Amb traducció de Josep Domènech Ponsatí, Club Editor publica en català Aigua viva, una de les grans obres de Clarice Lispector (1920-1977), escriptora brasilera nascuda a Ucraïna. Aigua viva és un poema en prosa –amb aparença de carta de desamor a un destinatari mut, present i absent alhora– que malda per captar l’ara i l’aquí o, el que és el mateix en Lispector, per viure els límits del llenguatge a través de la música i de la pintura. 

Aquest 2020 tan brutal ha sigut el centenari del naixement d’una de les més grans escriptores del segle XX, la brasilera d’origen ucraïnès Clarice Lispector. Gràcies a això la podem llegir en català, i és un gust llegir la traducció saborosa del portuguès a càrrec de Josep Domènech Ponsatí. L’hora de l’estrella és l’última novel·la de Lispector, una obra breu, una historieta aparentment senzilla sobre una noia ignorant i gairebé ximple però amb un cor generós i un cos per on la vida flueix com l’electricitat, que està escrita per una mena de Kafka de l’hemisferi sud a qui li haguessin encarregat una pregària de Nadal: la religió i la tradició jueves la travessen de dalt a baix. L’han comparada a la nouvelle de Flaubert Un cor senzill (ho recorda Nora Catelli en un postfaci esclaridor), però és impossible no pensar en la veu i la mirada netes i trasbalsadores de la Colometa de La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda. Ara, retratar literàriament la senzillesa de cor i de ment, lluny de ser una tasca de solidaritat, acostuma a ser-ne una de molt cruel, com ho és la història de la Macabéa, un autèntic mite de la literatura brasilera.

“Una editorial petita es pot llançar en qualsevol moment a publicar llibres ambiciosos. Aquesta és la meva experiència. Si una obra val la pena i hi creus prou, cal que facis l’aposta”. Parla Josep Cots, d’Edicions de 1984, l’editor més veterà del panorama català –juntament amb Jorge Herralde, d’Anagrama–, que al llarg de gairebé quatre dècades de feina ha publicat volums de Hans Fallada, Franz Werfel, Blai Bonet, Lluís Solà i Àlvar Valls que superen, cadascun, el miler de pàgines.

La dona que escrivia per “no mentir el sentiment” i per comprendre el món

“Les intuïcions se’m tornen més clares amb l’esforç de transcriure-les en paraules. És en aquest sentit, doncs, que escriure m’és una necessitat”. Ho deia (per escrit, esclar) Clarice Lispector, una dona que escrivia per “no mentir el sentiment” i per mirar de comprendre la vida: “Escric per la incapacitat de comprendre, si no és a través del procés d’escriure”. A voltes era opaca sense voler: “Si agafo un to hermètic és no només perquè el principal és no mentir el sentiment, sinó també perquè tinc incapacitat de transcriure’l d’una manera clara sense que el menteixi -mentir el pensament seria treure-li, al fet d’escriure, l’única alegria que té”. Lispector, per a qui l’escriptura era una maledicció, va deixar anotat un objectiu que ni ella mateixa s’acabava de creure: “Fins avui no sabia que es pot no escriure. Gradualment, gradualment, fins que de cop i volta apunta la descoberta molt tímida: ves a saber si jo també podria no escriure. Si n’és, d’infinitament ambiciós. És gairebé inassolible”.

]]>

La literatura d’un escriptor no té res a veure amb el seu aspecte físic. Vladímir Nabókov, per exemple, tenia aspecte de bon vivant juganer i escrivia com un àngel pervers. William Faulkner semblava un aristòcrata polsegós i escrivia com un granger de saviesa homèrica i fúria veterotestamentària. I etcètera. De vegades, però, la coincidència entre un rostre i una prosa és gairebé total. Les quatre fotografies de Clarice Lispector que es reprodueixen a Restes de carnaval, l’exhaustiva antologia de quaranta contes que ha editat Comanegra per celebrar el centenari del seu naixement, estan fetes en diferents moments de la vida de l’escriptora brasilera d’origen jueu ucraïnès. Però en totes surt igual: suggestiva i impenetrable, elegant però feréstega, d’una vitalitat tèrbola i enigmàtica, desafiadora i distant però d’una capacitat de seducció irresistible. La literatura de Lispector és com la cara i el posat de Lispector.

]]>

L’allau de novetats de tardor és brutal: la primavera confinada va endarrerir la sortida de moltíssims llibres que ara s’acumulen en fila i fan saltets per cridar l’atenció dels lectors. Hi ha llibres premiats, traduïts, nostrats, rars i volgudament minoritaris, comercialíssims, reedicions, i tots desitgen el mateix que qualsevol ésser humà: una vida el més llarga possible. Si voleu jugar-vos-ho tot a un sol número, les veus informades apunten cap a la nova novel·la de Sara Mesa, Un amor, i cap a Paradise, de Fernanda Melchor, que haurien de ser títols especials. Jo trauré temps d’on sigui per a la nova novel·la de Laurent Binet, Civilitzacions, i per als llibres de l’Albert Forns i l’Albert Pijuan. Ara, el cor m’ha fet un salt quan he vist un nom repetit en dues programacions editorials diferents: el de la grandíssima escriptora brasilera Clarice Lispector, de qui aquest desembre es complirà el centenari del naixement. Si havíeu tingut sort i algú us n’havia parlat, potser l’havíeu llegida en castellà fa anys a Siruela o algun títol dispers en català a 62. Potser no l’havíeu entesa tota però us n’han quedat gravades escenes inquietants per sempre, com escrites per algú que no és d’aquest món. A mi sí.

]]>

“A casa teníem una gàbia plena de conills i no sabíem com, però se n’escapaven i sovint els havíem d’anar a buscar al jardí i al carrer -fa memòria Paulo Gurgel Valente, fill petit de Clarice Lispector i Maury Gurgel-. Com que la mare treballava des de casa, un dia li vaig demanar que m’escrigués una història sobre els conills. Es va inventar un conte detectivesc amb un misteri encara avui no resolt”. El misteri del conill que pensava -disponible en català en una edició de Cruïlla- va ser escrit a finals de la dècada dels 50 a Washington, ciutat on Paulo i el seu germà Pedro vivien amb els pares. Ell era diplomàtic. Ella escrivia des que, de petita, va descobrir que se sentia millor en els mons que imaginava que en la realitat que habitava -la família havia emigrat d’Ucraïna al Brasil quan ella tenia poc més d’un any-. Tal com formularia gairebé al final de la seva trajectòria: “És quan no escric que em sento morta”.

]]>

Ara que se celebra el quarantè aniversari de la mort de Clarice Lispector (1920-1977), potser la definició que millor li escau és que s’assemblava a Marlene Dietrich i escrivia com Virginia Woolf. Aquí va començar a traduir-se al castellà a partir de la data de la seva mort i al català una mica més tard, a finals dels 80. Alguns vam quedar directament subjugats quan vam descobrir aquesta autora que era capaç de començar una novel·la amb una coma (Aprendizaje o El libro de los placeres, 1969) o escriure un conte com El huevo y la gallina, que ella mateixa no va entendre mai. I a partir de llavors el club de lectors de Lispector no va parar de créixer entre nosaltres, tot i que a hores d’ara ignoro si el club el formem molts o pocs.

]]>