L'escriptor, matemàtic i periodista francès Hervé Le Tellier (París, 1957) buscava una casa "natal", un lloc on pogués inventar unes arrels, a Montjòus, a prop de Dieulofet, a l'actual regió francesa d'Alvèrnia-Roine-Alps i es va topar amb un nom a la paret, André Chaix (1924-1944), que va morir lluitant amb els maquis contra els nazis. A partir de la recerca de la curta vida d'aquest jove francès, l'autor reflexiona sobre l'ascens del nazisme, però també fa un retrat força inquietant de la nostra societat. A El nom a la paret (Edicions 62/Seix Barral), traduït al català per Jordi Boixadós, l'editor i crític literari, guanyador del premi Goncourt 2020 amb L'anomalia (Edicions 62), parla de la solidaritat i la resistència, però també de la facilitat que tenim per convertir-nos en feixistes.

Neus Català (1915-2019) sempre va plantar cara i ho va fer amb el cap ben alt. Va enfrontar-se als nazis, va lluitar a la Resistència francesa, va sobreviure a l'horror de Ravensbrück i no va voler girar full. Aquesta lluita per la memòria, per no oblidar les seves companyes del camp nazi, la va mantenir fins al final i és el que reflecteix molt bé la pel·lícula Un cel de plom, que s'estrena aquest divendres i que s'inspira en el llibre homònim de Carme Martí. El film està dirigit per Miquel Romans, amb guió de Lydia Zimmermann, i protagonitzat per Nausicaa Bonnín.

L’escriptora alemanya Anne Weber (Offenbach, 1964) s’inspira en les epopeies de l’Antiguitat, en els herois de l'Odissea i la Ilíada, per explicar la vida d’Annette Beaumanoir, una excombatent de la Resistència francesa i lluitadora per la independència d’Algèria. Ho fa en el sentit literari del terme: Weber escriu la vida d’aquesta dona íntegra i valenta de 98 anys en forma d’epopeia. Annette, una epopeya (AdN, Alianza de Novelas), traduït per Belén Santana, és un homenatge però sobretot una manera de conèixer l'Annette a través de molts dels aspectes de la seva existència. Beaumanoir sempre ha seguit la seva pròpia consciència i va desobeir els líders de la Resistència per salvar uns nens jueus. Després va fer la carrera de neurofisiologia, es va casar i va tenir fills. Però aquesta vida més convencional es va trencar amb la Guerra d’Algèria. Weber, que viu a París des dels anys 80, va guanyar el Premi Alemany del Llibre el 2020 amb aquesta novel·la díscola. 

"Informe rebut a l’ILLE. VERGES, francès dolent. Espia. Sempre va a Espanya”. És la resposta que va rebre Verònica Vergés quan va preguntar als soldats nazis per què s'enduien detingut el seu germà, Josep Vergés. Aquell 12 de març de 1944, en què els soldats van escorcollar la masia on vivien, a Costoja, al Vallespir (Catalunya Nord), va ser l'última vegada que la família va veure el Josep. Ni la seva mare ni els seus germans van saber mai que va morir la primera setmana de març de 1945, en un dels Kommandos del camp de concentració de Neuengamme (Hamburg). Vergés acabava de fer 27 anys. El 5 de maig de 1945, poc més d'un mes després que morís, els britànics van alliberar el camp.

L'atzar ha volgut que dues patums molt populars de la resistència als nazis amb el rerefons de la complexa França del col·laboracionisme (1940-1944), com van ser Joseph Kessel i Bernard Hilda, hagin cridat últimament l'interès de les seccions culturals de dues de les nostres principals capçaleres: Kessel, a La Vanguardia, en l'article signat per Joan de Sagarra, i Hilda, a l'ARA, en l'article signat per Jordi Nopca. Sobre Hilda no entraré en el tema central del suposat plagi de Pilar Rahola a Josep Maria Loperena –perquè ni res en sé ni soc jo qui n'hagi d'opinar–, sinó en l'afirmació poc contrastada de la nítida aliadofília del propi Bernard Hilda. Curiosament, Joan de Sagarra també dona per bona –seguint la versió oficial, les patums són sempre les patums– la nítida biografia aliadòfila del novel·lista i aventurer Joseph Kessel.

Hi ha una fotografia, una mica borrosa, on apareixen una quarantena de guerrillers, alguns amb camisa, d'altres amb americana, i el farcell creuat sobre el pit. Entre ells hi ha una dona. Són els combatents espanyols que es van enfrontar als soldats alemanys a prop de la població de la Madeleine, al departament de Gard, entre el 23 i el 25 d'agost de 1944. La batalla de la Madeleine va ser èpica: una quarantena d'espanyols encarant-se amb un miler de soldats de la Wehrmacht. Tots ells van ser condecorats, però no se'n sap res de la dona de la fotografia ni d'una altra guerrillera que mencionen alguns testimonis. Elles encara van ser més ignorades que els companys espanyols que van lluitar a la Resistència francesa.