<![CDATA[Ara.cat - eleccions basques 2020]]> 10 <![CDATA[Gallecs, bascos, etc.]]> El tipus de lideratge que exerceix Núñez Feijóo a Galícia té similituds amb el que va sostenir durant dotze anys (del 1983 al 1995) Gabriel Cañellas, primer president autonòmic de les Illes Balears. Feijóo encara la que ja serà la seva quarta legislatura. Cañellas va aguantar tres legislatures al poder, i segurament hi hauria estat més temps si un José María Aznar acabat d'arribar a la Moncloa no hagués considerat necessari donar exemple fent-lo caure per un afer de corrupció (el cas Túnel de Sóller) que avui en dia fa riure, sobretot comparat amb les monstruoses operacions corruptes que es van perpetrar durant els mandats del mateix Aznar.

]]> <![CDATA[14/7: Més nacionalisme]]> Les eleccions gallegues i basques deixen pocs grans titulars (si considerem que és notícia la novetat, no la repetició). El més gran és que en totes dues eleccions només han pujat significativament els partits nacionalistes. Cap a on han crescut? Tant a Galícia com a Euskadi, les esquerres nacionalistes, BNG i Bildu, han xuclat molts vots que eren a Podem: mentre els socialistes mantenien la seva quota modesta però estable, el vot de les esquerres s’ha redistribuït a favor del nacionalisme. Però a Euskadi el PNB ha ampliat igualment la base en una altra direcció: reivindicant el seu paper de partit central i de referència. El perímetre del nacionalisme s’ha fet més gran, a Galícia per l’esquerra, a Euskadi per totes bandes. I la dreta explícitament espanyolista (el PP gallec va de regionalista) s'ha encongit, gràcies a les absoltes de Ciutadans, que a Galícia han tingut un terç dels vots de Vox i han perdut el 80 per cent dels que tenien, mentre a Euskadi comparteixen derrota amb el PP. ¿Ensenyaments per a les eleccions catalanes? No gaires, perquè les dinàmiques són diferents. Però a Euskadi i a Galícia s’ha vist que el nacionalisme pot ampliar prou la base. Però per guanyar, l’ha d’ampliar (i defensar) en més d’una direcció.

]]> <![CDATA[L'escullera basca]]> Vista des de fora, la política basca fa l'efecte de ser —i ja em passaran la metàfora barata— una escullera contra la qual rompen les onades d'incomprensió del nacionalisme espanyol (“desprecia cuanto ignora”, Machado dixit). A mesura que s'acosten les eleccions de diumenge, la premsa que fa sonar cada dia la trompeteria patriòtica es pregunta consternada pel resultat més que previsible (com és que sempre guanya el PNB?, com és que EH Bildu es manté ferma?), així com per la increïble coalició minvant formada pel PP i Ciutadans, allò que es coneix com la suma que resta: en efecte, els dos partits de la dreta espanyolista, sota el lideratge de l'integrista Iturgaiz, treuen més mal resultat junts que per separat. Pel que fa a Vox –tercer partit al Congrés de Diputats–, no té cap oportunitat d'entrar al Parlament basc, encara que el seu líder, Santiago Abascal, sigui de Bilbao i bravegi de dur pistola. Dic que aquesta premsa es pregunta per aquests fets, però sense cap voluntat ni interès de trobar-hi resposta, més enllà del fals consol que ofereixen les pròpies consignes. De manera que l'escullera segueix allà, sòlida com sempre.

]]> <![CDATA[El PNB tornaria a guanyar les eleccions basques de manera clara i podria reeditar el pacte de govern amb els socialistes]]>

El PNB i el PP tornaran a guanyar les eleccions basques i gallegues respectivament, uns comicis que se celebraran el 12 de juliol, segons apunta una enquesta del CIS que s'ha fet pública avui. Els nacionalistes bascos es dispararien i aconseguirien una nova victòria incrementant el nombre diputats, passant dels 28 actuals a una forquilla que es mouria entre els 31 i 34 representants amb un 40,8% de suport. EH Bildu es mantindria com a segona força i podria repetir els mateixos resultats que el 2016 amb 18 diputats (19%), mentre que els socialistes pujarien fins a la tercera posició amb 11 o 13 diputats (15,2%) quan ara en tenen 9. Amb aquests resultats, el partit d'Iñigo Urkullu, que s'imposaria a les tres demarcacions, i el PSE d'Idoia Mendia aconseguirien reeditar el seu pacte de govern amb una folgada majoria absoluta.

]]> <![CDATA[El mar de dubtes d’Urkullu sobre l’ajornament de les eleccions basques pel coronavirus]]>

La crisi del coronavirus està creant a Euskadi i sobretot a ciutats com Vitòria –qualificada com a zona vermella de contagi comunitari–, un estat d’absoluta excepcionalitat. Les restriccions i la preocupació estan trastocant l’economia, les relacions socials i les personals. En definitiva, està posant potes enlaire la vida de la ciutadania basca. Una situació que està a les antípodes del clima més idoni per fer una campanya electoral. La cita amb les urnes és el 5 d’abril i la campanya comença d’aquí una setmana. O no.

]]> <![CDATA[Casado fulmina Alonso i situa Iturgaiz com a cap de la llista del PP i Cs a Euskadi]]>

El projecte d'Espanya Suma, tan proclamat pel PP, no va reeixir de cara a les eleccions del 10 de novembre perquè Cs encara confiava que podia ser un actor important de la dreta espanyola. Els pèssims resultats d'Albert Rivera eren una gran oportunitat per als de Pablo Casado per començar l'absorció en les eleccions gallegues i basques, que estaven previstes per aquest 2020, però la tossuderia de Génova ha topat amb la realitat del territori i, concretament, amb un dels barons que més distància havia mantingut amb el nou president del partit. Les traves que el president del PP basc, Alfonso Alonso, ha posat a la coalició amb Cs li han acabat costant el lloc. El secretari general dels populars, Teodoro García Egea, ha anunciat aquest vespre que el substituirà Carlos Iturgaiz, quinze anys eurodiputat i el 26-M relegat de la llista del PP al Parlament Europeu.

]]>