Maria Mercè Roca (Portbou, 1958) té una trentena de títols publicats i premis literaris com el Víctor Català (1985), el Sant Jordi (1992) i el Ramon Llull (2000), però cada vegada que treu nou llibre sent els mateixos nervis. "No estic tranquil·la, mai tinc la certesa que allò que he fet funcionarà", explica l'escriptora. Marí (La Magrana) li ha portat més dubtes dels habituals. Amb aquesta novel·la s'ha marcat un repte estilístic: construir-la a partir d'una veu interior que habita i manipula la protagonista, la Marí. "M'he guiat per la intuïció, però m'ha costat saber si aquesta veu que l'habita i la posseeix és creïble i si la novel·la tindrà ànima", assenyala Roca, que és la degana de la Institució de les Lletres Catalanes.

"Quan vaig començar a publicar hi havia molta impostura; ara, en canvi, hi ha molta broma", explica Maria Mercè Roca, amb nou llibre acabat de publicar, la novel·la Al final t'agradaré (Rosa dels Vents, 2020). La irrupció de Roca, nascuda a Portbou el 1958, va ser d'impacte: premi Víctor Català 1985 amb els contes de Sort que hi ha l'horitzó, i premi Josep Pla 1987 amb la novel·la El present que m'acull. Una mica més endavant, el 1992 –als 34 anys– es va emportar el Sant Jordi amb Cames de seda: entremig hi havia cinc novel·les més i dos reculls de contes. "De Cames de seda se'n van vendre 50.000 exemplars. El paradigma ha canviat: si estaves acostumada a aquelles xifres i no et conformaves amb menys, acabaves deixant d'escriure", explica Maria Mercè Roca ara, gairebé tres dècades després.