La tortura és la destrucció intencional d'un ésser humà en mans d'un altre. Els mètodes utilitzats per infligir gran dolor i sofriment varien, però tots tenen el mateix objectiu: trencar la víctima, destruir-la com a persona i negar la seva condició humana.

En una de les parets de la Fàbrica Damm de Barcelona, a tocar d'on havia nascut i on vivia la Josefina Espinosa, una pintada de grans dimensions interrogava: "On és Andreu Nin?" Era als anys 40 i la Josefina, llavors una nena, topava cada dia amb aquella inscripció sense saber que Andreu Nin, de qui llavors no sabia res, seria anys més tard el seu sogre, tot i que no el coneixeria mai. Tampoc no es podia ni imaginar llavors que, més de vuitanta anys després, aquella pregunta continuaria a l'aire, sense resposta. “Que no s'hagi recuperat el cos d'Andreu Nin és una espina que tenim clavada. No han tingut ni la delicadesa de buscar-ne les restes i lliurar-les a la família, no hi ha interès, però nosaltres no deixarem de preguntar on és Andreu Nin", assegura la Josefina, que amb 92 anys exhibeix una vitalitat i una lucidesa extraordinàries i una salut envejable.

La Isabel i la Carmen van ser dues mestres que es van conèixer en un poble de València i es van enamorar en temps de Franco. Van viure juntes més de 20 anys, però mai van fer públic que eren parella. Un dia van prendre una decisió, que no podem revelar per no fer espòiler, i els seus noms van sortir a la premsa. Mentre feia recerca, l'actriu, compositora i escriptora Àfrica Alonso (Barcelona, 1995), es va topar amb la seva història i es va preguntar què les havia dut fins allà. En va fer un musical, en el qual ella mateixa es posa en la pell de la Isabel, que es va estrenar el 2020 i s'ha representat més de 200 vegades. Ara, després d'una investigació que la va du fins al poble on van viure les dues mestres, n'ha escrit una novel·la, Una llum tímida (Empúries/Seix Barral).

La llei de memòria democràtica espanyola, aprovada l'octubre del 2022, semblava que podia obrir la porta al fet que finalment la justícia cedís i es poguessin investigar els crims de la dictadura. S'han presentat més d'un centenar de querelles a tot l'Estat, exigint la investigació judicial dels crims del franquisme, perquè es considera que són crims contra la humanitat. Tanmateix, tan sols una d'aquestes querelles ha estat admesa a tràmit. La justícia continua sent un mur i també ho és quan es truca a la porta del Tribunal Constitucional (TC).

Quan tenia quatre anys, el pare de Loreto Urraca va marxar de casa i ja no va tornar. No en conserva cap record. "Va desaparèixer d'escena i no el vaig tornar a veure fins que vaig fer 18 anys. Em va trucar i em va dir que em volia veure. Jo no en tenia gens de ganes, però vaig dir que sí per educació. No va ser gaire agradable. Aquell dia el vaig conèixer a ell i als meus avis", explica Loreto Urraca. El seu avi era Pedro Urraca, el policia franquista que va detenir el president català Lluís Companys. Urraca va vigilar Companys des de la seva arribada a París. Amb la complicitat dels col·laboracionistes francesos, el va detenir, i després el va portar a l'Espanya franquista, on va ser afusellat. Aleshores Loreto no en sabia res, de tot això: "Creia que era un funcionari gris del ministeri d'Exteriors. L'únic que sabia era que havia treballat tota la vida a l'ambaixada de Bèlgica". Pedro Urraca va morir el 1989 i va desaparèixer totalment de la vida de Loreto fins al 2008, quan va descobrir qui era realment el seu avi en un reportatge del diari El País. L'article es basava en tota la investigació de l'historiador Jordi Guixé.

A Carles Vallejo el van detenir el desembre del 1970. Era l’estat d’excepció i la policia va poder tenir-lo detingut tot un mes a Via Laietana. Els policies van utilitzar contra ell diferents tècniques de tortura, totes molt doloroses, com lligar-li les mans per sota de les cames, i li van donar constantment cops de puny i puntades de peu. Mai van ser investigats, però això, més de 50 anys després, podria canviar. Al novembre, Vallejo, amb el col·lectiu Irídia i Òmnium Cultural, va presentar una querella de lesa humanitat contra els seus torturadors. Era la primera que s'interposava a l'estat espanyol per crims franquistes després de l'aprovació de la llei de memòria espanyola. Aquest dilluns la Generalitat ha anunciat que li farà costat: s’ha personat com a acusació popular. “Fins ara s’havia optat per girar full. La Generalitat de Catalunya diem clarament que això s’ha acabat. Ha arribat el moment d’obrir processos judicials que aclareixin els fets i estableixin veritat jurídica. Seran processos reparatius per a la víctima i el conjunt de la societat”, ha afirmat la consellera de Justícia, Gemma Ubasart. En l'àmbit pràctic, el fet que la Generalitat faci costat a Vallejo es traduirà en més recursos per superar els obstacles judicials.

