Si una cosa ha fet l’escriptor i professor Jaume Subirana en el darrer llibre d’assaig que ha publicat ( Construir con palabras. Escritores, literatura e identitad en Catalunya, Cátedra) ha estat mirar-se amb lupa tot de fenòmens culturals des del 1859 (any de la represa dels Jocs Florals) fins ara. Això ha volgut dir tant refer alguns estudis escrits feia anys, en alguns casos, com fer recerca per contrastar les nombroses dades que ofereix. El resultat és un volum d’història i anàlisi cultural on es fixa en el rol, les traces i les relacions dels agents literaris (escriptors, editors, traductors, organitzacions, institucions, revistes...), en el seu ressò “simbòlic” i “retòric” i en com han acabat configurant la “cultura catalana contemporània”. En darrer terme, explica -o fa que s’entenguin millor- alguns dels fenòmens de l’època actual. Entre d’altres, “la potència editorial de Barcelona”, la gran quantitat d’escriptors i de premis, el “commemoratisme” (de “país enamorat de les celebracions” d’efemèrides d’escriptors), la “hiperliteraturització” del país i la cultura i la “retòrica literària d’honor i servei” (que contrasta, diu, amb “uns pressupostos públics de cultura minvants des de fa molt de temps” i amb el fet que “el nacionalisme retòric” recorri als escriptors com a “moneda de canvi”). Quin sentit atorga a la “hiperliteraturització”? Doncs des de l’elevada xifra de servidors públics d’un cert nivell que són filòlegs o “la forta presència de referents literaris en la vida pública” fins a la tirada -des de principis dels anys noranta- als centenaris d’escriptors o l’atenció “monopolitzadora” del Sant Jordi. “Com passa en altres comunitats fortament lingüístiques, a Catalunya la creació i gestió de la identitat nacional ha anat -i continua anant- associada a la llengua pròpia i a la literatura”.