Doncs ja ho veuen: no plou, però fa un sol que atauba (a Ponent ho pronunciem així; atalbar és un verb en seriós perill d'extinció que vol dir "atordir" o "estabornir"). Fa uns dies vaig veure una fotografia de la presa de Cavallers, al nord de la Vall de Boí. Estava pràcticament buida: imatge inquietant, estranya. Més enllà d'aquesta curiositat local, l'aigua és dels problemes que condicionaran més greument –fins i tot a mitjà termini– el futur de la majoria de societats d'arreu del món. En aquest punt hi ha unanimitat: el control d'aquest element serà, ben segur, una de les principals fonts de conflicte del segle XXI. En qualsevol cas, és obvi que el problema no pot ser avaluat des d'una única clau, la del canvi climàtic. És una clau decisiva, evidentment, però n'hi ha unes quantes més. El problema de l'aigua està relacionat, per exemple, amb els efectes de la globalització econòmica: els països o regions immerses en una economia basada només en l'explotació agrícola tenen i tindran una dependència absoluta d'aquest recurs. Els països més rics –que previsiblement dedicaran una part petita de la seva activitat a la producció de matèries primeres, i una de molt gran a l'ús de piscines, regs ornamentals i similars– no patiran amb tanta intensitat el problema, degut sobretot a la tecnologia aplicada a les plantes de dessalinització, a l'estalvi mecànic de l'aigua de reg, etc., així com a la conscienciació ciutadana. Al capdavall, es tracta d'un problema de valors socialment assumits i interioritzats més que no pas de legislacions formalment estipulades.

L’enfonsament de dues preses a Líbia, que ha provocat unes inundacions torrencials que s’han saldat amb milers de morts i desapareguts, era previsible i evitable. I no seran les últimes grans preses que es trencaran si no eliminem o reparem algunes de les infraestructures velles i obsoletes que ja fa temps que van superar la seva data de caducitat.