Hi ha una certa commoció al municipi de Caldes de Montbui (Vallès Oriental), perquè alguns veïns han descobert algunes coses que han estat silenciades i enterrades durant més de 80 anys. El gener del 1939, quan les tropes franquistes, amb soldats italians i marroquins, van entrar a Caldes, aquest municipi tenia poc més de 4.000 habitants. Per ser un poble tan petit, la repressió va ser força dura: es van obrir 183 judicis sumaríssims i 53 persones van ser encausades per responsabilitats polítiques. Alguns van perdre tot el patrimoni i d'altres van veure com el seu s'ampliava.

Una de les anomalies d'Espanya és que, després de més de quaranta anys de democràcia, hi continua havent una fundació dedicada a Francisco Franco, responsable de centenars de milers d'assassinats i de desaparicions. En el passat, els diferents intents perquè la fundació fos il·legalitzada no han tingut èxit. Ara que la nova llei de memòria democràtica espanyola ja és una realitat, desapareixerà? I què passarà amb la resta, perquè Espanya és el paradís de les fundacions feixistes: hi ha la Fundación José Antonio, fundada el 1996, en plena democràcia, i dedicada a José Antonio Primo de Rivera, fundador de la Falange; la Fundación Yagüe, que recorda Juan Yagüe, més conegut com el carnisser de Badajoz; la Fundación Pro-Infancia Queipo de Llano, el militar que animava des de la ràdio a assassinar i violar; la Fundación Serrano Súñer, el ministre que volia aliar-se amb Hitler; la Fundación Ramiro Ledesma Ramos, i la Fundación las Hijas de Millán Astray y Capitán Cortés.

El president del Parlament balear, Gabriel Le Senne (Vox), va estripar una fotografia d'Aurora Picornell i les Roges del Molinar enmig d'un debat parlamentari, un ple en què PP i Vox van aprovar derogar la llei de memòria històrica. Però qui eren aquelles dones que van ser víctimes del feixisme?

Amnistia Internacional (AI) ha demanat al govern espanyol aquest dimarts que l'avantprojecte de llei de memòria democràtica, que es va presentar el 19 de setembre i que s'hauria d'aprovar el 2021, s'ajusti als estàndards internacionals. L'ONG assenyala que la iniciativa legal té "debilitats" i buits, com el fet que no eliminarà els obstacles legals [la llei d'amnistia] que impossibiliten la investigació dels crims del franquisme. Tampoc preveu, recorda AI, indemnitzacions a les víctimes.

Les fake news poden tenir una vida molt llarga. En el cas de la mort de l'intel·lectual i escriptor Miguel de Unamuno (Bilbao, 1864 - Salamanca, 1936), la manipulació històrica ha persistit al llarg de 84 anys. El cineasta Manuel Menchón, director de Palabras para un fin del mundo, que es va estrenar a la Seminci i es pot veure als cinemes, s'enerva quan va enumerant totes les mentides que han envoltat l'enfrontament entre Unamuno i el fundador de la Legión, José Millán-Astray, al paranimf de la Universitat de Salamanca el 12 d'octubre del 1936. La seva indignació encara augmenta més quan parla de la mort de l'intel·lectual d'origen basc tan sols tres mesos després del duel dialèctic amb Millán-Astray. Menchón no entén per què costa tant qüestionar el relat oficial.

Philippe Guillén és un il·lustrador, historiador i arxiver francès que coneix molt bé la història de l’exili. És net de republicans aragonesos i va créixer a Tolosa, una ciutat francesa amb una sensibilitat especial: va acollir més de 100.000 exiliats i, sobretot a partir del 1944, va ser la seu de moltes organitzacions polítiques espanyoles. El 2016, Guillén, que ja va il·lustrar un episodi de la història de l’exili amb la biografia de José Cabrero Arnal, un dibuixant espanyol que va sobreviure a l’infern de Mauthausen, va rebre un encàrrec dels arxius de Montalban. Havien trobat una caixa de fusta amagada al sostre de l’antic edifici consistorial de Septfons, una població pròxima a Tolosa. “Les autoritats del camp de concentració francès de Septfons l'hi van dipositar el 1941 i, des d’aleshores, ningú l’havia obert. A dins hi havia 42 bosses de plàstic amb objectes personals dels que havien mort darrere les filferrades”, explica Guillén.

