L’any 2007 van convidar Ponç Pons a fer una lectura poètica a Nova York. Ell i la seva dona van passar uns quants dies a la ciutat, instal·lats a l’Hotel Roger Smith. Van passejar per avingudes, carrers, parcs; visitaren uns quants museus; van conèixer alguns restaurants. En va sortir aquest dietari, Els ullastres de Manhattan. Com tants altres textos de l’autor, aquest també va ser escrit originalment a mà, amb el concurs d’un senzill bolígraf blau, que anava deixant, en tot de llibretes, un rastre semblant a una corrua trafegosa de formigues: “Vaig omplint de lletres blaves aquest quadern on exorcitz el meu amor illenc”. No és, però, un amor illenc qualsevol, puntualitzem-ho: és un amor específicament menorquí (una de les anotacions revela que les quatre illes dites Balears no mantenen, precisament, una relació de comunitat cohesionada).

Molt abans que el coronavirus buidés de vida els carrers de Nova York, Ponç Pons hi va viatjar convidat a fer un recital. Parlem de fa més d’una dècada. Però no hi va anar sol. Va anar-hi acompanyat de la seva parella de tota la vida, na Roser -fins aquí tot normal: s’estimen molt-. Ara bé, atenció! També se’n va endur l’illa de Menorca. Tota sencera. Ho heu llegit bé. No se sap com, però sí. Ben empaquetada, i cap a l’avió. Afortunadament, la vida és plena de misteris, oi?

Cada any, quan comença el nou curs de llengua i literatura catalana a l’institut menorquí on fa classe, Ponç Pons diu als alumnes que farà 27 anys. És la seva manera d’explicitar la joventut d’esperit, que també intenta traspassar als llibres. Des de finals de la dècada dels 70 ha publicat poemaris - El salobre (1997), Pessoanes (2003) i Nura (2006)-, llibres de narracions - Vora un balcó sota un mar inaudible (1981)- i un dietari on barrejava impressions en prosa i vers sobre el present i el passat de Menorca - Dillatari (2005)-. Cinc anys després de l’obra de teatre Lokus publica nou llibre a Quaderns Crema.