Si l'Ana i l'André no haguessin volgut tenir fills i ella no s'hagués quedat embarassada, si no s'haguessin mudat de pis i no haguessin tingut de veïns la Madalena i en Miguel, Mariana Salomão Carrara (São Paulo, 1986) no hauria trobat un desllorigador narratiu tan impactant per a la primera novel·la que se'n pot llegir en català. El bon olfacte de l'editorial Les Hores i la destresa del traductor del llibre, Pere Comellas, han fet possible que els lectors puguin descobrir Si no fos per les síl·labes de dissabte, una història que comença amb el cap esberlat de l'André, el marit de l'Ana, a l'entrada del bloc de pisos on vivien. L'home ha estat la víctima col·lateral del suïcidi d'un veí: mentre l'André sortia del pis, en Miguel li queia a sobre.

Amb una festa de Carnaval arrenca dissabte la 18a edició del Festival d'Art Independent Pepe Sales, que aquest any està dedicat a l’escriptora brasilera Carolina Maria de Jesus (Sacramento, Minas Gerais, 1914 - São Paulo, 1977), la veu de les faveles. Descendent directa d’esclaus africans, la propietària de la hisenda on treballaven els seus pares va pagar l’escolarització a alguns nens, cosa ben poc habitual al Brasil dels anys 20 i encara menys en mainada negra. Ella només hi va anar dos anys, però aquesta breu experiència va ser clau per despertar-li la curiositat lectora. “Va entendre que l’educació era una arma. Uns missioners li van ensenyar a llegir i a escriure i com que era una dona intel·ligent, es va rebel·lar contra la condició que li pertocava de dona submisa”, diu Consol Ribas, impulsora, juntament amb el seu home, Lluís Llamas, del Pepe Sales.

Pocs escriptors contemporanis aconseguien transmetre la sensació de perill com Ruben Fonseca. L'autor brasiler, conegut per novel·les com El cas Morel (1973, en català a Bromera) i els contes d'El cobrador (1979, disponible a LaBreu), ha mort poques setmanes abans de fer 95 anys.

“A casa teníem una gàbia plena de conills i no sabíem com, però se n’escapaven i sovint els havíem d’anar a buscar al jardí i al carrer -fa memòria Paulo Gurgel Valente, fill petit de Clarice Lispector i Maury Gurgel-. Com que la mare treballava des de casa, un dia li vaig demanar que m’escrigués una història sobre els conills. Es va inventar un conte detectivesc amb un misteri encara avui no resolt”. El misteri del conill que pensava -disponible en català en una edició de Cruïlla- va ser escrit a finals de la dècada dels 50 a Washington, ciutat on Paulo i el seu germà Pedro vivien amb els pares. Ell era diplomàtic. Ella escrivia des que, de petita, va descobrir que se sentia millor en els mons que imaginava que en la realitat que habitava -la família havia emigrat d’Ucraïna al Brasil quan ella tenia poc més d’un any-. Tal com formularia gairebé al final de la seva trajectòria: “És quan no escric que em sento morta”.

Ara que se celebra el quarantè aniversari de la mort de Clarice Lispector (1920-1977), potser la definició que millor li escau és que s’assemblava a Marlene Dietrich i escrivia com Virginia Woolf. Aquí va començar a traduir-se al castellà a partir de la data de la seva mort i al català una mica més tard, a finals dels 80. Alguns vam quedar directament subjugats quan vam descobrir aquesta autora que era capaç de començar una novel·la amb una coma (Aprendizaje o El libro de los placeres, 1969) o escriure un conte com El huevo y la gallina, que ella mateixa no va entendre mai. I a partir de llavors el club de lectors de Lispector no va parar de créixer entre nosaltres, tot i que a hores d’ara ignoro si el club el formem molts o pocs.