És molt difícil saber què va passar exactament a Salomó (Tarragonès) el 19 de gener del 1939, quan l'exèrcit franquista, liderat per Fernando Barrón, va ocupar el poble després d'esclafar els últims escamots resistents. Aquell dia hi va haver trets i corredisses, i les víctimes, algunes d'elles soldats que havien plantat cara als nacionals al llarg de tres dies, van quedar abandonades pels carrers. La Guerra Civil ja es donava per perduda i molts combatents republicans creien que aviat serien casa, entre ells Josep Bellet i Ramon Carné, que tenien 20 anys. El pare de Carné esperava frisós poder tornar a abraçar el fill gran, que li havia escrit que ja era de camí. Però ni Bellet ni Carné van poder arribar mai a Bell-lloc d’Urgell (Pla d’Urgell) perquè els van disparar a Salomó. Els veïns d'aquest poble d'uns 500 habitants, esquitxat d'oliveres i vinyes i bressolat pel riu Gaià, els van enterrar, amb altres soldats, en una fossa comuna a tocar del mur del cementiri. Les famílies de Bellet i Carné porten onze anys batallant per poder recuperar els cossos dels dos joves i estan a punt d'aconseguir-ho. Els arqueòlegs van començar a excavar la fossa el 21 d'octubre, i el 8 de novembre van localitzar-ne les primeres restes. Aquest dimecres ja havien trobat 14 homes.

El Parlament de Catalunya, en un dia memorable, com va dir la presidenta Carme Forcadell, va declarar el 29 de juliol del 2017 la il·legalitat dels tribunals militars que havien actuat a Catalunya durant el franquisme i la nul·litat de totes les resolucions sobre totes les persones que es van veure sotmeses a causes, fos quin fos el resultat de la causa i de què se'ls acusava.

A l’estat espanyol no només existeix la Fundación Nacional Francisco Franco. N’hi ha moltes altres dedicades a l’exaltació de la dictadura: Fundación Yagüe, Fundación Blas Piñar, Fundación Serrano Suñer, Fundación Pro-Infancia Queipo de Llano... Totes reten homenatge a homes prominents del cop d’estat de 1936. Yagüe, per exemple, tenia el sobrenom d’El Carnicero de Badajoz perquè va ser el responsable de la massacre que es va produir l’agost del 1936 a la ciutat extremenya. No hi ha hagut mai cap investigació oficial sobre el que va passar i tampoc està clara la xifra de morts: es calcula que entre 1.800 i 4.000 persones van ser-hi executades. ¿La nova llei de memòria democràtica espanyola que vol combatre l'herència del franquisme podrà extingir aquestes associacions i fundacions? ¿La nova fiscalia que es preveu crear aconseguirà enderrocar el mur amb què durant 40 anys han topat les víctimes del franquisme en tots els àmbits jurídics espanyols? ¿Què pot implicar declarar il·legítims alguns dels tribunals franquistes i il·legítimes i nul·les les condemnes que es van interposar?

Francesc Capdevila, Albert Mateu, Joan Paulet, Jaume Sabaté, Pere Sala, Ramon Sala, Francesc Bringué, Francesc Móra, Josep Añel i Joan Font: són els noms dels homes que podrien ser enterrats a la fossa comuna de Prats de Fuster de Sorpe, al municipi d'Alt Àneu (Pallars Sobirà), que aquest dimecres ha començat a excavar la direcció general de Memòria Democràtica. Els arqueòlegs preveuen trobar i identificar les restes d'aquests homes, que van ser afusellats per l'exèrcit franquista el 17 d'abril del 1938 a la matinada. Les restes trobades es compararan amb les dels familiars de vuit de les víctimes que s'han pogut localitzar.

Que Franco es morís al llit i de vell ha marcat tota una generació de lluitadors antifranquistes, que a sobre han hagut de veure com durant tots aquests anys de democràcia no hi ha hagut voluntat de fer net amb el seu llegat, no sols amb la seva ideologia sinó també amb molts dels personatges que van torturar i perseguir demòcrates. Un d'ells, en certa manera un símbol del pitjor de la temuda Brigada Político-Social del franquisme, va morir aquest dijous, també al seu llit. De covid-19. Es deia Juan Antonio González Pacheco. Més conegut com a Billy el Niño, es va fer famós per com gaudia practicant o fent practicar de manera sistemàtica tortures a detinguts antifranquistes als calabossos de la direcció general de Seguretat de Madrid. Després de morir Franco, com molts altres, va continuar al cos de policia, on va rebre més reconeixements, i finalment es va passar a la investigació privada aprofitant els seus contactes.

Fa menys de dos anys, a l’expolicia Juan Antonio González Pacheco, més conegut com a Billy el Niño, el convidaven a fer una copa per celebrar el dia de la policia a la comissaria del districte madrileny de Ciudad Lineal. Es podria dir que el torturador, un dels rostres de la repressió franquista que més malsons va provocar als qui van formar part de la lluita antifranquista, va tenir una jubilació plàcida. Va formar part de la policia franquista i de la democràtica, va ser condecorat durant el govern del socialista Felipe González i, quan va abandonar el cos, va treballar en la seguretat privada amb uns guanys més que considerables. Estava en bona forma; de fet, ja jubilat va arribar a participar en algunes maratons.

L’Ajuntament de Madrid, governat pel PP i Ciutadans amb el suport de Vox, va decidir al novembre arrencar les plaques amb el nom de les víctimes del franquisme del memorial que hi ha al cementiri de l’Almudena. Les plaques commemoratives havien sigut col·locades per l’executiu de Manuela Carmena i recordaven les 2.934 persones executades a la capital entre el 1939 i el 1944.