parlava d’una cosa. Uns mesos abans havia arribat un jove anglès amb els cabells llargs que feia coses estranyes. Llavors, Étretat era un poble de pescadors i pagesos, on no acabaven d’entendre el que feia aquell anglès, que parlava de sexe, es despullava a la platja i reflexionava sobre com somiava morir. Es tractava del poeta Algernon Charles Swinburne, que, buscant la bellesa, havia acabat en un dels racons més bonics de França. Un poble al costat d’uns penya-segats blancs que cauen a pic sobre un mar indomable. Però Swinburne va voler veure qui era més fort, si el mar o ell, i nedava allà on tothom li recomanava que no ho fes. El resultat va ser que gairebé perd la vida un dia que les barques de pescadors van haver de sortir amb mala mar per treure’l mig inconscient. "Per sort estava bé, però molt cansat, i el resultat va ser que vaig fer una immensa colla d’amics entre els pescadors i mariners que van ajudar-me, que són la gent més agradable que he conegut mai", escriuria. En una de les barques hi havia un jove francès que passava uns dies allà. Un jove que escriuria, anys més tard, com "aquell anglès portava una vida solitària i estranya que sorprenia els locals, poc acostumats a les fantasies i excentricitats britàniques". Era Guy de Maupassant, destinat a ser un dels escriptors més grans d’Europa.

Tres mesos després de rebre el premi a una trajectòria més prestigiós del món del còmic, el Gran Premi del Festival d'Angulema, Posy Simmonds (Berkshire, 1945) és una de les convidades estrella del Comic Barcelona. La dibuixant britànica és una de les grans autores de la novel·la gràfica moderna, una esmolada cronista de la classe benestant del seu país en obres a mig camí entre el llenguatge del còmic i el literari, com Gemma Bovery o Cassandra Darke, publicades a casa nostra per Salamandra Graphic.

Aquest mateix diari publicava dissabte passat un reportatge en què mares es planyien que els seus fills encara no sabessin llegir als vuit anys. Potser escriure, una mica; però llegir “automàticament” –aquesta era la paraula que sortia al reportatge–, encara no. Tot arriba quan l’educació és solvent; en aquest cas, no en podem culpar les noves tecnologies perquè se suposa que als vuit anys la mainada encara no les coneix (?).

L'altre dia, diumenge 1 d'octubre, va morir el meu amic Manuel. Vaig estar amb ell hores abans del final. Érem dos homes, un inconscient i intubat, l'altre que parlava sobre qualsevol cosa, a la unitat de crítics d'un hospital. Vaig pensar que, en un altre sentit de la paraula, Manuel Estapé Tous havia passat la seva vida en una unitat de crítics reservada per als qui, com ell, suportaven malament la realitat. Més ben dit, l'enorme distància entre com són les coses i com podrien ser.

"Durant molt de temps me'n vaig anar a dormir d'hora": així arrenca la monumental A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, l'únic llibre que Lluís Maria Todó hauria volgut escriure i que homenatja no només en la setantena de pàgines que li dedica a Un diàleg imaginari (Club editor, 2021), sinó també a l'inici biogràfic del volum, quan recorda que va passar "bastant de temps malalt, més d'un any estirat al sofà de casa o al llit, sense energia". "Em moro, pensava", reconeix l'autor una mica més endavant. Quan, gràcies a l'ajuda de la medicina, va aconseguir superar tot el que l'havia deixat "encastat" al sofà o al llit, Todó va tornar als novel·listes que l'havien "ensenyat a llegir i a escriure". Devorava els llibres estirat, en la mateixa posició que Proust havia treballat en la seva obra mestra fins al límit de les seves forces, que es van acabar poc després que hi posés punt i final.

"Llegir Madame Bovary em va canviar la vida: tenia 19 anys, havia nascut la meva filla feia pocs mesos, m'acabava de reconèixer com a gai i tornava a viure amb els pares. Vaig trobar que era un llibre meravellós i perfecte, i encara ara és un dels que em diu més coses, de tots els que he llegit". Lluís Maria Todó ha dedicat la vida a la literatura des d'un triple vessant: el de traductor –acaba d'enllestir un inèdit de Julien Gracq i està traduint un Balzac que mai abans s'ha pogut llegir en català–, el de professor universitari –a la Universitat de Barcelona i a la Pompeu Fabra– i el d'escriptor.

“Hola, guapa! ¿Manos? Sí, mans! Com estàs, Wenling? Bien, gracias. Tú no quiere revista, tú siempre libro... Tú espera poquito, ¿vale? ” Aquest és un dels primers diàlegs entre la manicurista xinesa i la documentalista i narradora que protagonitzen -envoltats per un generós estol de secundaris- Ca la Wenling (Proa), segona novel·la de Gemma Ruiz Palà. Periodista i escriptora, es va estrenar com a narradora el 2016 amb Argelagues, que recorria pràcticament tot el segle XX d’una família catalana a través de “la resistència, valentia i l’anonimat d’una sèrie de dones excepcionals”.

Durant les últimes cinc dècades, la curiositat omnívora de l’antropòleg Marc Augé l’ha portat a investigar el paganisme, el metro de París, els ‘bistrots’, el turisme i molts altres temes. A ‘Les petites alegries’ es demana pels “moments de felicitat sobtada” que donen sentit a la vida